Carta d'Afermament per ensenyar-se un ofici

Ara que apleguen les festes nadalenques i els bons desitjos, mirant la situació real en la que ens trobem, en la que la violència va solta i sense control, en que torna haver inseguretat als carrers, especial i lamentablement per a les dones, i que el futur a nivell laboral continua molt negre i sols interessen els diners i la forma d’aconseguir-los... vull contar una historieta de quan se valoraven més altres coses i principalment pensaven en poder formar-se en allò que volien per a tindre un futur.

           Ens hem de remuntar al 26 de novembre de l’any 1699, moment en el que Joan Montaña, llaurador de Llombai, com a pare i administrador de Josep Montaña, jove de 14 anys d’edat, estenia una carta d’afermament perquè s’ensenyara un ofici.

He de senyalar que la família dels Montaña (hui ja desapareguda, encara que quedem alguns descendents), havia vingut a poblar el territori a l’igual que moltes altres famílies, instal·lant-se en Llombai després de l’Expulsió dels Moriscos de l’any 1609. En concret esta família habitava una casa situada al carrer la Font (però que en aquell temps s’anomenava c/ del Portal del Molí ). A banda tenia altra casa en l’actual c/ de Sant Antoni (en aquell temps c/ del Graner i que correspon a la portella de la casa de Claudina), posseïen una gran quantitat de terres en Cabanyes, Xubec i Beniali; així com un barranc que encara a dia de hui conserva el seu nom: el Barranc de Montanya, i del que “m’auela” Pepica enca diu este verset:

“Tan alta que va la lluna

La rabosa l’acompanya,

Per dalt la lloma del Serro

Hasta el barranc de Montanya”

Joan, qui era la tercera generació de la família Montaña, era casat en Josepa Riera i tenia 6 fills: Joan, Vicent, Josep, Maria, Teresa i Rosa. I per aquest motiu a l’hora de pensar en el futur, mentre a les filles els donaria solament una quantitat econòmica perquè prengueren estat i es casaren, la terra la repartiria entre els seus fills. Ara bé, en compte de fer tres parts, va decidir deixar les terres a Joan i a Vicent, qui serien llauradors, mentre que va voler que Josep aprenguera un ofici, ja que tal volta tindria unes majors qualitats o destreses, i d’eixa forma podria guanyar-se la vida de forma diferent.

Així, sense tràmits ni burocràcies, ni res del que hui podríem pensar, el dia 26 de novembre de l’any 1699 va anar junt al notari Pere Messeguer a casa de l’escultor Domingo Ximeno, qui també residia ací en Llombai i van redactar aquesta carta d’afermament, en la qual “Domingo Ximeno accepta a Josep Montaña per ensenyar-li dit ofici [el d’escultor], a més, senyala que viurà en ell i la seua família per 6 anys, des d’eixe dia fins que complisca 20 anys, i al final d’eixe temps li haurà de procurar 7 lliures”. I en eixos sis anys li ensenyaria l’ofici, li procuraria aliments, la roba de vestir i el llit per a dormir en sa casa, tot a compte de Ximeno, qui l’acceptava com a deixeble.

Com a testimonis van estar presents: Martí Guayta, cirurgià de Llombai, i Francesc Ardeval, llaurador.

            D’aquesta forma tant senzilla Josep es va convertir en escultor i temps després sabem que va anar a treballar a Sevilla i per 1724 vivia i treballava a Carlet com escultor, amb el que va tindre una professió diferent a la dels seus germans, va vore món i va poder realitzar talles i imatges que tal vegada encara hui en dia podem contemplar, encara que desconeguem la seua autoria.

          Curiosament, Domingo Ximeno era l’escultor que va realitzar la talla del Jesús de Llombai, que enguany compleix 320 anys (festa que s’hauria de realitzar i celebrar el dia 6 de gener del 2019, que seria quan s’acompliria eixa data significativa), així com un retaule per al mateix (hui desaparegut), manat a fer per a la confraria del Dolcíssim Nom de Jesús, existent en eixe temps. I de segur que també faria més escultures i encàrrecs, com un quadre per a l’ermita de Sant Bernat de Carlet (hui també desaparegut), encara que no ens ha quedat constància.

