Hi ha zones que tenen moltíssima història i personatges
destacats en qualsevol època... i nosaltres tenim la sort de viure en u d’eixos
llocs. Solament cal ser perseverant, curiós i trobar la documentació o
informació sobre “això”... estirar del fil i tornar a la llum eixe fet o a eixa
persona que havia quedat oblidada en la boira del temps. I precisament en
aquesta ocasió hem pogut recuperar la figura d’un bandoler, a partir de l’estudi i investigació de certa documentació
per a la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera (l’article complet serà
publicat pròximament en les actes de la referida assemblea per la Universitat
de València).
Gràcies a la investigació podem
conèixer un nou episodi de la nostra història que fins ara no coneixíem i ara
podem recuperar-lo, ja que he pogut traure a la llum
a una figura del sis-cents que vam tindre a Llombai. Este personatge en un
moment donat es va convertir en el que anomenem un roder per les circumstàncies
que el van envoltar. Aplegaria a tindre fama de bandoler famós, correria les
terres del Marquesat i de l’horta de València; aniria aquadrillat i amb armes
prohibides; seria pregonat i buscat pel propi virrei de València per a
empresonar-lo... i com a tal passaria els seues últims anys fins a ser capturat
i ajusticiat.
Estem parlant de Josep Agüir Esquer, qui descendia
d’Algemesí i de Guadassuar, però que va vindre a Llombai en el període de les
repoblacions posteriors a l’Expulsió dels moriscos. Ací es casaria en abril de
l’any 1640 amb una jove llombaina, anomenada Jacinta Visiedo Alzamora,
traslladant-se a viure a partir d’eixe moment a la casa dels sogres. No obstant
això, la força del destí el va situar fora de la llei i així viuria entre 1641
i 1648 (i al que podem imaginar a través d’un retrat lliure que
l’amiga Laura Valdés Martínez ha realitzat amablement).
Cal assenyalar que a finals
de la dècada dels anys 30 del segle XVII s’havien començat a donar una sèrie de
tensions en el Marquesat de Llombai, que sembla que començaren al voltant de la
figura del governador don Alonso Ximenez d’Espejo, formant-se dos grup
contrapuntats (uns a favor i altres en contra del governador). Dites
alteracions no van ser sols paraules, sinó que també es van donar una sèrie
d’escopetades per la nit contra alguns personatges contraris al propi
governador, però que sols van ser avisos o amenaces ja que no mataren a ningú. Davant
aquest successos les notícies i protestes aplegaren fins el marqués de Llombai
i duc de Gandia, qui va enviar una comissió per a jutjar i resoldre els
problemes. No obstant això, la divisió ja estava feta i encara que pareix ser
que es van calmar les coses i que el governador va ser substituït per Jaume
Bendicho en 1640, tenim notícia d’uns presos forasters tancats a les torres de
Serrans per estar acusats d’haver comés o estar involucrat en unes morts per
escopetades ací en el Marquesat, així com de formar part d’un dels bàndols que
existien.
D’aquesta forma la dècada
dels anys 40 va començar d’una forma més alterada i posteriorment seria una
etapa molt convulsa, tant a Llombai, Catadau i Alfarp, així com a bona part del
Regne de València i la Ribera del Xúquer, pels diferents fets que es donarien.
I es que encara que es van produir alguns assassinats i crims per passions i
interessos particulars, altres es van donar per una sèrie de relacions que es
van anar entrellaçant... i seria en aquest context on apareixeria el nostre
protagonista.
Tot va començar quan en
l’any 1641 es van barallar Agustí Donat i Vicent Roig, d’Alfarp, ja que
Vicent va acusar a Agustí de trobar moneda d’or en sa casa, dins d’un pou, i no
compartir-la amb ell. L’enfado venia perquè sembla que Vicent era el que sabia
de l’existència d’eixa moneda (amagada pels moriscos abans de l’Expulsió de
1609), perquè li ho havia dit un moro... i havia sigut ell el que havia
compartit la notícia amb l’altre. Agustí es va defendre i va dir que ell no havia
trobat cap moneda i per tant no podia repartir-la. Davant açò, Vicent li va contar
el que passava a Josep Romero (natural de Requena però qui també vivia i
s’havia casat en Llombai), qui era persona contraria a Donat i de talant
conflictiu... i aquest va prendre cartes en l’assumpte intimidant a Agustí i
exigint-li que partira la moneda. Vegent el relleu que anava prenent la
situació, Agustí, junt al seu germà Vicent Donat (justícia de Llombai en
eixe any) va anar a parlar en Andreu Esquer, natural de Guadassuar però veí
de Llombai (i tio de Josep Agüir), qui era persona a qui no li
agradaven els conflictes i era conegut per ser un bon pacificador d’aquestes
terres. D’eixa forma i convertint a Esquer en el seu valedor es va intentar
ficar pau entre Romero i els Donat, deixant de costat les amenaces. Ara bé,
quan als pocs dies Josep Romero intentà tirar-li una escopetada a Vicent Donat
en la plaça Major de Llombai, les coses van canviar.
