Segurament tots els nascuts entre els anys 60 y final dels 80,
si sentirem la cançoneta de la sèrie “Bonanza”
la reconeixeríem de forma immediata, ja que a banda de ser molt característica
va marcar una època. En el meu cas, com passava moltes vesprades en el Raval en
ca ma tia Carmen i mon tio Vicent “el Sucarrat” i ell era molt aficionat a les
series i pel·lícules de “vaqueros”, podem dir que em vaig criar vegent part de
les aventures de la família Cartwright i inclús en els amics jugàvem en els “fuertes” i ninotets a “indios i
vaqueros”.
D’igual forma,
per a mi era normal conèixer a la urbanització que hi havia a les afores de
Llombai com “La Ponderosa”, i sempre em ria perquè pensava... “mira,
igual que la sèrie!!”. Però
el que no sabia en eixe temps, i m’ho van contar anys mes tard, va ser que
efectivament, el nom li’l ficaren en honor a tan famosa sèrie!!! I tot va
vindre per aquest fet.
En la dècada
dels anys 60 estava el camí de Passelvir utilitzat per anar cap a eixa partida,
així com per a anar cap al tir de Colom, i per la banda de baix per anar cap a
la partida de la Malà. Pràcticament tot era muntanya i camps de garrofers, a
excepció d’unes casetes en unes eres per escaldar la pansa. En eixe moment, les
úniques casetes que existien com a tal, però que sols eren utilitzades molt
puntualment, eren la caseta de Bernabé
(situada al pujar del camí a la ma esquerra),
la caseta del Mono (situada un poc més amunt a la ma dreta del
camí), i les casetes de Tari i de Pepe “el Patxero” (que estaven juntes i un poc més amunt de la
del Mono, també a la ma dreta del camí).
Ara bé, José
Querol Expósito, més conegut com José
“el Carrero” (aquest malnom li venia
perquè son pare feia carros), li va comprar la caseta i uns garroferets a
Pepe “el Patxero”, passant a partir d’eixe moment a ser ell el propietari.
Comentar que José tenia un taller de relaminació de ferro anomenat “Hierros
Querol” (que era d’ell i del seu germà
Vicent) el qual estava situat al costat del “Banyador”.
José va ser el
primer que va començar a anar a la caseta del camí de Passelvir a “estiuar” i
com era un gran fan de la sèrie “Bonanza” i sabia treballar el ferro, va tindre
la ocurrència de fer un lletrero de ferro de 5 metres de llarg per 1 metre dalt
amb el nom de LA PONDEROSA, el qual va col·locar en l’any 1968 damunt de la seua caseta, com si fora el seu ranxo ( alguns comenten que era casi més gran el
cartell que la pròpia caseta).
Com he referit
anteriorment, eixe camí era molt transitat tant pels llauradors com pels
caçadors. A més a més, la caseta estava cap a llevant i els que anaven cap a la
Malà o el Camí de Requena la podien vore, ja que no hi havia res que els tapara
la visió del lletrero... i poc a poc, primer en broma, després més en serio, la
gent començà a conèixer eixa zona, o almenys a referir-se a d’ella com la
Ponderosa, la Ponderosa... i la Ponderosa que li s’ha quedat!!!! A banda del
nom, l’únic que va fer en eixe temps José va ser la terrasa, per a poder estar
a cobert i disfrutar allí en l’estiu en companyia de la seua dona Sunción “la
Coronela” i els seus fills Pepita i Jordi.
Al poc de
temps, un home de Benetússer anomenat Pepe va comprar un tros de terra i es va
fer un xeletet, igual que un altre anomenat Maties. El quart que es va fer un
xalet va ser Luis “el Mariner”, qui tenia terra allí dalt, i el qual li va
vendre a un home de Catarroja un trosset per a que es fera una caseta (trosset que actualment és part de la casa d’Antonia).
Seguidament, un sastre de València anomenat Lucio va vindre en la seua família
(en autobús) uns dies a una de les
casetes que li havia deixat un amic seu per a “estiuar”, i com li va agradar la
zona, va comprar un terreny i es va fer un xalet de 40 m2 al que va
anomenar “el Nido” (en al·lusió a que era
com un niu on tots els seus cabien, puix la seua dona Teresa eren 10 germans i
allí hi havia lloc per a tots), encara que molts el conegueren com “el semaforo”, ja que es va ficar un
semàfor en la porta del garatge.
