Arriba el mes de desembre i amb ell
venen els últims dies de l’any i les dates més nostàlgiques, on es nota
l’absència dels que ja no estan, al mateix temps que se senten les rialles dels
més menuts, en tota la seua innocència i l’alegria que desprenen.
Antigament, quan existien
els senyors com a tal i els habitants del Marquesat eren súbdits i vassalls
d’ells, subjectes a la seua autoritat, justícia i jurisdicció; quan venia el
dia de Nadal “o de la Nativitat del Senyor”, la gran majoria d’ells estaven
obligats a portar-li al marqués, o al governador en nom seu, una gallina o
mitja gallina; o bé un sac de blat o una gerra d’oli, o allò que estiguera
estipulat que havia de donar com a símbol de vassallatge pel valor de la casa o
de la terra que posseïen en emfiteusi (que
era una forma on el llaurador tenia la
possessió directa, però el senyor tenia la possessió teòrica), reconeixent
així el seu domini. Però tot arriba a la fi, i amb l’abolició del règim
senyorial a principi del segle XIX, després de les Corts de Cadis i la primera
Constitució, aquestes obligacions van acabar... encara que hui en tenim
d’altres tipus.
Bo, però els dies de Nadal
també tenen altra particularitat i una tradició més dolça, que és la de fer els
dolços o pastissos nadalencs. I és que en la nostra rica gastronomia, per a
cada festa, estació o celebració, hi ha uns aliments típics.
Antigament les encarregades de fer estes pastes eren les dones de la casa,
les quals anaven ensenyant les receptes de generació en generació, repetint els
passos i les elaboracions que havien aprés dels seus majors:
- Els pastissos d’aiguardent i els pastissos de cacau.
- Els pastissos carats o de pirri (típics principalment d’Alfarp).
- Els pastissos de Cabello.
- Els rotllets d’anís.
- Els torrons d’ametla o de yema.
- Tabaquets de coco.
- Rosegons d’ametla o carquinyols.
- Polvorons i mantecaos.
- Codonyat.
Hui en dia la vida ha canviat, a l’igual que les faenes i
les modes, i encara que molta gent continua ajuntant-se per a fer els dolços
per Nadal, o els fa en solitari, molts altres o be per temps o perquè no els
agrada, prefereixen anar al forn o a les pastisseries i comprar els que volen o
necessiten. La concepció ha canviat, passant en part d’una festa o harmonia a
una obligació.
L’olor a moniato bullit, a la cassalla quan la mescles en
l’oli i el sucre, l’aroma de la llima o la canella, o la presència del sagí en
la taula, són senyals de que ja estem en hivern i a les portes de Nadal.
I per què en el Marquesat tenim costum d’aquests dolços i
no d’altres? Puix la resposta és senzilla!! Som terra de secà (recordeu que el nostre malnom en la Ribera
és el de “Botgeros”, per la quantitat de botges que hi havien), i la
majoria dels ingredients bàsics són fàcils de cultivar, econòmics i hi havien
en gran quantitat.
Encara que ara no ho parega, antigament la majoria
d’homes plantaven moniatos (no debades i
com alguns majors contaven, el moniato va ser “el salvador” d’Espanya després
de la guerra, perquè era fàcil de plantar en qualsevol tipus de terra i va
ajudar a tapar un poc la gran fam que es va patir en eixe temps); així com
també plantaven cacau, ametlers, codonys, etc. I és que, encara que hi havia
necessitat, “una
cocina pobre, no es una pobre cocina”, i en eixos moments és quan
apareix la destresa i la imaginació per a crear les millors elaboracions.
Per això, utilitzant els recursos que tenien, les dones
preparaven, bullien i elaboraven eixes meravelles que després tots els
familiars i amics degustaven a la vora del foc, mentre cantaven nadales i es
felicitaven els dies.
Dic les dones, perquè normalment antigament eren elles
les encarregades, ja que els homes estaven en els camps. Ara bé, també sé que
hi havien quadrilles o amics que s’ajuntaven de nit per a, tots junts i en
harmonia, fer les elaboracions i posteriorment portar-les al forn a coure-les,
ja que forn no hi havia en les cases. I allí en el forn, també era punt
d’encontre, de xarreta, de comparació de dolços o tamanys i entrava dins de la
festa. Jo encara he aplegat a portar els pastissos a coure’ls al forn de Redoló
en les posts de fusta, després d’haver-los fet en ca “m’auela”; però d’aixó ja
fa molt de temps i a dia de hui, per comoditat els coc en ma casa.
Encara que ara tinc l’ajuda i companyia de ma tia Carmen
en eixos dies d’elaboració, en estes dates evoque els moment en que feia els
pastissets en “m’auela” Pepica “la d’Alfarp”, i els recorde en especial
carinyo, al mateix temps que reconec que gràcies a ella, la tradició de fer els
dolços no s’ha perdut i es manté viva en la família, podent seguir degustant
estes pastes tan senyalades.
Des d’ací, sols desitjar que mantingueu les costums i
tradicions, ja que el temps que passeu dedicant-lo a fer-les... és temps que
esteu junts, contant historietes, reelaborat antigues receptes i disfrutant
dels nostres majors. Un temps meravellós i que en un futur canviarà, que fa més
càlides i agradables estes festes!!!
Jo en alguns aspectes sóc un poc nostàlgic i confesse que
m’agrada!!! I mentre puga continuaré fent els meus dolços i pastissos de
Nadal!!!
MOLT BON NADAL i un MILLOR ANY 2018!!!
Vicente
Sanz Viñuelas.
Desembre
2017
