lunes, 18 de febrero de 2019

Boda i esquellà!!!



Han passat els anys i a l’igual que hi ha costums que es mantenen, altres desapareixen... com es el cas de l’ESQUELLÀ. Encara que hui en dia ens puga sorprendre, en temps antics hi havien situacions que no acabaven de vores amb normalitat o, com solen dir algunes dones majors, de forma “ben vista”... i l’esquellà es, entre d’altres, una manera de com es manifestava eixa particularitat. 

            El costum de l’esquellà  es realitzava amb motiu del casament d’un viudo amb una vídua... encara que en ocasions també es realitzava quan era un matrimoni de “vells” (en el que també solia haver algú dels dos que havia enviudat), i era una forma de que tot el món s’enterara d’aquest fet. Dits matrimonis, segons conten, solien celebrar-se de nit o a la matinà per tal de passar més desapercebuts (encara que també hi havia que es casaven de dia), i davant aquesta particularitat, els amics o familiars agafaven esquelles i s’amagaven i quan els novios passaven o eixien de missa, els altres eixien en les esquelles i anaven darrere d’ells per tot el poble fent “serenata” i pregonant el casament perquè tots ho saberen. 

            La raó fonamental, en una societat en la que hi havia un fort component religiós, era que una vegada casats i havent tingut família, si un dels dos moria, ja havien complit en la seua missió fonamental que era la d’assegurar el relleu generacional i per tant havien de guardar i respectar la memòria del difunt. 

No obstant això, en aquell temps hi havia una gran mortaldat degut a la falta d’avanços mèdics, infeccions, conseqüències del part, malalties, accidents, fam... i era molt comú que hi hagueren unes segons noces (al menys per part dels homes), ja fora per interessos, perquè no havien tingut fills... o per qualsevol altra raó o necessitat, com la de tindre una vida millor. Però clar, quan no es respectava la voluntat del difunt que volia que la dona no es tornara a casar, o quan els novios eren dos viudos o es casaven “vells”, amb el que era difícil que pogueren tindre família... açò motivava que els feren eixes esquellades per a distingir-los de la resta. Ara bé, estos matrimonis en ocasions funcionaven i vivien junts i en harmonia... o be no quallaven (i més si hi havia fills de certa edat per les dos bandes que no ho acabaven d’acceptar), i acabaven separant-se i tornant-se’n cada u a sa casa.

           Prova d’aquesta realitat la podem trobar inclús entre les obres del gran escriptor Vicente Blasco Ibáñez, qui va escriure un conte titulat “La Cencerrada”, en el que contava una d’aquestes histories. 

            Ací en el Marquesat també es van donar “esquellades”, i encara que en ocasions els novios no s’ho agafaven en massa alegria, era el costum i ho acceptaven amb naturalitat. A tall d’exemple contaré alguns casos d’aquest episodi.

            En l’any 1882, el llombaí Vicent Gil Conchell, conegut com Vicent “de Nevera (qui era el “bisauelo” de “m’auela” Pepica), va perdre a la seua dona Rosario Ortiz Delhom a conseqüència de les complicacions d’un sobrepart. Va morir ella i les dos xiquetes que havien nascut, per la qual cosa Vicent es va quedar viudo en 37 anys i en dos xiquetes anomenades Pepa i Maria, que en aquell moment contaven 9 i 6 anyets... (i segons em va contar “l’aula Aida”, era desig de la seua difunta dona que no es tornara a casar).

Ell vivia en el c/ del Pou (en el que hui es la casa dels “Puig”, enfront de la casa d’Enrique “el Saco”), i era procurador de les terres de la família dels Garrigosos de Real. Però un home jove i en dos xiquetes... no va tindre en compte els desitjos de la seua Rosario i finalment va començar a parlar en una dona anomenada Candida Sanz, amb la qual es va casar en juliol de 1884. Com que aquesta també era vídua i tenia 5 fills... amb motiu del seu casament van propiciar que els feren una sonora esquellà. El matrimoni es va instal·lar en la casa d’ell, i encara que a les filles de Vicent els va costar un poc acceptar la nova situació, finalment el matrimoni va estar ben avingut i van tindre una xiqueta en comú a la que anomenaren Candideta.