Davant d’aquesta
provocació i trencament de la pau establerta, Esquer es va encarar amb Romero
anant a buscar-lo en escopeta en mà a sa casa, i aquest es va refugiar durant
uns dies en el convent de Santa Creu per temor de la seua vida. I va ser
necessària la vinguda d’alguns homes d’Algemesí per ficar pau entre les distintes
parts. No obstant això, les tensions ja estaven alterades i una vespra-nit del
mes de maig de 1641 en la que Andreu Esquer anava al convent per a que li
ferraren una mula, quan aplegà a la porta de l’església li van eixir de darrere
d’un dels pilars de la porxada Josep Romero i un amic seu anomenat Baltasar
Pineda i li tiraren 3 escopetades. El deixaren ferit en terra... moment en que
aprofitaren per a llevar-li les seues armes i rematar-lo d’un tir al cap.
A partir d’aquest moment i per por a la justícia privada
i a les revenges personals anaren a buscar al fill d’Esquer i sobretot al seu
nebot Josep Agüir Esquer, per a matar-los i evitar que estos anaren a per ells
i venjaren la seua mort. Encara que els buscaren no els van trobar, ja que
Josep i el seu cosí havien fugit del poble per salvar la vida, jaq que s’ho
recelaven. Romero i Pineda anaren a buscar-los diverses vegades a les seues
cases (les quals les assaltaren amb escopetes en ma), i al no trobar-los
van deixar tota una sèrie d’amenaces (en casa d’Agüir per exemple, entraren
3 homes pel corral i 3 per la porta per evitar que s’escapara si estava allí dins).
I com ja no hi havia punt de tornada, Josep Agüir va començar a ajuntar gent
per a defendre’s i poder enfrontar-se a Romero i als seus. Així començaria una
guerra oberta entre els partidaris dels DONAT i els de ROMERO, en la qual, un
divendres del mes de setembre d’eixe mateix any de 1641, Josep Agüir, a cavall, amb escopetes i acompanyat
d’uns vint homes, vindria per a “reclamar la seua justícia”. En aquesta visita
mataria a dos amics o camarades de Romero (que o bé eren de la seua quadrilla
o bé els alimentaven i els ajudaven). Així, de 3 o 4 escopetades mataria a
l’eixir del poble a Pere Soler, de Catadau, quan aquest es dirigia a collir
dacsa, i d’igual manera acabaria amb Vicent Company, de Llombai, al qui li
pegaria dos escopetades en sa casa després d’haver-la assaltada en
companyia d’altres homes a migdia. Amb aquest actes mostrava la seua força i
debilitava als seus contraris. A més a més, aprofitant el fet d’anar
aquadrillat assaltaren les cases de Josep Romero i de Baltasar Pineda per a
tractar de capturar-los, però no els trobaren.
A l’endemà dissabte el justícia de Carlet donà avis que
s’havien produït una sèrie de tirs en la Devesa del comte de Carlet i que
havien aparegut dos homes morts en un barranc en Catadau. Quan el governador,
els justícies del Marquesat i mes gent anaren a buscar-los, van observar que
els cossos eren d’un jove de Bunyol i altre de Laguar, i que encara que estaven
allí no els havien mort en eixe punt, sinó que seguint el rastre de sang van
descobrir que els havien mort en terme de Carlet i posteriorment els havien
portat allí en un cavall blanc, perquè fora allí on els trobaren.
Posteriorment dins del Marquesat es van produir altres
morts, que encara que eren independents d’aquest fet estaven relacionades, ja
que a l’estar la societat més o menys dividida amb uns partidaris a favor d’uns
i altres en contra, es donaren una sèrie de morts entre els Peixo i els Gurrea
(partidaris dels Donat), contra els Romeu (partidari de Romero).
També trobem en este període diferents crides públiques per a prohibir donar
ajuda tant a Romero com a Josep Agüir, baix pena de galeres i multa econòmica.
