El DOL: d'una pràctica a un sentiment!!!

De repent sonen les campanes i el toc és per un difunt. La gent es paralitza de moment per a sentir com és el senyal: 2 tocs són dona, 3 tocs són home. 

Si és algun membre de la família no calen campanes per a saber-ho, si és un conegut o algun veí del poble, és una forma de comunicar-ho a la gent. I això  ha sigut així, des de sempre; la gent naix, viu i mor, i les campanes acompanyen els distints moments i cerimònies de la persona al llarg de la seua vida, fins el moment final en que la “despedixen”. 

A partir d’eixe moment la família del difunt es “fica de dol” i el color negre es fa present. I encara que hui siga més simbòlic que altra cosa, no fa molt les coses eren molt diferents. A més a més, recorde una frase que vaig sentir de xicotet, quan m’auela Pepica i ma tia Carmen anaven de negre i portaven dol de la seua germana Rosario, quan davant els comentaris d’altra dona van citar aquella vella frase que deia: “No et rigues del meu dol, que quan el meu serà vell, el teu serà nou!!”. – Però clar, hi ha coses que encara que escoltem, quan som xiquets no entenen o no acabem de comprendre i no fem cas. Perquè... què era això del dol?

El dol és la manifestació del dolor o l’aflicció davant la pèrdua d’un ser volgut, i principalment és un sentiment de tristesa, apatia, amargura, desconsol... que hui en dia cada u ho viu d’una manera, però que durant segles s’ha marcat per unes regles no escrites i s’ha perpetuat en unes pràctiques que marcaven la pròpia vida personal i familiar i eren seguides i respectades per tots. I per eixe motiu, com a part del nostre passat, tradició i història, mereix també un capítol o recordatori. 

Algunes dones majors, les quals han viscut el que era el dol antigament i veuen el que és ara, diuen que hem passat “d’una barbaritat a un altra barbaritat”, puix en uns casos era per excés i en molts altres casos, ara és per defecte. 

I es que antigament, i al contrari del que passa hui, la majoria de persones, però principalment les dones més majors i algunes joves, anaven vestides de negre, puix quan moria algun familiar, depenent del grau de proximitat o de qui era, li portaven dol més o menys anys. Però si, eren anys!!! 

El problema no radicava sols en la quantitat del temps, sinó que en moltes ocasions... quan estava acabant-se un dol, moria algun familiar i d’eixa forma començava o s’ajuntava un altre dol, i estos anaven empalmant-se. 

Normalment, la pràctica que solia contemplar-se en el dol era:

- Per un tio 1 any de dol.

- Per un uelo o uela el dol eren uns 2 anys.

- Per un pare o una mare la cosa solia ser entre 3 i 7 anys de dol.

- Per un germà, solien ser entre 1 i 3 anys.

- I per l’home o un fill o filla, normalment era ja per a tota la vida.

Encara que també és cert que açò variava i el dol podia ser més o menys llarg depenent de la relació, la mentalitat, el caràcter, el sentiment, etc. 

Un exemple d’açò és, que sent jovenetes m’auela Pepica i la seua germana Rosario cridaven molt l’atenció perquè eren molt guapes i templades, però degut a la mort de són pare (en 1943) anaven de negre (anteriorment ja havien dut dol a s’auela Rosario (en 1936), que s’ajuntà amb la mort de són tio Vicentet (en 1938), anant durant tota la Guerra de negre). Ara, davant la pèrdua del pare, a banda del dolor tornaven a vestir de dol... i quan ja havien passat tres anys de la desgracia (m’auela comptava 20 anys i la germana 23), i els xicons del poble esperaven i pensaven que ja els quedava poc per a llevar-se el negre i poder així admirar-les millor... va morir s’auelo Justo (en 1946),  i elles van continuar amb el dol, amb el que passaren pràcticament la seua joventut vestides de negre. 

Pares, fills, germans, cosins, nets, gendres, nores, uelos, tios, sogres,... les circumstàncies “manaven” i hi havia gent que mai vestia altre color que no fora el negre... I a raó d’açò que conte diré, que les meues 4 besàvies (o bisaueles): Rosario, Vicentica, Salvadora i  Catalina, a excepció d’algun moment puntual quan eren joves, tota la vida van vestir de negre, es casaren de negre i quan van morir, van ser soterrades de negre.

Altre fet que influïa en tot el que estic contant, és que en aquella època la medicina i la ciència no estaven tan avançades com ara i molts xiquets i joves morien, provocant un gran desconsol i dolor en la família. Per exemple, la meua bisauela Salvadora va vore morir a 3 filles: una de 6 anys i una de 4 dies (en 1912) i altra de 27 anys (en 1943), cosa que va fer que ella portara el negre perpètuament.

Però a banda del dolor per la pèrdua i pel negre que a partir d’eixe dia vestirien els seus cossos i part de les seues ànimes, estaven les normes no escrites, però que les pràctiques imposaven, i que ací en Espanya, degut a la Dictadura Franquista i a la forta moral, es van mantenir durant més temps que en altres països i de forma més estricta.

Amb l’inici del dol, o be es comprava algo de tela negra en ca el tio Fabra (qui tenia tenda de teles en el c/Major de Llombai), i les modistes del poble els feien roba nova, o l’havien de dur de València, o directament reaprofitaven la que tenien (ja que tota la roba era tenyida de negre en les calderes, en el corral). Com que la roba de color no es podia dur i ja no servia, es tintava de negre i ja es podia portar. Però clar, açò feia que si la persona era “suaora”, del sol i de la calor també se li traspassava el color a la pell, tintant-li-la. I quan la roba es descoloria calia encendre de nou el foc, ficar la caldera i tornar a tenyir-la, any rere any, fins que el dol acabava en uns casos... o de forma perpetua si no se’l llevaven (esta costum i este procés es pot apreciar en la pel·lícula “la casa de Bernarda Alba” (1987)).

