Hi ha persones que en el transcurs de la seua vida i per
les seues accions deixen empremta en els pobles, i u d’ells, que encara és
recordat pels més majors, va ser el meu rebesavi (o tatarauelo) Justo Peiró,
qui durant casi dos dècades va connectar els pobles del Marquesat amb l’estació
de tren de Carlet, i anteriorment amb València amb un “cotxe de línia”. I
enguany justament es compleixen el 150 anys del seu naixement.
Justo Peiró Gozalbes va nàixer el 10 d’agost de 1869 en Alberic,
sent fill de Lorenzo i de Teresa. De germans tenia a Consuelo (qui es casaria
en Catadau i en 1912 se n’aniria a Cuba), Pepe Ramon (qui se n’aniria a
viure a Sabadell), Llorens i Francisco (qui viurien a València); Julia
(que moriria molt joveneta) i Concha (que acabaria vivint en València).
No se si la resta de germans tindrien el monyo roig, però en el seu cas, Justo si
que el tenia.
La família vivia
en Alberic en la plaça Major nº11 (hui plaça de la Constitució, front a l’actual
ajuntament en el que ara és un jardinet), en casa de “s’auela” Maria Inés,
una dona en molt de caràcter, de talant conservador i amb “poderio”. Ara bé,
degut a que són pare era un “carliste” declarat i que allí en Alberic hi havia
un grup de carlins dels més forts de la Ribera (encara que majoritàriament el
poble era lliberal), durant la III Guerra Carlina van prendre part per
candidat carlí don Carles de Borbó, front al govern d’Amadeu de Saboya i de la
Iª República. I quan el general Pasqual Cucala va entrar en les seus tropes en
Alberic en 1873, degut a que ells vivien en la plaça en un lloc principal es va
quedar i allotjar allí en sa casa. Aquest fet junt als posteriors abusos i
actes que van protagonitzar les tropes carlines en els dies que van estar allí va
provocar que, en ser derrotats i haver de retirar-se els carlins, són pare estiguera
marcat i inclús va haver de fugir i fingir haver mort per a salvar la seua vida.
Curiosament “l’auelo” Lorenzo va fugir d’Alberic i pel camí que du el mateix nom
va vindre a parar a Catadau, on estaria un temps fins que es van calmar les
coses. No obstant això, encara que va tornar al seu poble junt a la família, al
cap d’un temps va decidir abandonar per sempre Alberic ja que sembla que va
tindre alguns revessos econòmics, estava “senyalat” i ja no estava a gust allí.
Per això es traslladaren a viure a Catadau, adquirint i ampliant una caseta d’escaldar
la pansa a les afores del poble, transformant-la en una espècie de xalet (que
hui coneixem com el Xalet de “Gimeno” en l’Av. Santa Bàrbara).
Per aquest motiu, a d’ell no li
agradava mai que parlaren de política davant d’ell (puix esta alterà a la
seua família) i sempre dia que “la política era per als que es ficaven
per a fer-se rics, i per als que no, no valia la pena que parlaren d’ella”.
En 1891, després d’haver anat a servir i d’haver faltat
són pare, Justo vivia en València, en el primer pis del c/ Guillem de Castro
nº1 (just davant de Sant Agustí), junt a sa mare i la seua germana Concha.
En eixos anys, degut a que la seua germana havia fet amistat a l’anar a comprar
al mercat en una xica de Llombai anomenada Pepa Gil Ortiz, qui estava
servint en València en casa dels amos dels magatzems “Rey don Jaime” (al
costat de la plaça de l’Ajuntament), ell la va conèixer una vesprà que es
trobà en elles. A d’ell li va agradar enseguida perquè era molt guapa i
agradable i començà a preguntar-li per ella a la germana. Poc a poc començà a “coincidir”
i a xarrar en ella, i amb ajuda de la seua germana (que va fer un poc de
Celestina), es ficaren a festejar i finalment es casaren en Llombai el 25 d’abril
de l’any 1895.
Ja casats, Justo i Pepa es traslladaren a viure a Burjassot
on ell primer va treballar de carreter i posteriorment de moliner en el molí de
la Sal. Allí naixerien els seu primer fill, al que anomenaren Justo (1896),
i una xiqueta (que moriria albat). Però en 1899 de nou vingueren a Llombai,
ficant-se a viure en el c/ del Pou en casa del seu sogre (Vicent “de Nevera”).
I ací en el poble naixerien els seus altres fills: Rosario (la meua “bisauela”
en 1899), dos xiquetes que moririen albats, Vicentet (1906) i
Pepa (1909).