En 1646 Baltasar Pineda seria apressat en la frontera
castellana, per Requena, i portat a València on seria penjat en la forca,
acabant així un dels enemics d’Agüir (per contra Josep Romero ja no torna aparèixer
més en la documentació, el que ens fa pensar que o va fugir i mai tornà o va
ser mort quan tractaren de capturar-lo).
En este moment, així com deixem de tindre notícia de
Romero, vegem que Agüir es converteix en assaltant de camins i inclús va tindre relació en altre dels bandolers famosos del
moment: Pere Xolvi, qui durant una temporada també va viure, s’amagà i va
recórrer les terres del Marquesat (puix en una crida pública anomenen a Pere
Xolvi «natural» de Llombai). Este personatge es un exemple de bandoler
famós, però a la vegada també és un tipus considerat com un heretge pels seus
actes (com prova el fet de matar d’una escopetada a un home dins d’una
església, a pesar que el vicari li havia ficat el Santíssim sobre el cap per a
protegir-lo, o encendre’s la seua pipa amb un dels ciris de l’altar major de l’església
de l’Algar de Palància).
Resumint, en eixos anys Josep Agüir va formar part d’una
bandositat que va actuar per l’horta de València i distints punts del seu
territori; motiu pel qual es va situar ja en una vida plenament delictiva,
anant aquadrillat de forma habitual i amb armes prohibides per la justícia, i
sent denunciat per distintes crides públiques.
A finals de 1647 Josep Agüir estava de nou pel
Marquesat (ja que tal vegada s’havia arribat a un acord dins del que
denominem justícia privada o bé perquè la justícia reial havia deixat de
perseguir-lo), i d’eixa forma tenim constància de l’últim crim que va
perpetuar ací en Llombai a l’enfrontar-se a Francesc Ferrando (nebot de
Baltasar Pineda), perquè aquest li havia tallat l’aigua mentre regava un
alfals i l’havia provocat. La discussió va acabar quan van traure les escopetes
i es van disparar mutuament. Ara bé, Josep Agüir tenia més “carrera” i punteria...
amb el que va ferir a Ferrando. Però este, ferit i tot, encara va intentar
perseguir-lo mentre Agüir se n’anava cap a l’ermita de Sant Antoni... el que li
va ocasionar un altre tir i una ferida (mortal) quan de nou Agüir li tornà
a disparar. I segons ell reconeixeria posteriorment, Ferrando havia sigut el
més valent de tots els contraris amb els que ell s’havia enfrontat i el que més
coratge havia demostrat.
Junt al seu amic Pere Xolvi assaltaria encara en abril de
1648 el convent de Sant Joaquim de Paiporta i, quan el virrei va fer un gran
desplegament policial per agafar-los, de nou tornà a fugir cap a Llombai per a
burlar a la justícia. Però ací ja no es mantindria tranquil, sinó que va començar
a realitzar abusos... com va ser entrar en algunes cases per la força, en unes
per a robar, i en un altra per amenaçar a una dona i violar a una vídua.
Finalment seria capturat aprofitant que li havien donat
una beguda i “l’havia deixat atontat”, cosa que succeiria
probablement perquè algú dels seus el trairia per a cobrar la recompensa que
oferia el virrei per ell, o bé perquè algun enemic seu trobà l’ocasió i va
poder venjar-se d’ell entregant-lo a la justícia. Fet pel qual va ser tancat en
les torres de Serrans i mort
penjat en la forca, en la plaça del Mercat de la ciutat de València, el 2 de
maig de l’any 1648, acabant d’igual forma que la majoria de
criminals.
En definitiva, ací tenim un exemple d’un
bandoler, però en aquesta ocasió d’un roder nostre i de la nostra zona, així
com una mostra més de la conflictivitat
que es va donar en l’Època Moderna i en el segle XVII en particular, en la que
la violència estava molt present (en ocasions en connivència amb membres de la
justícia i les pròpies famílies), i que podia solucionar-se de diferents
maneres, bé per tractes privats, bé per reials sentències i condemnes, per
indults o per la pena capital. I ací, en el cas de Josep Agüir, tenim un bon model
del que era la vida, les circumstancies i la mort d’un roder, així com el motiu
pel qual es va convertir en eixa figura i com va anar radicalitzant-se i
complint tots els prototips d’un bandoler en el pas del temps.
Vicente Sanz Viñuelas
Novembre 2019