Mentre durava el dol, tots anirien de negre: homes, dones, joves i inclús xiquets (als quals sinó vestien de negre, perquè eren molt xicotets, els vestien de mig dol). Les dones es ficaven, a banda de tota la roba, un mocador negre al cap (el qual havien de dur pel carrer i inclús per dins de casa moltes també el portaven, principalment les dones més majors). Per anar a l’església el primer any utilitzaven manto negre i posteriorment utilitzarien un vel negre tupit, però sempre cobrint el cabells. Les manegues havien de ser llargues i també les calces eren de color negre, sense importar si fora hivern o estiu, ja que estaven de dol i anaven de dol. I en relació al fet de dur calces, moltes dones deien que “una dona sense calces no va vestida”, amb el que era una de les coses que es mirava molt. També, durant eixe temps, no es podia anar a la perruqueria a tallar-se els cabells, motiu pel qual anaven enrotllant-se’l en un topo i aixina duien el monyo baix del vel o del mocador negre. 

Pel que fa als homes, aquests també anaven vestits tots de negre i si portaven jaqueta, se’ls ficava un braçalet negre en la mànega o una llista negra en el coll o en la solapa... encara que una gran majoria portava brusa negra per a treballar. I quan passava el temps que es considerava (però ja he dit que eren anys), posteriorment, tant homes com dones, passaven a anar de mig dol abans de tornar a ficar-se algo de color... si es que tornaven al color. Per exemple, el meu rebesavi o tatarauelo Justo, després de la mort de la seua dona Pepa (en1929) va vestir ja sempre de negre fins a la seua mort.

Pel “que diran” i per les “normes no escrites” però practicades per tots, durant el temps de dol no es podia fer arròs al forn, ja que no podien anar a dur-lo al forn a coure. Tampoc podien fer pastissos ni mones, pel mateix... i era el veïnat o les amistats qui els portaven i regalaven pastissos i mones, ja que tampoc hi havia en els forns o en les botigues per a poder comprar-ne.

Per altre costat, si les façanes de les cases no eren de pedra i estaven pintades de blanc, durant el dol no es podien emblanquinar, ni tampoc es podien netejar els dorats de la porta (ni pom, ni pany, ni picaport)... encara que algunes dones, de nit, quan ningú les veia, els torcaven un poc. I per suposat, ni podien anar al cine, ni a les festes, ni a les processons, ni a res. A missa si que podien anar i era d’esperar que anaren a resar pels difunts, però les processons, cas de voler-les vore, havia de ser des de dins de casa d’algun familiar o amistat, de darrere d’una cortina i finestra. I si queien malalts, el metge era el que anava a casa i no al revés. Ah, i si en casa es tenia radio no es podia encendre (a l’igual que posteriorment quan vingué la televisió, esta es tenia apagà, puix estaven de dol).

Dins d’esta pràctica que hui ens pot semblar tan estranya, però que fins els anys 60/70 era la normalitat en els nostres pobles, els homes tenien més privilegis, ja que com molts havien d’anar a buscar el jornal, encara que els primers mesos estaven en casa i anaven a buscar-los allí, al segon o tercer mes ja anaven ells al bar a buscar el jornal... puix era en el bar on es contractaven els homes i es parlava de faena, mentre les dones es quedaven en casa.

I es que una mort en la família ho alterava tot. Si s’havia de prendre la comunió, els xiquets ho feien a la matinà i sense casi que ningú s’enterara ni els veren, puix anaven de dol. A banda, una mort podia paralitzar un festeig o una boda, ja que com no podien eixir de casa, casi no podien ni parlar (i una mostra on això queda clarament reflectit és en la pel·lícula “La mujer de luto” (1964) o la cançó “Dos Cruces”).

També hi ha una frase que diu “que los duelos con pan son menos duelos”, i que marcava que si havia dol, però en la casa hi havia més recursos i diners, era diferent perquè no es patia tant, mentre que si eren més humils o pobrets la situació variava i podia ser més difícil i complicà (no debades moltes vídues o viudos es tornaven a casar, passat el temps de respecte, per a poder viure millor o estar més atesos).

I això era el dol en un temps no tant llunyà, i segur que encara que molts que puguen llegir-ho ara els semble curiós, mols altres segur que ho recordaran o ho hauran sentit o viscut.

Per contra i afortunadament, hui les coses són molt diferents i el dol es principalment un sentiment el qual, segons la persona, el viu i el passa d’una forma o altra... i a la seua manera. El negre continua present, però de forma més puntual i simbòlica... i durant poc de temps. També es veritat que hui es veuen moltes coses i en part s’entenen eixes crítiques d’algunes dones majors, perquè en ocasions i casos, pareix que ni respecten al difunt, siga parent o familiar, i als “2 dies” ja estan ballant... però independentment de tot açò, el principal, pense jo, no és allò que es fa després, sinó el que es fa quan la persona està en vida i necessita als seus... que és quan hi ha remei, i no després, quan ja està tot fet.

El dol és una circumstància per la qual passem tots, puix la mort, com la vida, està present en totes les famílies. Segons el vincle i la relació, la pèrdua és més o manco sentida... però el dolor queda ahi. I si tenim una vida llarga, amb el temps voràs nàixer, però a l’hora “anar-se’n” a molts dels teus éssers volguts, amb el que hi hauran moments d’alegria, però també altres de dol i tristesa. 

Per acabar sols citaré una antiga frase que reflexa que en eixos moments cada u ho passa d’una forma i a la seua manera, ja que:

“cada u plora el seu dol, a la llum del seu cresol”.

Vicente Sanz Viñuelas

Setembre 2019