La mona de Pasqua!!!

El dilluns de Sant Vicent de Pasqua aní de bon mati a fer-me un cafenet al Raval, a ca ma tia Carmen “la Justa”, i allí estaven reunides, com la majoria de matins, ma tia Florea, Mari Carmen “la del Sabater”, Rosa “la Canya” i Gloria “la de Granero” (la que eixe dia faltava era Rosita “la del Sabater”). A banda del cafè, tenien una mona per a celebrar el dia, i quan jo em vaig presentar va eixir el tema de com havien canviat les pasqües, ja que enguany jo l’havia “celebrat” en Islàndia, mentre que antigament no eixien del terme. Com es ficaren a recordar eixos temps més antics, ràpidament vaig començar a prendre notes... i ací vos conte, dia per dia, com recordaven les pasqües “de antes” ací en Llombai, així com altres referències de Catadau i Alfarp.

Primerament caldria situar-se pels anys 40/50 del segle XX i tindre present que en eixe moment la religiositat impregnava la majoria de les celebracions, donant-li un caràcter molt particular. A més a més, la pasqua eren 4 dies: el dia de Pasqua, el 2n i el 3r dia de Pasqua i El 4t era el Rosegò. A banda estava, com sempre i l’últim dia, Sant Vicent (tot açò es celebrava també en Catadau i Alfarp, encara que en algunes variacions).

El preàmbul o punt de partida era el diumenge anterior, que era “DIUMENGE de RAMS”. La gent anava a l’església i allí en missa es repartien “els rams” d’olivera beneits (rams que posteriorment es cremaven quan hi havia una tronà molt forta “per a espantar-la” i que no fera mal a les collites). A continuació feien una xicoteta processó i d’ahí es dirigien tots cap a la plaça Major, on hi havia un hom plantat, a qui li havien ficat un pollastre dalt del tot i havien engrassat el tronc. Els xicons intentaven fer-se en el pollastre i el que aconseguia pujar sense caure ni esvarar-se se l’emportava. A més a més, eixe dia també tots estrenaven alguna cosa, ja que com ve diu el refrany: “diumenge de Rams, qui no estrena no te mans!!”.

El dimecres següent era el “DIMECRES SANT o de la SALPASSA”. Eixe dia, de matí, eixia el rector en els acoliquets a beneir les cases, motiu pel qual totes les portes estaven obertes. En els 3 pobles portaven una cistella per arreplegar els ous i un plat en sal, però solament en Llombai m’han contat, que també portaven uns pitxers d’aigua beneïda.

Davant d’ell anaven els xiquets en les seues masses de fusta cantant i pegant a les portes, per avisar que venia el “retor”. Ara bé, mentre que en les cases que no els dien res i els deixaven pegar, els xiquets passaven i casi ni feien cas, pegant sols un colp; en les cases on estaven les dones en les graneres esperant-los perquè no els pegaren a les portes, allí anaven tots a pegar!!! I mentre a uns els pegava en la granera, altres tocaven per l’altre costat, i quan la dona es girava aprofitaven els altres, sent un “jaleo”. Damunt els carrers eren de terra i fang... i el que estava assegurat és que quan més els dien, més pegaven!! (però això, en part, també formava part de la festa). A part d’això, els xiquets anaven cantant cançonetes. En Llombai recorden esta (que en part és igual als altres pobles i en part varia depenent d’on la cantaven):

   La Tomasa te una massa

   “pa” pegar-li al “retor”,

  Que se’n vaja d’este poble

  i en vinga un millor!!

    Ous ous en la plaça                   Ous ous al finestró                   Ous ous a la pallisa

Bastonades al que passa;            bastonades al tio Baló;                bastonades a la missa;

   Ous ous al ponedor                    Ous ous a la finestra                    ous ous al ponedor

  Bastonades al “retor”           bastonades a la tia Modesta            bastonades al “retor”           

           (Llombai)                                    (Catadau)                                      (Alfarp)

I en Alfarp també cantaven els xiquets fent un rogle i pegant i alçant les masses (supose que en la resta de pobles també), la següent cançoneta:

El vicari s’ha perdut

En la font de la Salut,

I el Pelat se l’ha trobat

Amagat en un forat.

Carrer de la Mola / carrer del mercat,

Tonyina de sorra / “abaejo” salat;

Oli de rei, alça el martell;

Oli de casa, alça la massa!!

[*Realment sols he pogut arreplegar alguns fragments, bàsicament el que recordaven les dones en qui he parlat].

