martes, 7 de julio de 2020

El dia de la SANG



Cada any, ací en el Marquesat, quan arriba el segon dimecres de juliol celebrem “el dia de la Sang”, una festa peculiar, en la que la gent se’n va fora del poble... be a la muntanya o be a la platja, en la família o els amics i dinem en harmonia (normalment paella) i així ho fem any rere any, de generació en generació.

Però d’on ve l’origen d’aquesta festa? S’ha perdut en la boira del temps? Alguns senyalaven si tenia a vore en el raïm i la posterior exportació de la pansa cap a Dénia; altres que si era quan començava la campanya del “meló roig”; inclús en una revista de festes en l’any 1960 senyalaven si hi hauria un antic Déu mitològic anomenat “Colaita” a qui li havien de fer sacrificis i d’ahí eixa costum.

Bé, després de buscar i parlar en molta gent major he anat recollint retalls i trossos que, la veritat, són interessants; algunes persones han guardat  i conservat unes històries, mentre que altres han guardat altres... que poc a poc podem anar juntant per tal de complementant “pàgines” de la nostra història... fins poder contar-les de nou, i en el meu cas, tractar de difondre-les. Ara bé, en aquesta ocasió, el que contaré és un hipotètic origen del dia de la Sang, el qual pense que és prou real, però del que no puc aportar proves contundents ni concretes. De totes formes, ahí va la història que jo vos conte.

El 24 de març de fa dos anys, vaig anar a parlar en Enrique Garcia Diranzo, més conegut en Llombai com Enrique “el Simplet”, el qual a dia de hui te 91 anys i viu, des de que es va casar, en Alginet... però que tal i com he dit és natural de Llombai. Al parlar sobre coses antigues em va dir que “s’auelo” Vicent “el Fillete”, li contà que el dia de la Sang venia “perquè en el camí de Passelvir hi hagué una batalla o un xoc entre uns que anaven del poble cap amunt i altres que pretenien anar cap al Fondo de Passelvir... i hi hagué una “guerra” en molta sang, la qual va xorrar per les caigudes de Passelvir... i els que finalment guanyaren van decidir donar gràcies i celebrar el haver sobreviscut”. Aquesta història a mi em deixà un poc sorprès, ja que era la primera vegada que l’escoltava...  però per contra ell no sabia rés dels bandolers que hi hagueren per estes terres, històries que en ma casa si que s’havia conservat i que jo li vaig contar.

Posteriorment, parlant en altra gent, i destaque en particular a Vicent Bisbal “el Sastre”, aquest també va fer menció a que “s’auela” Consuelo “la Gervasia” li contava que per Passelvir deien els vells “de antes” que hi havia hagut una batalla entre moros i cristians i va haver molta sang... i esta xorrà per les caigudes.

I per últim Loli Mateu, em va narrar que s’auela, Teresa Mínguez “la Moscà”, li contava que va haver “una guerra” entre gent que vivint ací al mateix lloc, no eren iguals perquè no li dien Déu al mateix... i els que guanyaren cridaren al cel alabant la sang del Nostre Senyor Jesucrist, manifestant que tota la sang s’havia derramat per ell. I a partir d’ahí, eixe dia el commemoraren com el dia de “la Sang de Crist i dels cristians que havien deixat allí la seua sang”.

Clar, per a mi açò era un fil del qual poder estirar... i com soc algo curiós i inquiet, vaig començar a buscar i a llegir a vore si trobava alguna cosa... i es que hi havia un problema, i es que la SANG també es celebra en Corbera, Tavernes de Valldigna, Simat, Benifairó i Dènia (al menys eixos són els pobles que jo conec on és festa eixe dia). Ara bé, sols un element comú tenen a primera vista tots estos territoris... i es que tots eren territori Borja (junt a molts altres). A partir d’ahí, vaig contactar amb l’amic i arqueòleg Miquel Gómez Sahuquillo i estiguérem parlant i comentant dades, testimonis, etc, i segons em va dir ell, la festa es celebrava en antics pobles de població mixta, es a dir, on convivien musulmans/moriscos i cristians (encara que en el cas de Catadau i Alfarp sols hi havia població musulmana, pel que açò no acabava de quadrar). I mentre debatíem i mencionava jo els testimonis de “les batalles” i “la Sang escampada”... un episodi crucial se’ns va presentar al davant: la Revolta de les Germanies.

I es que, mirant la documentació aportada per Miquel... i també l’aportada per antics escriptors, em vaig percatar que totes les poblacions on celebrem la festivitat (Llombai, Catadau, Alfarp, Corbera, Tavernes de la Valldigna, Simat, Benifairó i Dènia) eren territori Borja i van tindre uns altercats per les mateixes dades: juliol de 1521, en plena revolta de les Germanies. I ací ve el possible origen de la festa.

