jueves, 17 de octubre de 2019

100 anys de la Riuà de "Sant Miquel"!!! (1919)


Hi ha esdeveniments que es recorden per alguna anècdota o fet significatiu en la vida, i un d’ells ha sigut el de la riuà de Sant Miquel, fet que enguany ha complit 100 anys des que es va produir i que principalment s’ha transmès de forma oral. En el meu cas, la primera vegada que vaig sentir parlar d’aquest fenomen va ser quan m’auelo Vicente em va referir una anècdota del festeig dels seus pares.

Per aquell temps, setembre de 1919, Enrique Viñuelas “el Bolero” (de 20 anys), ja festejava en Vicentica Boix Serrano, una xica de la família dels “Xaxes” i de les “Foreses” (de 19 anys). Els dos vivien en Llombai, al costat de la plaça Major... separats tan sols per uns 100 metres de distància; ell en el c/ Abadia (actual c/ Blasco Ibáñez, en el que hui és ca la tia Glorieta, al costat del Forn de Diego), i ella en el c/ Sant Cristòfol (sent sa casa la que tancava eixe carreró i que hui en dia, per fusió en la del costat, forma part de la casa de la Tonica). 

En Llombai, el dilluns 29 de setembre de 1919, dia de Sant Miquel, Enrique havia anat a poqueta nit a festejar a casa de Vicentica (com era costum en eixe temps), quan de sobte va començar a ploure de forma intensa durant 2 hores. Degut a la quantitat d’aigua que plovia Enrique es va quedar a sopar en ca la novia, puix no era aconsellable eixir. Sopant estava quan parà de ploure, més com estaven en taula es va esperar a acabar abans d’anar-se’n a sa casa. No obstant això, al ratet començà de nou l’aigua, i en aquesta ocasió conten que plovia “de calent”... com si s’acabara el món. Davant este panorama Enrique es quedà en ca la novia... puix en el temporal que tenien “damunt” no es podia eixir  (i això que ja he dit que sa casa estava a uns 100 m).

Quan va parar de ploure a la matinà, després de tota la nit tronant, Enrique se’n va anar per fi a casa i en aplegar va eixir al corral per vore com estaven els animals. A l’aproximar-se ja va advertir que la bodega estava en una “tonga” de més d’un pam d’aigua, però quan entrà a l’estable (que estava més fondo), va vore amb sorpresa que l’aigua li aplegava als genolls... cosa que era sorprenent, i més perquè ell vivia al costat de la plaça i no en la part baixa del poble!!
I segons contava després, quan ja havia acabat el temporal, el tio Sentano, qui era l’agutzil i tenia prou bon humor, va anar a la plaça Major, pujà dalt d’un caixó de fusta i fent bando va dir: -“Es fa saber que qui vullga peix fresc acodisca aci a la plaça!!”.- I es que va caure una quantitat descompasà d’aigua i en totes les cases havia entrat en més o menys mesura.

            A diferència dels altres pobles, ací en Llombai a esta riuà l’anomenarem com la “Santmiquelà”, mentre que en Catadau i Alfarp li digueren “la riuà de Sant Miquel”, ja que s’havia iniciat la nit d’eixe dia de 1919.

Mira si va ploure i la tronà va ser forta, que el riu Magre es va desbordar al seu pas per Llombai i l’aigua aplegà fins a la pujà del camí del riu... inundant i emportant-se tots els camps que va pillar al seu pas (es cert que en aquell temps el riu no estava tan fondo com ara, puix les graveres no existien encara, però el llit del riu és i era molt ample i tenia gran capacitat per arreplegar aigua... però de tanta que en venia es va vore desbordat).

A més a més, altre testimoni d’eixe riuà el podem trobar encara en el barranc de Ferrando, ja que degut a la força i a la gran quantitat d’aigua que va caure, unes pedres enormes van ser arrastrades (algunes d’elles encara estan al mig del barranc); ara bé, en va haver una molt gran que va ser arrastrada per l’aigua pel barranc de Ferrando i el de la Canyada fins el riu, trencant la sèquia d’Alèdua i quedant-se falcada allí. Mira si va ser un espectacle i una mostra de la força de la naturalesa, que tot el poble va anar en els dies posteriors a vore-la, admirant-se de com una roca d’eixes dimensions havia anat a parar ahí des de la muntanya. I perquè no tornara a passar una cosa semblant, al tornar a reconstruir la sèquia d’Alèdua van fer com un túnel de porlam d’uns 50 o 100m en la zona que confrontava en l’eixida del propi barranc, fent des d’eixe dia que la sèquia fora subterrània en eixe tram... i ja tornara a eixir a la superfície per davant de “lo de Floreal”, de forma que si es produïa una nova riuà el barranc desaiguara directament al riu i no afectara a la sèquia. I eixa obra que van fer, eixe túnel, va ser anomenat com “la Bóveda” i així ha arribat fins els nostres dies.

