Encara que en ocasions o hui són
conegudes com a parteres, matrones o comadrones, antigament i en els pobles de
parla valenciana se’ls anomenava COMARES. Es tractava de dones que en la
majoria dels casos i en general no tenien cap carrera ni estudis, es més, hi
havia qui no sabia ni llegir ni escriure, però eren valentes, decidides i
sabien molt de la vida. Totes elles havien aprés d’altres dones i majors, que
els havien anat ensenyant este “ofici” que és pot considerar com un dels més
antics que existeixen. També és cert, que algun cas particular, si que estudiava
o passava unes proves, encara que no era ni lo comú ni lo general.
Al llarg de totes les èpoques, sempre, una o més dones es
trobarien al Marquesat i assistirien a les dones a l’hora de parir, i més
antigament quan ho feien a casa. Metges no sempre hi havia o es trobaven en
eixos moments, però comares si.
D’igual manera que se coneix la seua presencia, com no
estaven registrades o com era un faena peculiar, la majoria del seu rastre ha
desaparegut, però per sort, si que coneixem a les últimes comares que van
“exercir” en Llombai, Catadau i Alfarp, a inicis del segle XX, gràcies a la
memòria i la tradició oral.
La primera que he trobat
s’anomenava ELISA DAROCA MARTÍNEZ i
era coneguda per tots com “la Comare”.
Esta dona, que en 1888 ja estava en Llombai, era natural de Xàtiva, s’havia casat
en Ricardo Bort, d’Alzira, i per faena van vindre a parar a Llombai. El
matrimoni va tindre dos fills: Ricardo i Alvaro.
Després d’enviudar, en juny de 1902 es va casar en José
Ortiz Sanz, conegut com Pep d’Ortis i es ficà a viure en la casa que actualment
es de Gerardo “el Calbo” i Reme “la Xila” (curiosament, era la 3 dona per al tio Pep, i es llevaven més de 20 anys
de diferència). Com ell era fuster i tenia la seua fusteria en una caseta
que estava per la Fonteta (al costat de
la fàbrica de la Farina, que hui és camp), es va fer un banc de pedra i de
vesprada se l’emportava i estaven per allí. I açò va fer que es creara una
“copleta” pel poble que dia així:
“El
tio Pep d’Ortis s’ha comprat una burreta,
Pa dur a la Comare a la Fonteta”.
Be, esta dona, com hem dit, era Comare i assistiria a les
dones que havien de parir dels 3 pobles. No m’han contat si els pagaven, ni
quina quantitat els donaven cas de fer-ho o si els donaven a canvi de la seua
ajuda blat, oli, vi, etc.
Una cosa que si que ha quedat és la frase: “Hasta
l’atre que diu la Comare”, ja que conten que sempre la dia... i hui en dia
encara hi ha gent major que la menciona després d’agrair-li alguna cosa o
favor.
Altra
dona que també era una espècie de comare, combinant-ho en ser “ama o mestressa
de casa” era MARIA PEPA SERRANO FORÉS,
coneguda al poble com Mª Pepa “la Foresa”.
Era natural de Llombai, es va casar en Vicent Boix “Xaxa” i vivien en el C/ de Sant Cristòfol (en la casa que tancava el carreró). La parella va tindre 3 filles:
Dolores “la de la Serra”, Visantica i
Pepica “la de la Llet”. A banda, van
criar i tindre com a fill a un xiquet anomenat José Mañez (a qui els pares deixaren en Llombai i per circumstancies no van tornar
més), i va ser la dida o “mare de llet” d’una xiqueta anomenada Carmen “la
de Pla”.
“L’auela”
Pepa (qui era “uela” materna de “m’auelo”
Vicente), assistia a les dones, però en el seu cas pareix que sols actuava
en Llombai, o al menys ací principalment. Se sap que en tots els parts de
família, amistats, veïns i parents ajudava, i com totes les filles van anar a
parir a sa casa, en una ocasió es va ajuntar parint una de les seues filles i la
nora del seu veí, el tio Quico “el
Sardinero”, i va haver d’assistir a les dos.
L’any 1949, sent ja vídua, el seu net Paco “el de la Serra” i la seua dona Benjamina
(que vivien en ella en sa casa), li
van donar un besnét anomenat Rafael, i no sé si eixe part l’assistiria o no,
perquè ja era molt major, però segur que va estar present.
Va morir en l’any 1953 als 90 anys d’edat.
La
tercer i última Comare que he pogut rastrejar s’anomenava SILVIA GARCIA CARPIO i en el Marquesat la coneixien com la tia
Silvia. Esta dona provenia de Cofrents i va vindre a parar a Alfarp, ja que es va
casar en un home anomenat Pep “de la
Josepa”. Vivien en la placeta de Baix, en un racó a la ma dreta, a l’entrar
del Raval (en el que hui es una portella
al costat de la casa de Vicent Climent i Àngela). La parella tindria dos
filles: Silvia i Catalina.
Curiosament, com ella vivia en Alfarp, la seua germana
xicoteta Esther venia molt al poble, ja fora en estiu o en festes, i d’eixa
forma va conèixer al seu home i també es va casar ací, establint-se les dos germanes
en el poble.
La tia Silvia va assistir principalment en Alfarp i en
Catadau, i conten que era una dona morena i gran, i que quan estava assistint a
les dones i estes estaven en els dolors, sempre els dia: -No el queixes!!! Parir o morir!!
L’últim part que va assistir va ser el del seu renebot
Enrique Mínguez “el d’Esther” en l’any
1941. Va morir, ja molt major, en l’any 1950 (sentint-ho, no he pogut conseguir cap fotografia d'ella).
Posteriorment,
a finals de la primera mitat del segle XX, encara va arribar a vindre una comare
de Carlet anomenada donya Pepa, segons alguns testimonis.
Estes
tres dones són els últims vestigis d’una època, en la que la experiència, els
consells ensenyats, la destresa i la vida eren els “estudis” principals, que no
tenien formació ni títols ni idiomes, però que a molts dels que hui encara
estan, o als seus pares, els van ajudar arribar a este món en les seues mans.
En aquell temps era doblement dificultosa la faena, ja
que la higiene era més precària que a dia de hui, certs medicaments no existien
i la gran majoria de dones paria en casa o on li pillava el part. Temps
després, a partir dels anys 50, aquesta professió ja seria una professió en
estudis, formació i reglamentada, sent totalment diferent al que hem vist, i en
millors avantatges, medicaments, centres, etc; però sent, en el fons, el mateix
ofici.
Així que
ací queda el record d’estes dones, les últimes Comares del Marquesat, perquè no
queden oblidades en la boira del temps!!
Vicente
Sanz Viñuelas.
Març 2018.