Podríem considerar la revolta de les Germanies (1519-1523) com una de les primeres revolucions modernes. Va nàixer en una situació singular: crisis de subsistència, epidèmia de pesta, absència de les autoritats i la reivindicació dels gremis i els menestrals de la ciutat de València per accedir als càrrecs polítics, cosa que els va enfrontar amb la noblesa i l’oligarquia urbana. Encara que en un primer moment la situació va estar controlada pels moderats, prompte els sectors més radicals es van apoderar del control i van voler dur a terme una revolució més forta, expandint-la pel Regne. A més a més, els enfrontaments també anaven dirigits contra la noblesa i els musulmans o mudèjars, ja que atacar a aquesta població era una forma de ferir als nobles, puix aquests eren vassalls fidels i font del seu poder i riquesa, així com membres dels seus “exercits”.  

Un dels principals enemics del agermanats era el duc Joan II de Borja, cap de la noblesa valenciana i contrari acèrrim a aquesta... i contra ell es dirigiren l’exercit dels agermanats dirigits per Vicent Peris, els quals van eixir victoriosos el 25 de juliol de 1521 en la batalla de Gandia o del Vernissa (en l’actual terme de Palma de Gandia). Una vegada aconseguit açò, les tropes agermanades, radicalitzades, van saquejar la vila i l’horta de Gandia; també van saquejar i incendiar la ciutat de Dénia i van començar a atacar els diferents dominis dels Borja, saquejant i portant a terme la seua venjança. Gràcies a la crònica del dominic fra Damián de Fonseca sabem que dins de la revolta, en eixe any 1521 és va fer un edicte en el qual s’ordenava que tots els moros “en pena de la vida se baptizassen dentro de pocas horas, mandando consagrar sus mezquitas en Iglesias de christianos, y que se celebressen missa en ellas”. En el cas que a nosaltres ens interessa, els agermanats ho van manar i dur a terme en diversos llocs com el Raval de Xàtiva, en el ducat de Gandia, el comtat d’Oliva i el marquesat de Llombai, on vingueren els agermanats d’Alzira. I encara que “los moros aunque entonces se hallavan armados, como estavan acovardados y no se atrevian a resistir a tan gran potencia, por el temor de la muerte con que los amenazavan, determinaron de obedecer y recibir gran parte dellos el baptismo”.

Però sembla que no tot va ser recollit per les cròniques, supose que per interessos (o cas de recollir-se, no ha aplegat fins a nosaltres), i que si que va haver una resistència i un enfrontament, ja que ningú, sabent que van a per ell, es queda parat sense fer res. Per tant, si atenem a eixes històries contades a partir de la tradició oral, alguns musulmans dels 3 pobles intentaren fugir i amagar-se en el fondo de Passelvir (que en altres èpoques també seria utilitzat per amagar-se i refugiar-se, com per exemple durant la Guerra Civil Espanyola, per ficar un exemple). Però pareix ser que aquests serien perseguits per una “avanzadilla” dels agermanats d’Alzira, produint-se un enfrontament a mort entre els dos grups, on no hi hauria mirament ni contemplacions per part d’uns i altres, derramant-se molta sang, la qual va xorrar per les caigudes de Passelvir. Davant aquest fet, la resta ja va capitular i es va sotmetre als batejos forçosos. En Llombai com estava l’església dels Sants Joans (en l’actual plaça Major) allí va ser on es van produir els batejos dels musulmans del poble, però en Catadau, Alfarp i Alèdua el que passaria seria que els batejarien, en tots els ritus pertinents, però aprofitant l’aigua de les sèquies, ja que allí no hi havia cap església... de forma pareguda al que va passar en Gandia i la major part dels seus dominis, que estaven poblats per musulmans.

En Tavernes de la Valldigna, encara que sembla que no es va produir cap enfrontament ja que estava allí tot l’exercit del Virrei i per tant no arribaren els agermanats, en una banda del seu terme on hi ha un paratge natural conegut com el Clot de la Font (on quasi s’ajunten els termes dels tres pobles), pareix que algo va passar, puix els de Simat i Benifairó l’anomenen el Clot de la Sang. Segons ha arribat per la tradició d’aquests dos pobles, allí es va produir una batalla entre “moros i cristians”, tal vegada a conseqüència de la fugida dels musulmans en busca d’un lloc segur o d’arribar fins on estava l’exercit reial... no aconseguint-ho i havent un enfrontament... com en les caigudes de Passelvir ací en Llombai (de la qual sembla que tampoc ha quedat rés escrit). I pel que respecta a la vila de Corbera, aquesta s’havia vist atacada a finals del mes de juny d’eixe mateix any de 1521, però seria a finals de juliol, a l’igual que en la resta de pobles, quan es va produir, per part dels agermanats de Sueca i alguns d’Alzira, l’assalt, saqueig i incendi del castell de Corbera.