            En definitiva, encara que en algunes coses hem avançat moltíssim, hem guanyat en drets, comoditats, benestar, etc. En altres els governants i les empreses privades han començat a complicar les coses... de forma que entre la burocràcia, la “titulitis”, la precarietat dels sous o dels horaris, l’afonament del camp i la falta d’ajudes o les complicacions generals en la que ens trobem... fan que una cosa tant necessària i bàsica com és el treballar per a viure, mantindré a les nostres famílies i per ende al sistema, siga caòtica i molt complicada. I en bona part dins d’eixe caos, acaben fent qualsevol treball, lluny del que han estudiat o per al que s’han preparat per falta de mitjans i lògica... amb la qual cosa apareixen les frustracions... i no se si en eixe aspecte no hem retrocedit molt més enllà de 1699.

            Però bo, ací queda l’exemple del que era una carta d’afermament i d’un jove que va voler ser escultor i ho va aconseguir, podent fer realitat la frase eixa que diu:

“Elige un trabajo que te guste y no tendrás que trabajar ni un día de tu vida”.

Molt Bones Festes, BON NADAL i MILLOR ANY!!!!!

                                                                                   Vicente Sanz Viñuelas

Desembre 2018

Medalla al mèrit per a un catauí (1861)

               Sabíeu que la 1a Guerra d'Àfrica es va produir entre 1859 i 1860 i en ella va participar un veí de Catadau? Saps de qué es van fer "els lleons" que hi ha a l'entrada del Congrés dels Diputats de Madrid?

Teníeu idea d’aquests fets? No? Puix sols has d’entrar a l’enllaç que apareix ací i podràs saber aquesta història i qui va ser eixe home que va guanyat una medalla al mèrit i al valor... així com de que es van fer eixes escultures i el perquè.

Espere que vos agrade i vos resulte curiós. 

ENLLAÇ: Vicente Sanz Viñuelas, "Medalla al mèrit per a un catauí (1861)"

L'epidèmia del CÒLERA de 1885

Ara que en breu aplega "Tots Sants" i és una data en la qual visitem més als nostres difunts, convindria recordar una història tràgica, la de l'epidèmia del Còlera que va afectar als habitants del Marquesat i de forma més significativa al poble d'Alfarp en l'any 1885.

Una història de desolació, que va afectar a la majoria de les famílies del poble i que el va transformar, donant lloc al cementeri actual d'Alfarp. No ho sabies? Puix si presteu atenció al que conte... quan aneu enguany al cementeri ho podreu constatar vosaltres mateixa.

En ocasions hi han històries més alegres que altres, però totes elles són important i deuen conèixer-se per no oblidar-les, ja que si oblidem el nostre passat, perdem una part de nosaltres.
Sols heu de punjar en l'enllaç i començar a descobrir que va passar en eixe any de 1885...

Enllaç: Vicente Sanz Viñuelas, "L'epidèmia del Còlera de 1885", en el Llibre de les Festes Patronals d'Alfarp, juliol de 2016 (modificat en 2018)

50 anys... de "La PONDEROSA"!!

Segurament tots els nascuts entre els anys 60 y final dels 80, si sentirem la cançoneta de la sèrie “Bonanza” la reconeixeríem de forma immediata, ja que a banda de ser molt característica va marcar una època. En el meu cas, com passava moltes vesprades en el Raval en ca ma tia Carmen i mon tio Vicent “el Sucarrat” i ell era molt aficionat a les series i pel·lícules de “vaqueros”, podem dir que em vaig criar vegent part de les aventures de la família Cartwright i inclús en els amics jugàvem en els “fuertes” i ninotets a “indios i vaqueros”.

 

D’igual forma, per a mi era normal conèixer a la urbanització que hi havia a les afores de Llombai com “La Ponderosa”, i sempre em ria perquè pensava... “mira, igual que la sèrie!!”. Però el que no sabia en eixe temps, i m’ho van contar anys mes tard, va ser que efectivament, el nom li’l ficaren en honor a tan famosa sèrie!!! I tot va vindre per aquest fet.