I a
partir d’ahi, poc a poc van anar comprant-se terrenys i edificant-se xalets i
casetes, conformant una espècie d’urbanització al voltant del camí de Passelvir
i la caseta de “la Ponderosa”. A banda de gent de Llombai, els nous propietaris
eren de Sueca, el Perelló, Silla, Torrent, Benetússer, Carlet, L’Alcúdia,
França, etc. Però era a la caseta de José on totes les setmanes venia la
Guardia Civil (a peu i en capa), per
a firmar el parte i cerciorar-se de que estava tot en orde; sopaven, feien cafè
i se’n tornaven al poble.
Curiosament,
per l’any 1971, la filla de Lucio va conèixer al fill de José mentre pelaven
cebes en el xalet de Montserrate, ja que este era olivero i les necessitava per
a ficar-les en salmorra. Teresa i Jordi s’agradaren des del primer moment i,
com solen dir les dones majors, “s’agarraren de la ma i encara continuen”.
Així, el festeig donà lloc al matrimoni i d’esta unió naixerien dos fills:
Judit i Jorge. A banda d’esta unió, també van eixir altres 3 o 4 matrimonis
entre veïns d’allí.
Pel que
respecta a “la Ponderosa”, van fer una piscina en la caseta i Rafel “el de la Cuba” (d’Alfarp), portava l’aigua des del riu en la seua cubà fins allí
dalt i tots els xiquets en un primer moment anaven allí a nadar. A més, com el
camí era tot de terra i pedra, José tirava “l’axicoria” del ferro pel camí, perquè aquest tinguera més
consistència i perquè no s’emportara el camí l’aigua quan plovia molt... però
clar, l’inconvenient era que als xicons se’ls punxaven les rodes de les
bicicletes “cada dos per tres”. Remarcar que la zona va anar poblant-se i
començà a regnar l’harmonia i inclús començaren a fer festes i activitats per
als xiquets i la gent jove. La primera d’elles va ser per a celebrar l’arribada
de l’aigua potable en l’any 1978. Eren festes en les que es muntaren escenaris,
es feien play-bacs, hi havien reines i festeres (que després també participaven en les festes del poble), i es feien
moltes activitats. Actualment tot això ha quedat reduït solament a un sopar
anual de germanor que els veïns celebren el dia 15 d’agost, i que és una mostra
d’eixa unió que hi havia en el seu moment.
Posteriorment,
en l’any 1991 Jordi Querol i Teresa van reformar la caseta (ajuntant-la en l’antiga caseta de Tari que
havien comprat i que hui és el seu garatge), convertint-la en un xalet per
a viure, i van llevar el lletrero de ferro, (que, no obstant, encara conserven). Des d’eixe moment eixa ha sigut
la seua llar i allí han criat als seus fills Judit i Jorge, i ara als seus
nets. I es que anecdòticament i ja que parlem d’esta família, encara que José
“el Carrero” va faltar en el 2000, els seus encara continuen en el mateix lloc
i van per la 4ª generació, ja que a banda de Jordi, Teresa i els seu fill
Jorge; la seu filla Judit i el seu home Juan també viuen ahí en els seus fills
Martín, Mateo (i Marcos que ja ve de camí).
Durant estos 50
anys ha canviat molt la zona i ara són uns 140 veïns els que viuen o tenen allí
les seus casetes, ja que hi ha gent que viu de forma permanent i altres
estacionalment. Moltes són les persones que han passat per allí i que tenen les
seues pròpies històries i anècdote, així com també hi ha noms destacats que han “lluitat”
pels drets de “la Ponderosa” durant tot este temps.
Fa més de 30
anys es va crear l’Associació de “Veïns
de la Ponderosa” perquè els feren algo més de cas des del poble i poder
aconseguir millores i serveis (sent els
promotors de portar la llum i demés allí)... Actualment la seua presidenta,
la qual ho és des de fa uns 10 anys, és la meua benvolguda Antonia Rodríguez
Agredano, qui anteriorment va ser 23 anys secretaria de l’associació. Ella és
un altre exemple de la pròpia urbanització, ja que encara que natural de
Paiporta i veïna de Torrent, fa una 46 anys que venia a estiuar al xalet de la
seua germana, i des de fa ja més de 20 anys viu ací, i com és molt activa en el
poble, ja la coneguem tots com Antonia “la de la Ponderosa”.
I bo, ací
queden escrites estes línies que conten l’origen del nom d’una zona molt
coneguda... que va anar formant-se de forma oficiosa, ja que realment la
urbanització va ser reconeguda de forma oficial en el 2017. En ella, podem
senyalar que es troben moltes històries de moltes famílies, però jo en concret
volia remarcar a la família Querol, i més concretament a José “el Carrero”, qui
va ser el que va tindre l’ocurrència de batejar a la seua caseta, originant
deixa forma, sense saber-ho, el que hui és la PONDEROSA.
Vicente Sanz Viñuelas.
Setembre 2018.