En l’any 1902 van comprar un camp en el Raval de Sant Roc
i es van construir una casa per a viure, sent a partir d’eixe moment la “casa
dels Justos” (que actualment és la de ma tia Carmen). I encara que van
adquirir terres, com Justo havia tingut una bona educació i s’havia ensenyat a
conduir, va comprar un “cotxe de línia” (hui diríem un autobús) que en
aquell temps eren més estrets per baix i més amples de dalt, amb un radiador
davant i rodes massisses, i funcionava en gasogeno. D’eixa forma, ell anava de
Llombai a València per a dur a la gent del Marquesat a la capital (portant-los
per Real, Montroi, Montserrat i Torrent). Junt a d’ell anava la seua dona,
Pepa, cobrant i d’ordinària, es a dir, per a fer recaos i dur i portar encomandes
per a la gent del poble des de la capital o viceversa. Funció que més tard farien
els seus fills majors Justo i Rosario. Per contra, el seu fill Vicentet
seguiria els seus passos com a xofer.
Com va adquirir altre cotxe de línia, curiosament entrà a
treballar per a d’ell un xic de Llombai anomenat Jose Mª Viñuelas, encara que
era mes conegut com “el Moreno”, i fruit d’aquesta fet es ficaria a
parlar i a festejar sen la seua filla Rosario, casant-se en ella en 1920 i
ficant-se a viure en companyia d’ells allí en el Raval.
Una cosa a ressaltar és que Justo i Pepa, a banda de
formar un bon matrimoni que es volia, estaven molt agermanats i mantenien molt
bona relació en els seus cunyats Vicent “de Bernabé” i Maria Gil (germana
de Pepa), ajuntant-se sempre per festes, per a fer la porquejà, i inclús
moltes nits sopaven junts allí en sa casa. A més a més, quan venia l’estiu, Pasqua
o la temporà de les olives... anaven a l’Estepar, a la caseta dels “Bernabé” a “veranejar”,
menjar-se la mona o plegar les olives.
En l’any 1922 va nàixer la seua primera neta, a la que
anomenaren Rosario i a la qual ell va apadrinar. Després naixerien Pepica
(m’auela, 1926, qui era el seu “ullet dret” i a la que carinyosament
sempre li dia “Pequeña”), Pepe (1929), Armando (1932),
Justo i Carmen (1934), qui eren fills de la seua Rosario. També tindria
un altre net anomenat Justo (1926), i un xiquet que moriria albat, fills
del seu fill Justo.
En l’any 1926 es van cremar els dos cotxes de línia que
tenia (no se sap si per accident, descuit o intencionadament), i amb
esta desgràcia la família es va quedar “sense res”. A l’assabentar-se del fet, la
seua germana Concha li va donar diners per ajudar-los i que poguera tornar a
començar de nou. Com a Justo li agradaven molt els cavalls i era prou
emprenedor, va decidir comprar un cotxe de cavalls i una tartana, així com tres
haques a les que va anomenar “Dora”, “Leona” i “Morena”. I
així es va ficar a portar a la gent de Llombai, Catadau i Alfarp, bé en el
cotxe de cavalls o bé en la tartana, fins a l’estació de Carlet per a poder
tirar avant. D’eixa forma ell tenia una faena que li agradava, podia remuntar,
i la gent del Marquesat estava conectada en el tren (a partir d’eixe moment
qui cobriria les línies d’autobusos des d’ací a València seria una companyia
anomenada “la Requenense”, que tancava en els baixos del que hui és la casa
dels “Pintorets”, allí en la plaça Nova d’Alfarp, al costat del bar Xato. En
eixa companyia treballaria el seu fill Vicentet i el seu gendre José com a xofers,
i el seu fill Justo com a ordinari).
“L’auelo” Justo solia fer tres viatges a Carlet, dos de
matí i un de vespra. Per al cotxe de cavalls aparellava a “Dora” i a “Morena” i
en ell podia portar a 8 passatgers i a 1 o 2 davant en ell. Per contra, quan agafava la tartana solia
portar en ella a “Leona”; allí cabien 6 passatgers i havien de pujar per
darrere per tres escalonets.