En la dècada dels anys 60 estava el camí de Passelvir utilitzat per anar cap a eixa partida, així com per a anar cap al tir de Colom, i per la banda de baix per anar cap a la partida de la Malà. Pràcticament tot era muntanya i camps de garrofers, a excepció d’unes casetes en unes eres per escaldar la pansa. En eixe moment, les úniques casetes que existien com a tal, però que sols eren utilitzades molt puntualment, eren la caseta de Bernabé (situada al pujar del camí a la ma esquerra), la caseta del Mono (situada un poc més amunt a la ma dreta del camí), i les casetes de Tari i de Pepe “el Patxero” (que estaven juntes i un poc més amunt de la del Mono, també a la ma dreta del camí). 

Ara bé, José Querol Expósito, més conegut com José “el Carrero” (aquest malnom li venia perquè son pare feia carros), li va comprar la caseta i uns garroferets a Pepe “el Patxero”, passant a partir d’eixe moment a ser ell el propietari. Comentar que José tenia un taller de relaminació de ferro anomenat “Hierros Querol” (que era d’ell i del seu germà Vicent) el qual estava situat al costat del “Banyador”.

José va ser el primer que va començar a anar a la caseta del camí de Passelvir a “estiuar” i com era un gran fan de la sèrie “Bonanza” i sabia treballar el ferro, va tindre la ocurrència de fer un lletrero de ferro de 5 metres de llarg per 1 metre dalt amb el nom de LA PONDEROSA, el qual va col·locar en l’any 1968 damunt de la seua caseta, com si fora el seu ranxo ( alguns comenten que era casi més gran el cartell que la pròpia caseta).

Com he referit anteriorment, eixe camí era molt transitat tant pels llauradors com pels caçadors. A més a més, la caseta estava cap a llevant i els que anaven cap a la Malà o el Camí de Requena la podien vore, ja que no hi havia res que els tapara la visió del lletrero... i poc a poc, primer en broma, després més en serio, la gent començà a conèixer eixa zona, o almenys a referir-se a d’ella com la Ponderosa, la Ponderosa... i la Ponderosa que li s’ha quedat!!!! A banda del nom, l’únic que va fer en eixe temps José va ser la terrasa, per a poder estar a cobert i disfrutar allí en l’estiu en companyia de la seua dona Sunción “la Coronela” i els seus fills Pepita i Jordi.

Al poc de temps, un home de Benetússer anomenat Pepe va comprar un tros de terra i es va fer un xeletet, igual que un altre anomenat Maties. El quart que es va fer un xalet va ser Luis “el Mariner”, qui tenia terra allí dalt, i el qual li va vendre a un home de Catarroja un trosset per a que es fera una caseta (trosset que actualment és part de la casa d’Antonia). Seguidament, un sastre de València anomenat Lucio va vindre en la seua família (en autobús) uns dies a una de les casetes que li havia deixat un amic seu per a “estiuar”, i com li va agradar la zona, va comprar un terreny i es va fer un xalet de 40 m² al que va anomenar “el Nido” (en al·lusió a que era com un niu on tots els seus cabien, puix la seua dona Teresa eren 10 germans i allí hi havia lloc per a tots), encara que molts el conegueren com “el semaforo”, ja que es va ficar un semàfor en la porta del garatge.  

I a partir d’ahi, poc a poc van anar comprant-se terrenys i edificant-se xalets i casetes, conformant una espècie d’urbanització al voltant del camí de Passelvir i la caseta de “la Ponderosa”. A banda de gent de Llombai, els nous propietaris eren de Sueca, el Perelló, Silla, Torrent, Benetússer, Carlet, L’Alcúdia, França, etc. Però era a la caseta de José on totes les setmanes venia la Guardia Civil (a peu i en capa), per a firmar el parte i cerciorar-se de que estava tot en orde; sopaven, feien cafè i se’n tornaven al poble.