Açò va marcar un punt i a part, i més quan en l’any 1525, acabada ja la revolta,  l’església va deliberar i reconèixer els batejos dels musulmans com a vàlids, començant així el temps dels cristians nous o moriscos... el qual duraria fins l’expulsió d’aquests, en 1609. I es que esta gent viuria entre dos rius, puix mai van escapar a la suspicàcia i desconfiança dels cristians vells i no van ser considerats com a cristians autèntics. A més, en temes de fiscalitat, continuarien diferenciats i en condicions desiguals: mantenint uns ingressos de tradició islàmica, a la vegada que havien de coexistir amb noves imposicions. Però certament, l’església va voler marcar i evangelitzar de forma efectiva als moriscos, i una manera de sacralitzar eixos fets va ser la de glorificar al Crist i a la Santíssima Sang (com a símbol de redempció).

A partir d’eixe moment l’evangelització seria un tema de preocupació per als governants; començarien les campanyes “missionals”, la ruta itinerant d’alguns predicadors, ací en Llombai es construiria amb eixe fi el convent de Santa Creu, i es van destinar més mitjans i diners a l’església per a dur-ho a terme. Per D. Vicente Bisbal Del Valle sé que el primer prior de Llombai, el pare Joan Micó, tenia gran devoció a la Sang de Crist... i aixina ho va intentar estendre per estes terres; a l’igual que ho faria en València el Patriarca Sant Joan de Ribera, qui en 1589 ja havia fet imprimir uns himnes de la Sang de Crist (com dels dos Sant Vicents i l’Àngel Custodi), i estaria al front de la diòcesi valentina durant 42 anys. Precisament ell va posar en pràctica els decrets del Concili de Trento impulsant i destacant principalment l’Eucaristia i la Sang de Crist. Per dit motiu començarien a fundar-se confraries en honor de la Preciosíssima Sang de Crist en nombrosos pobles de població mixta, seguint l’exemple de València (com van fer a Xàtiva, Manises, Oliva, etc). Un poble que encara hui manté la tradició i celebra la seua festa grossa per la Sang és Picanya (en el qual la Confraria de la Sang es va fundar en 1596 i va ser aprovada pel propi Patriarca Ribera), poble que ha perpetuat la festa i no l’ha perdut a diferència d’altres llocs.

D’aquesta forma, com l’església hauria instituït o dedicat el més de juliol a la Preciosíssima Sang del Nostre Senyor (mes en el qual s’havien produït els fets de les Germanies, així com els batejos), començaria a fer-se una celebració en la que es festejava la victòria de la creu i de la sang bona i verdadera contra la sang impura, com a forma de salvar estes terres pel seu efecte redemptor”. I es que hem de tindre present que esta època (principalment els segles XVI i XVII durant la Monarquia dels Austries), va estar caracteritzada per allò de la “limpieza de sangre”, la que ordenava i organitzava la pròpia vida pública. 
D’eixa forma, esta celebració (de la qual tenim proves i tradició més antigues... com per exemple és l’ermita de la Sang, de Llíria), s’unia a altres festes com el Corpus Christi, el Divendres Sant i l’exaltació del Crist o de la Santa Creu.

I açò principalment es donaria en poblacions mixtes de cristians vells i moriscos on uns manifestarien de forma clara que tenien “eixa distinció” i “superioritat”, i alhora s’intentaria la verdadera conversió i evangelització dels altres.

L’Expulsió dels Moriscos en l’any 1609 marcaria un punt i a part... i de nou existeix una relació entre estes poblacions mencionades, i es que tots els moriscos vassalls del ducat de Gandia van eixir pel port de Dènia (quedant despoblades un gran nombre d’alqueries que no tornarien a repoblar-se mai més, com va passar en Alèdua).

Des d’eixe moment, i amb l’arribada de la nova població cristiana a partir de les Cartes Pobles per a repoblar les diferents terres (com va passar en Catadau i Alfarp, on ara la població seria totalment nova, així com en Llombai on habitarien per una part les antigues famílies cristianes i per altra els nou vinguts), esta litúrgia o celebració perdria força (puix ara ja tots eren cristians), i en alguns llocs be podria desaparèixer, be podria modificar-se o be es mantindria (com podria ser el cas de la Valldigna i Dénia), al continuar celebrant-se allí, dins de les seues festes Majors o patronals.

En Llombai, possiblement els cristians vells que quedaren continuarien celebrant la festa, encara que més de forma particular que de forma sacra, i per extensió... puix els 3 pobles estan molt junts i al remat tots estem emparentats per amistat o família, s’adoptaria aquesta festa en tot el Marquesat. I cosa curiosa, al llarg del temps tant en Corbera com en Llombai, Catadau i Alfarp no hi hauria cap celebració de tipus religiós, mentre que a Tavernes celebren al Crist i el Porrat (un mercadet o fira tradicional, celebrada baix l’advocació d’algun sant en el paratge del Clot de la Font o de la Sang, on també acudeixen a celebrar la festa els de Simat i els de Benifairó), i a Dènia celebren les seues festes majors (dedicades a la Santíssima Sang), amb els coneguts “bous a la mar”. 