Precisament, una descripció que ha arribat hui
en dia d’aquest fet i de la importància de “l’auelo” Justo per al Marquesat
durant la dècada dels 30 i els primers anys de Postguerra, davant la falta de
transports (arreplegada en l’obra “Introducción a la Historia de Catadau
(1990)), diu així:
“El
tío Justo de Llombai se proveyó de una diligencia, igualita que las que vemos
en las películas del lejano oeste americano. El carruaje era muy ligero, con
dos ruedas pequeñas en la parte delantera y otras dos mucho mayores en la parte
central y trasera. Tenía un techo de madera, como todo los demás, con una
pequeña baca en donde se apiñaba todo un mundo de pequeños cachivaches que los
viajeros adquirían en Valencia. La diligencia hacía tres viajes diarios a Carlet
llevando en su interior a ocho pasajeros […] El vehículo estaba tirado por dos
ágiles caballos y, salvo la costezuela de la Cava, realizaba el trayecto hasta
Carlet en un trote sin invertir más de media hora en realizar el recorrido. Salía
de Llombai con algún pasajero y paraba en la plaza [de
Catadau] donde se hallaba la llamada fuente principal para recoger a los viajeros
de Catadau y de Alfarp. Ni tormentas, ni huracanes, ni frio ni calor amedrentaban
al tío Justo ni a sus briosos corceles […] Cuando los labradores trazaban con
el arado rectas hendiduras en la tierra de las viñas, algarrobos u olivos
cercanos a la carretera y ponían toda su atención en partir el suelo con surcos
paralelos, les sacaba de su ensimismamiento el traqueteo del carruaje, algún
sonoro relincho o un ¡Arre Morena! ¡Arre, Leona! Que con las alas de una
potente voz volaba sobre las caballerías. En el interior de la diligencia los
pasajeros hablaban, como hoy, de política, de deportes, o comentaban las noticias
más frescas del diario […] mientras que algunos, a causa del madrugón, dormitaban
acunados dulcemente en el rítmico balanceo del carruaje. Todos confiaban en la
puntualidad de la diligencia del tío Justo, pues siempre llegaba con tiempo
suficiente a la estación de Carlet. Pocas veces la diligencia cruzaba con algún
automóvil durante el trayecto; sólo carros de labradores cargados con sus
aperos de labranza, estiércol, leña o cosechas, según la hora o la temporada.
La diligencia, madrugadora, actuaba de despertador, pues el seco tamborileo de
las herraduras sobre el piso de las calles sacudía el sueño de muchos vecinos a
los que les impedía se les pegasen las sábanas. Muchos años estuvo la
diligencia haciendo su recorrido habitual, recortando su silueta el paisaje […]
pero nadie nos arrancará del recuerdo aquella entrañable estampa de la
diligencia del tío Justo”.
Un dels colps mes forts que patiria “lauelo” Justo seria
el 10 de novembre de l’any 1929 amb la mort de la seua dona, qui va morir de
repent, després de dinar, amb 57 anys d’edat. Des d’eixe moment i fins el final
va vestir sempre de negre, bé en brusa o bé en camisa i jupetí; faixa, pantaló i
espardenyes negres, sent sols la cadena del seu rellotge de butxaca l’única
nota de color, així com una gavardina que solia ficar-se en hivern. I a banda d’haver
de viure la Guerra Civil, altre colp dur que rebria seria la mort del seu fill
Vicentet, qui caigué malalt i va faltar a punt de casar-se, el dia 4 d’abril de
1938 als 31 anys.
“L’auelo” Justo tenia un gos que
li dien “Listo”, ja que era un gos molt sabut. A vegades
li ficava els diners en un paperet, el gos els agarrava en la boca i anava i li
portava el tabaco. A més a més, com en aquella època en el poble no venien premsa
i ell anava en el cotxe, alguns homes li encomanaven el diari, i quan els portava
enseguida li´ls donava a “Listo” i li dia: -“Ves i dus-li el diari al tio fulano, al tio sotano i al tio vengano”.
- i l’animalet anava i els repartia la premsa.
Com en aquells anys no n’hi
havia aigua potable per a llavar en el poble, en ocasions, si hi havia sequera,
“l’auelo” Justo anava a dur a les dones a l’assut de Llombai perquè pogueren
llavar la roba. A més a més, a vegades també portava a gent del poble a València
a vore el teatre. Ell veia la funció i després, arreplegava als passatgers i tots
junts tornaven al poble en la tartana o el cotxe de cavalls. I a inicis dels
anys 40, com ell tenia dolor en el braç esquerre i no podia pujar be l’equipatge,
la majoria de voltes s’emportava a la seua neta Pepica perquè l’ajudara,
cobrara i l’acompanyara... i en arribar a casa li donava un “xavo”.
Quan anava en la tartana pel
poble tots els xiquets eixien corrents i anaven d’arrere d’ell cridant: - Peguemos una volteta tio Justo!! - I
pujaven a l’estribo de darrere. “L’auelo” Justo sense parlar pillava “l’assot”
llarg i el soltava espaiet cap arrere i aleshores tots els xiquets se’n anaven
fugint i corrents.