El rector portava una creu i quan aplegava a les cases, la gent, part de la qual estava agenollà (al menys en Llombai), la besava i el rector els beneïa. A continuació li donaven un o dos ous (que anaven guardant els acòlits en la cistella), i en una cullereta canviaven un poc de sal per la que portava el rector (costum idèntica en els 3 pobles). I en Llombai, de l’aigua que portava el rector en un pitxer, la mesclava en la que li treien, i aixina ho repetien casa per casa (posteriorment les dones solien tirar l’aigua per la casa, a modo de protecció, cosa que també feien amb la sal). 

De dijous a dissabte venien les “festes” de guardar i de precepte. “DIJOUS SANT” anaven a missa i a vetlar durant tota la nit al “Nostre Senyor”, i posteriorment a visitar els “monuments” dels 3 pobles, cantant, ja que estaven tota la nit les esglésies obertes. També conten que eixe dia era en el qual es transmetien “les oracions” del qui les sabien als qui les volia aprendre, però ho havien de fer mentre estiguera el monument, es a dir, mentre “estiguera el Nostre Senyor mort, però abans d’enterrar-lo” (per exemple eren les oracions contra “la pressa d’ull”, les de “la mala patà”, les de “la pressa d’aire” o la de “les parades”). I sols podien ensenyar-se eixe dia, ja que sinó “perdien” el “don” i no servia ni per a un ni per a l’altre.

Per la nit, a les 23h, en Llombai s’anava en una creu gran de fusta i en torxes a les casetes del calvari de l’Ermita per a fer el viacrucis, cantant i resant (actualment eixe viacrucis s’ha traslladat al “Divendres de Dolor”); En Catadau també es feia (i encara es conserva la costum), de fer el viacrucis per la placeta del Cuc, on estan les estacions del calvari, traent de nit al Crist Crucificat. En Alfarp, per contra, eixe dia sols es feien en l’església “les 7 paraules cantades”. I encara que en temps molt antics el viacrucis es feia dins de l’església, posteriorment es va traslladar al divendres Sant de matí.

D’eixa forma, a les 8 del matí del Divendres eixien des de l’església resant les estacions i es dirigien fins a  les afores del poble, concretament a l’emplaçament de “l’antic cementeri” (conegut també com “on descansen els morts”, allí al costat de l’Estufa). Treien al Crucificat i crec que posteriorment al Nazareno (que parava en el c/ Major, en el cantó del forn de “Redoló”); per altre costat treien a la Dolorosa pel c/ de Sant Isidre i quan aplegava al c/ Major es trobaven les dos imatges i juntes ja anaven fins el final (hui sols trauen una creu i açò, de moment, s’ha perdut també).

El “DIVENDRES SANT”, era impensable menjar carn (ja que el “alluno i abstinència” es contemplava de forma rígida), i com no podien tocar les campanes (puix el “Nostre Senyor estava mort”), tocaven una carraca gran de fusta. A més, un xiquet anava pel poble en una carraca dient: -Homes i dones a l’ofici, que s’acaba el benefici!! Primer toc per a l’entierro!!! O Segón toc...!!! – convocant a la gent a l’ofici, ja que eixe dia no hi ha missa i posteriorment a la processó. Però abans de l’ofici es feia “l’hora Santa”, que era quan resaven junt al rector tots els que anaven.

A més a més, altra particularitat d’eixe dia era que dones que sabien “tirar la Mida”, abans d’eixir la processó de l’església, ficaven una cinta roja baix del cap del Nostre Senyor (en el sepulcre). En acabar la processó l’arreplegaven i eixa cinta era la que utilitzarien eixe any per a curar “les parades” de la gent que los ho demanara.

En Llombai, com “el Nazareno” és de la família Aparisi, quan acabava la processó feien (i encara fan) “la Despedida” en la Dolorosa, saludant-se tres vegades les dos imatges. Posteriorment el traslladen a la casa de la família que li toca eixe any, mentre que la Dolorosa l’entren a l’església (abans anava a “ca el Senyoret”, ja que era propietat de la família dels Tavios).

El “DISSABTE de RESURRECCIÓ” era a les 10 del matí (posteriorment passaria a les 12 de la nit), i després de la missa de glória es ficaven a voltejar les campanes en força i dins de l’església la gent es ficava a fer “ruido” i pegar en les claus de ferro grandotes en els bancs, mentre els xiquets cantaven la cançoneta:

Aranyes, aranyes, eixiu del forat;

Que el rei de la glòria ja ha ressuscitat!!!