Pel que fa al poble de Llombai, de tanta aigua que anava per la sèquia del Banyador... més a banda la que plovia, totes les cases del Raval van vore com aquesta botava de la sèquia i els entrava per les finestres o portelles, inundant les quadres. I per més que en llandes i fustes intentaven taponar l’aigua... no sabien que fer, puix era una entrada continua; exemple d’açó va passar en ca el tio Bernabé i la seua dona Maria Gil (a qui l’aigua se’ls colava per la portella sense freno, puix vivien en la part alta del Raval), o en la casa dels meus rebesavis (o tatarauelos) Justo i Pepa (a qui per les finestres de la quadra els entrava l’aigua en forma de cascada, ja que la quadra quedava més fonda i estava per baix de la sèquia... ja que ells vivien en el Raval, més avall del Piló de Sant Roc, on hui viu ma tia Carmen).

I si això va passar en el Raval (una de les parts altes del poble), la zona del Ravalet (la part més baixa) es va inundar completament, puix l’Algàmer i el Regaixo (dos barranquets que passen prop del casc urbà) se’n van eixir. Davant este fet molta gent va decidir abandonar sa casa i buscar un lloc més alt o segur pel que poguera passar... ja que com s’ha comentat “pareixia que eixa nit s’acabava el món”. Com en un dels laterals de la plaça de la Creu (llindant en el c/ Eufemiano  Solà)  el tio Pepe Tallà estava obrant-se la casa i esta ja tenia teulà, però no tenia fetes encara totes les parets, molta d’eixa gent del Ravalet va pujar i es va refugiar en eixa casa en obres, a cobert de l’aigua (hui en dia, eixa casa és propietat de la seua neta Pepica). No obstant això, hi hagué gent major i dones que no podien eixir pel seu propi peu degut al nivell de l’aigua, i les van haver de traure al coll i pujar-les fins a la plaça de la Creu.

Algunes anècdotes que van passar allí en el Ravalet es van produir en la casa dels “Caetes”, puix sa casa era fonda i com que tenien vaques, per por a que estes s’ofegaren... i com el nivell de l’aigua pujava per moments, les van pujar a la pallisa i allí passaren tots, les vaques i ells, la nit. També al costat d’eixa casa, on vivia el tio Lluis “de Salve” i la tia Dolores “la Ramona” (i que hui és el bar Marquesat), com que la casa era fonda... abans que es donaren compte el rebost  (que encara estava més fondo) se’ls havia inundat i, amb gran disgust, vam vore que “el frito” (la gerra en oli on tenien tot l’arreglo del porc, cuit i conservat, per a tot l’any), s’havia lla part posterior de sa casa quedava fonda i la quadra estava omplint-se d’aigua... es ficarelançat a perdre, puix estava ple d’aigua i anava surant pel rebost.

L’aigua, imparable, va inundar també el Raval de Catadau i en algunes cases d’allí, com per exemple va ser la de Milio Asensi “el Peix”, l’aigua va aplegar fins a la panxa dels cavalls en la quadra. Ara bé, previsors perquè sabien que eixa zona podia inundar-se, el menjar i les gerres del “frito” les van ficar dalt dels escudellers per a salvar-les.

Un poc més avant, en l’última casa del Raval o la primera del c/ Major de Catadau (si vas de Llombai cap a Catadau), la qual estava davant de l’Hostal de “Pataca”, vivia en eixe temps Salvador “Rabote”. Degut a que la part posterior de sa casa quedava fonda i la quadra estava omplint-se d’aigua... es ficaren a traure els animals per la portella, per por a que s’ofegaren. Però va succeir que mentre treien els cavalls i les vaques, alguns porcs se’n van eixir i la corrent els va arrastrar... i almenys a un se’l va emportar l’aigua, puix no tenien prou mans per a sostindré i controlar a tots els animals. 