En definitiva, i al llarg del temps, hauria variat la veneració de la Sang de Crist del culte litúrgic a una pietat o devoció popular, que en alguns casos ni es recorda per la falta d’escrits, tradició o memòria... i que continua celebrant-se en forma de celebració de la vida i l’harmonia, passant un dia diferent que podria tindre eixa base u origen en un temps passat, les Germanies, les quals van ser molt significatives i que ens va marcar com a poble... i on encara hui podria perdurar un dels seus efectes colaterals.

I ací queda escrit l’hipotètic origen d’aquesta festa tant nostra, i que inclús en Llombai ha quedat marcada en el C/ la Sang, ja que eixe dia va ser quan el referit carrer va ser obert, allà per l’any 1970, i com a tal van voler retolar-lo.

Solament diré per acabar: -Ale, anem se’n a “celebrar la Sang”, que hui és el segon dimecres de juliol... i toca dinar paella!!!!!!!

Vicente Sanz Viñuelas
Juliol de 2020

miércoles, 15 de enero de 2020

La llegenda i tradició de Sant Antoni!!

  
          Encara que molta gent, principalment els més majors, puguen recordar perquè es va construir l’ermita, mai està de mes recordar en estes dates i amb l’arribada del nostre benvolgut patró, els orígens de la tradició i fundació de l’ermita de Sant Antoni.

Segons conta la llegenda i la tradició popular, l’ermita es va construir per una promesa que el poble li va fer al sant durant una epidèmia de pesta molt forta i de gran mortaldat en tota la comarca. En aquell temps ací, en Alèdua, Catadau i Alfarp sols hi havia població musulmana, mentre que en Llombai cohabitaven musulmans i cristians vells. Per dit motiu, davant la violència de l’epidèmia, ja que poble per poble anava morint la gent a desenes, els cristians van fer un prec al cel i van dir: -Pare sant Antoni, si ens salves el farem una ermita!!!! – i com el sant “els va protegir” i la població cristiana es va salvar, compliren la promesa i li construïren l’ermita.

Ara bé, encara que no se sap la data exacta de construcció, si que sabem que l’edifici és anterior a l’any 1508, ja que en eixe any ja consta la sèquia i el camí de sant Antoni en els documents trobats per D.Vicente Bisbal Del Valle. Atenent-nos a aquesta informació tan antiga i mirant en un compendi sobre les pestes valencianes, m’atreviria a senyalar que tal vegada la pesta on els llombains s’aclamaren al sant seria la de l’any 1490, ja que com ens relata un manuscrit, aquesta epidèmia va ser molt forta en València, puix “llegaron algunos días á ser 150 los finados. Y comunicóse esta peste al Reyno”. Per açò, i atenent a que per este temps ja vivien unes 20 o 25 famílies de cristians en Llombai, començarien a edificar l’ermita encara que en els primers temps seria molt menuda (no obstant açò, també podria ser una epidèmia anterior, qui sap!!).


          Però per què el poble s’aclamà a Sant Antoni i no a altre sant? Bo, segons m’ha contat Enrique Garcia Diranzo, més conegut com Enrique “el Simplet” (90 anys), els “vells d’antes” contaven que un home llaurant allí en la lloma prop del poble, es va trobar una imatge d’un sant... i com no sabia qui era ni que era, va anar fins al rector (de l’antiga parròquia dels Sants Joans, la qual existia des de l’any 1329) i este va senyalar que era Sant Antoni. Per tant, i si atenem a aquesta altra llegenda, seria per eixe motiu pel que els cristians llombains davant l’epidèmia de pesta s’encomanaren a eixe sant que havia eixit allí en la lloma i no a un altre, quedant així la relació de Sant Antoni i la població... i sent el motiu pel qual allí en eixa lloma van edificar la seua primitiva ermita (que NO és la que nosaltres coneixem hui, ja que l’actual ermita, la van construir, ampliant-la sobre l’antiga, en l’any 1681).

Des de la seua posició i la seua ermita, Sant Antoni mira i cuida a tots els habitants del Marquesat des de temps immemorials. En resum, ací queda contada la tradició popular dels orígens i la llegenda que s’ha conservat. A partir d’aci, que cada persona pense el que considere.

VISCA EL PARE SANT ANTONI!!!
VISCA EL NOSTRE PATRÓ!!
VISCA EL NOSTRE AGÜELET!!!

 Vicente Sanz Viñuelas
Gener de 2020