També començaven a tirar coets fora, senyalant la resurrecció (segons em conten, encara que tiraven molts coets en els 3 pobles, en Llombai era on més en tiraven). I altra anècdota que conta “m’auela” Pepica es, que “s’auelo” Justo (igual que molts altres homes) solia pujar en la tartana i les haques des de la plaça de la Creu pel carrer Major eixe dia, i quan començaven a tocar les campanes, com els animals no portaven “les cabeçades”, ràpidament los les ficava i començava a tocar-les ells, mentre les portava a bon pas perquè sonaren els “campanillos”, sumant-se al rebombori general.

El “DIUMENGE de GLÓRIA” o dia de PASQUA, de bon matí en les cases es pastaven les mones i feien dos coses: o be les portaven en un cabàs a l’alcabó (que era dalt del forn perquè de la calentor es feren bones), o be les deixaven en els llibrells i les tapaven a la vora del foc en una manta i un mantel. Quan ja estaven bones les tornaven a pastar, els feien la forma, les untaven en clara d’ou batuda i les portaven al forn a que les cogueren, moment que també aprofitaven per a comparar entre les dones “a quina li s’havia quedat més alta o més gran o més bonica”. 

A banda, com no hi havia ous de xocolate, per a que els ous bullits tingueren coloret, els bullien en corfolls de ceba perquè eixiren “rogets” i en fulles d’encisam perquè eixiren “verdets”. I en la cistella o el cabasset que s’havien fet o comprat les xiques, o en el saquet que els havien fet als xicons, els col·locaven la mona, l’ou bollit, un panet, una llonganisseta de pasqua, mig “bollet” de xocolate, un encisam xicotet i una tarongeta. 

Com eixe dia tocava, anaven a “l’Encuentro” i a la missa de glòria. En eixos anys en Llombai “l’encuentro” el feien en el carrer València (i no en la plaça Major com actualment); la Mare de Déu eixa de “ca el Senyoret” cap amunt, i el Niño de la Bola (hui trauen al “Cor de Jesús”), des de l’església cap avall del c/ València. Posteriorment feien una xicoteta processó i pel C/ Major anaven a l’església. Pel que fa a Catadau, l’Encuentro el feien i el fan per davant del forn de Maria (on s’ajunten la plaça de l’Hom i la de Santa Bàrbara), i també en un principi treien el Niño de la Bola (però hui també trauen el Cor de Jesús). I en Alfarp, en temps antics l’Encuentro era en el c/ Sant Josep (actualment el fan a la plaça de Dalt), i també treien a la Dolorosa i al Niño de la Bola (però posteriorment treien el Cor de Jesús, i des de l’any passat, el Crist ressuscitat).

Una vegada tot complit, per fi arribava “la festa”, i en acabar de dinar, sobre les 4, totes les quadrilles eixien en els seus saquets o cistelles a “menjar-se la mona”. Per a eixe dia, xicons i xicones es compraven unes espardenyes de sola d’espart, a les que anomenaven “pasqüeres” (i la majoria de vegades eixe dia o a l’endemà ja les havien trencat o cremat).

Aixina, mentre a Catadau anaven a menjar-se la mona a la Fontxela i alguns també cap a la Casa Izquierdo i a la “carretera”; en Alfarp se n’anaven a les Casetes Catxapins i a l’Almaguer. Per contra, en Llombai en eixe temps anaven a “la carretera” (que era la zona que anava dels “4 camins” al “pont de la Fadrina”, encara que alguns també anaven al Rejolar).

Per a l’ocasió les xiques es feien un davantal (“el pasqüero”), es ficaven un llaç de paper al cap i es pintaven “els morros”. Algunes quadrilles es bordaven i ficaven els noms de les penyes en les camises, però no totes ho feien. 

A part de menjar-se la mona, jugaven, cantaven, botaven a la corda i tiraven molts coets. Jugaven a “la Tarara” (fent un corro i ballant), a “la Pixa-en-terra” (ficaven unes pedres al mig d’un corro i estiraven a vora qui tirava les pedres, tenint que fer el que les tirava com si “pixara en terra” de càstig), a “Minyó” (on s’havien d’agafar de “braceo” de dos en dos i cantar mentre ballaven:

Minyó, minyó, minyó,

Tremolí, tremolí, tremoló;

Minyó, minyó, minyó,

Tremolí, tremolí, tremoló;

Un, dos, tres, y vuelta al revés!!

I soltaven al que portaven, agarraven a un altre i tornaven a ballar, fins a ballar en tots).

També ballaven i cantaven “la conga de Jalisco” i agarrats tots, anant “cara avant” cantaven:

Aqui se pone, se pone, la punta del pie!!! (tots arrere... i tornaven cap avant).

Aquí  se siembra, se siembra, la arena del mar!! (i arrere altra volta).

Como esta usted? -Bien, y usted? (i alçant les mans dien)

Este baile de los carrasquinos, es un baile muy disimulado,

Que poniendo la rodilla en tierra (i s’agenollaven), este baile se queda parado!!