I una característica seua era,
que encara que anava en cavalls, mai va dir una paraula malsonant, al contrari que
la majoria de carreters o “arrieros”, sent una persona molt educà i seria. En
una ocasió va haver d’anar a Benifaió a per un predicador per a dur-lo al poble
(abans que construïren el pont d’Alfarp), i al tornar i creaur el
riu, com havia plogut i venia un poc més crescut, el carro es va quedar parat
al mig i ell començà a cridar: -Déu Poderós!!! -mentre en “l’assot” els marcava
a les haques que es mogueren i ixqueren de l’aigua, i el predicador, pensant-se
que no dia paraules malsonants perquè estava ell davant, com tenia por que l’aigua
els arrastra li va dir: -Parle-los en la seua llengua, no patisca, però que ens
traguen d’ací!! – i es que no coneixia el talant de Justo.
I quan s’emportava als seus
nets a llaurar els camps, sempre els ensenyava, els manava la faena i els
donava bons consells... al temps que els dia que havien de tindre educació.
Altra cosa que cal ressenyar
es que antigament, quan els joves es ficaven a festejar, els sogres solien
regalar-los a les nores el rellotge. Com en eixe temps moltes no sabien ni
llegir ni escriure, ni sabien l’hora, casi totes les xiques fadrines del poble anaven
al Raval a sa casa perquè ell els ensenyara l’hora en el seu rellotge de paret
(que a dia de hui conserve jo).
Ell tenia amistat en D. José Borràs, el metge d’Alfarp, però sobretot
en el seu fill Pepito, qui era el metge de casa. Molts dies quan este venia a
vore’l se sentaven a la vora del fumeral, es fumaven un parell o tres cigarros
i es quedaven satisfets. I es que a “l’auelo” Justo li agradava molt fumar.
Altra amistat que tenia era en el tio “Xexa”, en qui anava a vore el
cine i el teatre a sovint. El més curiós es que sempre se sentaven a primera
fila, a vora pasillo, però cada u a una part i no un al costat de l’altre com
seria lògic. I açò venia perquè en una ocasió anaren a vore a Raquel Meller (una
famosa cantant i cupletista), i esta baixà cantant i “s’asentà” al braç de “l’auelo”
Justo. El tio “Xexa”, indignat, va dir que a partir d’eixe dia els dos se
sentarien igual... I d’ahí començaren el costum de sentar-se a la vora, però cada
ú a una part, i la mantingueren fins el final!!
També quan veia com tocaven
per telèfon dia: -Xe mira!! Sentir
parlar per un filet des de “la fi del mon”!! No, si encara aplegarà el dia en
que voran als que parlen pel telefono!! (i a dia de hui el vaticini de “l’auelo”
ja s’ha acomplit).
Per Nadal anava tota la
família al Raval ja que allí es on estava “l’auelo”. Quan venia l’hora de les
felicitacions “l’auelo” Justo s’alçava i es ficava dret a un costat; enseguida
el seu fill Justo el besava i es ficava al costat, darrere la seua nora; a
continuació el seu gendre José i la seua Rosario, enseguida la seua Pepa i tots
els nets, en orde d’edat... i eixa era una de les tradicions de la família.
De nou la desgracia va caure
en casa quan el seu gendre José (el meu “bisauelo”) va faltar en 1943 als 49
anys d’edat, cosa que va fer que ell continuara un poc més en la tartana per a
tirar la casa avant i ajudar a la seua filla Rosario. Va dur gent fins l’any
1945 poc més o manco, puix ja era massa major per a anar de xofer. Per eixe
motiu va vendre la seua “companyia” al tio Vicent “el Martellano”, de Catadau, qui va crear
una línia d’autobusos de Catadau a Alzira a partir d’eixe moment.
En l’any 1944 vindria una
alegria amb el naixement de la seua última neta, filla de la seua Pepa, a la
que anomenaren Pepi. I com “l’auelo” solia estar a la vora del fumeral, sempre
tenia a la xiqueta al braç contant-li coses.
“L’auelo” Justo content que era
molt bona persona, tenia molt bon caràcter i era apreciat i volgut per molta
gent... Va faltar el dia 19 de juny de l’any 1946, la vesprà del
Corpus, als 76 anys d’edat. Està soterrat ací en Llombai en companyia de
la seua dona, “l’auela” Pepa, i del seu fill Vicentet.
En definitiva, estes línies sols pretenen ser un
homenatge a “l’auelo” Justo, al temps que és una forma de recordar-lo i compartir
la seua història perquè les generacions més joves la coneguen i sàpiguen tot el
que va fer... i el motiu pel qual els seus descendents són coneguts al poble com
la família dels “Justos”.
BON NADAL i MILLOR ANY 2020!!!
Vicente
Sanz Viñuelas
Desembre
2019