            Segons m’han contat, l’aigua va aplegar fins a la “plaça de la Font” per un costat, i més de la mitat del c/ Major de Catadau es va omplir també. Dos cases mes amunt de ca “Rabote” i front a l’Hostal de “Sopes”, allí mateix en el c/ Major vivia el tio “Negre Roc”; com la ploguda va ser de nit, a este home el va pillar ja gitat... i tal i com estava dormint en el llit es va notar banyat, i mig despertant-se va dir estranyat: -Xe, que m’haurè pixat?? – i al alçar-se i ficar els peus en terra va vore amb sorpresa que tenia la casa inundada i l’aigua li anava ja per més amunt dels genolls.

Pel que fa a Alfarp, el riu en eixe temps estava uns 3 metres més alt i no era tant ample com hui en dia (puix ja s’ha comentat que encara no s’havien creat les graveres), i no existia encara el pont (el qual encara tardarien 11 anys en construir-lo); ara bé, el seu llit era gran i ample i també tenia capacitat per a portar molta aigua... però en aquesta riuà es va vore desbordat. 

Contaven que l’aigua arribà fins al Portal, xocant contra les parets de les cases o trossos de terra que donaven al propi riu. A més a més, segons m’han dit, en el moment de màxima força i crescuda del riu l’aigua casi va aplegar al balcó de la casa dels “Miquel Antonis” (única que en eixe temps treia balcó al riu, des d’on en la foscor de la nit Vicenteta “la Calva” ho va presenciar), així com al Portellet, on molta gent va eixir a vore aquest fet extraordinari. Precisament allí al Portellet va eixir Rosa “la Corba” en el seu xiquet de bolquers (Vicent Diranzo “Cotorra”), i davant la gran riuà que presenciava, segons conten, li va pegar un carxot al xiquet i li digué:-Tin, perquè no se t’oblide!!!!- Ah, i l’aigua també va entrar per la Pujà del Raval.

El Magre es va emportar tot el que hi havia al seu pas, ja foren vinyes, camps, pallers, garbes amuntonades de palla i herba, eres... i inclús un porc!  Resulta que en el c/ del Portal vivien els “Juanos” en una casa molt fonda que anava de baixà... en un gran desnivell des d’eixe carrer fins a la carretera. Degut a que esta casa quedava poc més o menys encarà en la plaça de Dalt, tota l’aigua que venia des del c/ Sant Josep, la plaça i el propi c/ del Portal, xocava contra ella  i les del seu costat, provocant el desastre. Com ací entrava aigua sense parar i a més a més no deixava de ploure... a l’anar la casa “de baixadeta” l’aigua formava un riu que anava a parar a la quadra... on hi havia una finestra, i sembla que la força de l’aigua va arrastrar i traure a un porc fora de casa per eixa finestra (pareix ser que era una bacona), però clar, el riu havia aplegat fins el mateix portal i la corrent va arrastrar a la bacona i se la va emportar, privant a la família d’uns dels majors bens que en eixe temps es tenia, i que va ser “l’anècdota” més recordada (ara bé, com  posteriorment Salvador de “Patxanques” comprà esta casa, però ell i els “Juanos” eren parents, es sol confondre’s de família al contar esta anècdota).

Altra història que també s’ha conservat d’aquell fet ens conta que, a conseqüència de la riuà i la pèrdua d’una vinya, Mariana Sanz “la Saca” va agafar un gran disgust i una forta depressió... motiu pel qual va caure malalta i va morir 21 dies després del desastre. 

I es que sembla que l’aigua ho va inundar tot durant un dia sencer, i encara va tardar en baixar al seu nivell habitual 2 dies més, motiu pel qual els alfarbins que eren arriers o carreters no van poder creuar el riu, puix venia encara crescut i en força i arriscaven la vida d’intentar travessar-lo (ja hem dit que encara no s’havia construït el pont... i els diferents passos estaven arrasats)

            Comentar el fet que, com les fortes pluges es produïren de nit, tota la gent, per sort, ja estava en casa i no treballant en els camps. Puix cas d’haver-los pillat fora, generalment a l’altra part del riu... haurien d’haver-se resguardat, esperant per a poder tornar al poble, en el Molí d’Alèdua, el Molí de les Penyes Negres, o en alguna casa de camp, com per exemple la Casa Justo (on els meus besavis Sento i Salvadora eren casers), ja que no podien creuar el Magre i en certa forma s’haurien quedat incomunicats.