Altra cançó que també cantaven les xicones era:

Si el meu novio em regala / un mocador a floretes,

Jo mataria una aranya / en 50 pataetes.

Ai xumbala catacaxumbala / ai xumba la del polissó,

I cumba les xiques guapes... i les lletges al rincó!!

I les guapes al balcó!!!

I també els cantaven cara els xicons, que eren els que tiraven els coets:

No hi ha cebo, ni coets / perquè són de canya verda / i es tiren bufes i pets!!!

(al moment els xicons es ficaven a tirar-los coets, i elles els contestaven cantant):

Els xicons d’ací ja no pinten res, i els que pinten ara són els forasters.

Els xicons d’ací, si que pintaran, perquè les xicones a buscar-los van!!

Molts es quedaven afònics de tant de cantar. I a poqueta nit, totes les quadrilles, Raval avall, baixaven agarrats de “braceo”, tirant coets i cantant, per anar cada u a sa casa. Això feien també el “2n i el 3r dia de PASQUA”. El catxerulo eren molt pocs els que se’l feien en canyes i cartó, però si en tenien, si que el volaven i sinó solament cantaven la cançó. 

L’últim dia era el del ROSEGÒ. Eixe dia es feia xocolate per la vesprada en el que havia sobrat, i les quadrilles s’ajuntaven en les casetes de camp o en casa d’algú i “apuraven les sobres”.

Posteriorment quedava el “DILLUNS de SANT VICENT o dia dels COMBREGATS” (i també es feia en els 3 pobles pràcticament igual).

De bon matí, sobre les 8, eixia el rector baix pali, en capa i portant al Santíssim, per anar a visitar als malalts i donar-los la comunió. Es formava una processó en la que anava la banda de música també, i o be anaven en silenci o be anaven resant el rosari o cantant lletanies (en temps més antics anaven fent sonar una campaneta davant, davant). Eixe dia sabien a quines cases havien d’anar, ja que la vespra el rector havia anat a confessar-los. A més, en les cases estaven els familiars esperant-los, i en els balcons dels carrers per on havien de passar penjaven els cobertors. 

Quan aplegaven a la porta, els familiars agarraven dos ciris i acompanyaven al rector dins de casa fins a l’habitació on estava el malalt (en Llombai li feien inclús una “alfombra de flors” o tipo enrramà des de la porta de casa fins “el quarto”). Una vegada allí dins, les persones combregaven i les beatetes els donaven unes valencianetes perquè se les menjaren. A l’eixir, de nou escoltats per la família, tocava la banda i continuaven a visitar a altre malalt (anant a totes les cases que volien). 

Una vegada acabat açò, tornaven a l’església on feien una missa. I per la vesprada, com ací en Llombai feien processó, poques quadrilles anaven a berenar (la veritat era més fàcil anar el diumenge eixe per la vesprada que el propi dia de Sant Vicent). També conten que alguns anys hi havien clavaris de Sant Vicent, que eren els mateixos que feien la festa de la Creu, i quan hi havia feien la processó tota en coets. I durant un temps es van representar els “Miracles de Sant Vicent” allí en la pròpia església, acabant d’eixa forma les Pasqües!!

Temps després, ma mare i les amigues ja anaven a “menjar-se la mona” a les Fontanelles, al Castell d’Alèdua o al piquet de la Talaia, però la resta poc més o manco era el mateix. Per contra,  jo moltes coses d’eixes ja no les he conegudes com a tal. En els amics anàvem per Pasqua al castell d’Alèdua, a l’assut, a la cova de les Meravelles o el Riu. Posteriorment se n’anàvem a Gandia la primera setmana de Pasqua, i la segons ens quedàvem de caseta i de paella... i hui ja es completament diferent a tot el que acabe de contar, puix molts aprofiten per a viatjar... encara que al menys un dia si que ens reunim per a fer “dinar de pasqua”.

Esta clar que la vida va canviant, que hi ha costums que desapareixen i tradicions que es conserven, es modifiquen o es recuperen. El dia de la Salpassa esta tractant de recuperar-lo Joan Gerard “el de Llapisera”, així com els Miracles de Sant Vicent, desde fa 3 anys els hem tornat a representar gràcies a Susi i a Paco “Xaxa”. 

Senzillament, en estes lletres sols vull deixar memòria del que era “la Pasqua” per als nostres majors, i encara que tal vegada se m’ha passat algo, he obviat o desconec més detalls, que servisca perquè la gent conega part de les nostres costums i història; com eren i hui... com són!!

Vicente Sanz Viñuelas.

Abril 2018.