Curiosament, per l’any 1971, la filla de Lucio va conèixer al fill de José mentre pelaven cebes en el xalet de Montserrate, ja que este era olivero i les necessitava per a ficar-les en salmorra. Teresa i Jordi s’agradaren des del primer moment i, com solen dir les dones majors, “s’agarraren de la ma i encara continuen”. Així, el festeig donà lloc al matrimoni i d’esta unió naixerien dos fills: Judit i Jorge. A banda d’esta unió, també van eixir altres 3 o 4 matrimonis entre veïns d’allí.

Pel que respecta a “la Ponderosa”, van fer una piscina en la caseta i  Rafel “el de la Cuba” (d’Alfarp), portava l’aigua des del riu en la seua cubà fins allí dalt i tots els xiquets en un primer moment anaven allí a nadar. A més, com el camí era tot de terra i pedra, José tirava “l’axicoria” del ferro pel camí, perquè aquest tinguera més consistència i perquè no s’emportara el camí l’aigua quan plovia molt... però clar, l’inconvenient era que als xicons se’ls punxaven les rodes de les bicicletes “cada dos per tres”. Remarcar que la zona va anar poblant-se i començà a regnar l’harmonia i inclús començaren a fer festes i activitats per als xiquets i la gent jove. La primera d’elles va ser per a celebrar l’arribada de l’aigua potable en l’any 1978. Eren festes en les que es muntaren escenaris, es feien play-bacs, hi havien reines i festeres (que després també participaven en les festes del poble), i es feien moltes activitats. Actualment tot això ha quedat reduït solament a un sopar anual de germanor que els veïns celebren el dia 15 d’agost, i que és una mostra d’eixa unió que hi havia en el seu moment.

Posteriorment, en l’any 1991 Jordi Querol i Teresa van reformar la caseta (ajuntant-la en l’antiga caseta de Tari que havien comprat i que hui és el seu garatge), convertint-la en un xalet per a viure, i van llevar el lletrero de ferro, (que, no obstant, encara conserven). Des d’eixe moment eixa ha sigut la seua llar i allí han criat als seus fills Judit i Jorge, i ara als seus nets. I es que anecdòticament i ja que parlem d’esta família, encara que José “el Carrero” va faltar en el 2000, els seus encara continuen en el mateix lloc i van per la 4ª generació, ja que a banda de Jordi, Teresa i els seu fill Jorge; la seu filla Judit i el seu home Juan també viuen ahí en els seus fills Martín, Mateo (i Marcos que ja ve de camí). 

Durant estos 50 anys ha canviat molt la zona i ara són uns 140 veïns els que viuen o tenen allí les seus casetes, ja que hi ha gent que viu de forma permanent i altres estacionalment. Moltes són les persones que han passat per allí i que tenen les seues pròpies històries i anècdote, així com també hi ha noms destacats que han “lluitat” pels drets de “la Ponderosa” durant tot este temps. 

Fa més de 30 anys es va crear l’Associació de “Veïns de la Ponderosa” perquè els feren algo més de cas des del poble i poder aconseguir millores i serveis (sent els promotors de portar la llum i demés allí)... Actualment la seua presidenta, la qual ho és des de fa uns 10 anys, és la meua benvolguda Antonia Rodríguez Agredano, qui anteriorment va ser 23 anys secretaria de l’associació. Ella és un altre exemple de la pròpia urbanització, ja que encara que natural de Paiporta i veïna de Torrent, fa una 46 anys que venia a estiuar al xalet de la seua germana, i des de fa ja més de 20 anys viu ací, i com és molt activa en el poble, ja la coneguem tots com Antonia “la de la Ponderosa”. 

I bo, ací queden escrites estes línies que conten l’origen del nom d’una zona molt coneguda... que va anar formant-se de forma oficiosa, ja que realment la urbanització va ser reconeguda de forma oficial en el 2017. En ella, podem senyalar que es troben moltes històries de moltes famílies, però jo en concret volia remarcar a la família Querol, i més concretament a José “el Carrero”, qui va ser el que va tindre l’ocurrència de batejar a la seua caseta, originant deixa forma, sense saber-ho, el que hui és la PONDEROSA.

                                                                                          Vicente Sanz Viñuelas.

Setembre 2018.