Precisament d’Alfarp és l’únic testimoni que encara queda viu d’eixe temps (a data de hui), la qual tindria poc més de 2 mesos quan es va produir la riuà de Sant Miquel... i per tant la va “viure”. Em referisc a la tia Josefina Diranzo Domínguez, nascuda el 20 de juliol de 1919, a les 5 del mati... i que enguany ha complit els 100 anys de vida!!

            Anecdòticament la riuà del Magre va provocar en Carlet grans danys materials, a l’ajuntar-se l’aigua del riu amb l’aigua que baixava des dels barrancs pel riu Sec. De fet, l’aigua es va emportar 35 cases de les 100 que formaven el barri de Villarubia, recentment construït en eixa època.

A banda del que he pogut recopilar a partir del que m’han contat, també he trobat algunes referències en la premsa d’alguns diaris de l’època, en els quals parlaven de la “catastròfica riuada” que havia afectat amb grans danys i pèrdues a la zona d’Alzira (comentaven que el terme d’Algemesí el va desfer tot), així com a part d’Alacant i de Murcia, concretament a Cartagena (i altra notícia curiosa era que les corrents d’aigua van arrastrar unes monedes d’or “dels reis catòlics” des del castell de Xàtiva muntanya avall i les van trobar uns xiquets).

Per senyalar un exemple d’eixes notícies de premsa diré que el dia 4 d’octubre de 1919, en el diari El Globo apareixia esta ressenya:

En el Gobierno Civil  siguen recibiéndose telegramas de los alcaldes y jefes de los puestos de la benemérita de los pueblos de la Ribera del Júcar dando cuenta de los enormes daños causados por el pedrisco y las inundaciones. Todas las informaciones son tristísimas. El gobernador ha ordenado al ingeniero jefe de la División hidráulica que salga a reconocer los pueblos damnificados y que estudie el cauce del Júcar en todo el distrito de Alcira a fin de proponer un plan definitivo de obras de defensa contra las inundaciones, toda vez que se ha comprobado la escasa eficacia de la desviación practicada hace años. También ha salido personal de la Jefatura de Obras públicas y de la Agronómica, para apreciar los daños en los servicios públicos y en los campos. La benemérita de Silla comunica que ha aparecido el cadáver de una mujer joven que fue arrastrada por las aguas la noche de la tormenta, en unión de dos niños, desde el barranco de Picasent.

            I degut a aquestes disposicions, durant algun temps van vindre alguns militars per ajudar en les diferents tasques després del desastre, quedant-se en la casa dels “Xambóns”, propietat de la tia Maria Pepa “la Cortasa” (que actualment està al costat de l’Auditori i hui és de Mónica i Eugenio).

            Pel que he escoltat, aquesta riuà va ser la més forta que ha afectat al Marquesat, i la que més va impressionar als que la van viure. Prova del que dic és que, quan es va produir la recordada riuà de 1957, els més majors van rememorar la de Sant Miquel, recordant i contant als mes joves les diferents anècdotes i el que havia passat. A més a més, en les diferents riuades posteriors que hi hagueren al llarg del segle XX, quan anaven al riu a vore la riuà, els vells sempre dien: -Ui, això no és res per a la riuà de Sant Miquel!!! – en al·lusió a la barbaritat d’aigua que va caure i que hui ens pot costar d’imaginar, així com a les destrosses que es van produir, pues la força de l’aigua va arramblar barrancs, camins, camps... i tot el que va trobar al seu pas.

            En definitiva, ací queden contades aquestes memòries i histories de la “Santmiquelà” o Riuà de Sant Miquel en el seu centenari, perquè siguen conegudes per la gent curiosa i evitar que es puguen perdre de la memòria amb la desaparició dels nostres majors, ja que si la història no s’escriu, pot arribar a oblidar-se o desaparèixer... amb el que perdríem un retall del nostre passat!!!

            Per acabar sols citaré un refrany, en al·lusió a que en 1919 la riuà es va produir a finals de setembre, i enguany, any 2019, el temporal i la gota freda també s’ha produït en el mateix mes... (i de nou afectant a zones de València, Alacant i Múrcia), i es que “Setembre... o seca les fonts o s’endú els ponts”.


Vicente Sanz Viñuelas
Octubre 2019