            Per ficar altre exemple, en el qual el matrimoni va ser més efímer, ens hem de traslladar al poble d’Alfarp, concretament al mes de febrer de l’any 1914, en el qual Isidro Juanes Juanes, més conegut com Sidro “el Roig (qui era “l’auelo” patern de “m’auela” Pepica “la d’Alfarp”), es casava per segona vegada en una dona anomenada Magdalena Montaña, la qual també era vídua... i com era d’esperar, van tindre la corresponent esquellà per tot el poble. En aquest cas ell, que vivia al c/ Sant Jaume, havia enviudat en 1905 d’Isabel Orts Barberà “la Manya”, i tenia 4 fills: Felisa, Isidro, Salvoreta i Teresa, de 20, 17, 12 i 9 anys. Per la seua banda, Magdalena també tenia una filla fadrina. Ara bé, en esta ocasió i al tindre les filles una major edat, ràpidament començaren les desavinences i rinyes i molt prompte el matrimoni es va separar i cada u se’n va anar a sa casa en els seus respectius fills, suposant un punt i final... encara que la unió no es va dissoldre de forma legal fins la mort, ja que no existia el divorç.

            Aquests son bons exemples amb els que podem il·lustrar la pràctica d’un temps passat que era comú en la societat... costum que va perdurar fins mitjan segle XX ací en el Marquesat.

En Catadau, l’última esquellà pareix ser la de Vicentet Canet “de Manuela”, qui era un viudo sense fills que, ja major, es va casar en una alfarbina anomenada Visanteta que estava servint en una casa en Catadau (qui era fadrina però major)... i com va ser un matrimoni de “vells”, els van fer una bona esquellà. Açò va ser en la dècada dels anys 50 i encara que el matrimoni va viure bé, no van tindre fills.

            Pel que respecta a Llombai, l’última esquellà que’s recorda va ser en l’any 1944, quan es va casar la tia Consuelo “la Bona”. En aquest cas, ella era vídua en fills i es va casar en un home que era 15 anys major que ella, motiu pel qual les amigues li digueren que li farien l’esquellà... i això van fer. Però eren els anys de la Postguerra, anys difícils, i degut a “l’escàndol” que van provocar amb les esquelles, l’alcalde, que en eixe temps era Arturo Blay Perera, les va denunciar per “alteració de l’ordre públic i desacato a l’autoritat”. Elles van pagar la denuncia però com a mostra del seu desacord amb la multa i com a símbol de rebel·lia... es van comprar un “broche” en forma d’esquella o campaneta, el qual es van col·locar totes les amigues en els abrigos, i d’aquesta forma van anar fent “ruido” tant si anaven a comprar, a missa o pel carrer... sense que ningú els poguera dir rés, ja que era un adorn (i açò seria una forma de manifestació, a l’igual que passaria en la Falla de Llombai anys després, quan els van denunciar per tirar coets i com a contestació van col·locar els coets en el propi escut de la falla com a resposta). 
Encara que preguntat a gent major, no recorden més esquellades a Llombai i tal vegada podria ser que aquesta fora l’última que es va fer al poble, ja que al tindre una resposta en forma de denuncia per part de l’Ajuntament, açò serviria com a mesura dissuasòria per a tots i totes.
En definitiva ací queda contada aquesta costum antiga perquè no s’acabe de perdre i siga coneguda, com a curiositat, per les generacions més joves, ja que forma part del nostre passat i la nostra història.
Solament diré, a modo de verset final que...

Les bodes de viudo i viuda, tenien gran nomenà;
Per acompanyar-los en “música”, els tocaven l’esquellà!!!


Vicente Sanz Viñuelas
Febrer 2019