Ara que apleguen les festes nadalenques i els
bons desitjos, mirant la situació real en la que ens trobem, en la que la
violència va solta i sense control, en que torna haver inseguretat als carrers,
especial i lamentablement per a les dones, i que el futur a nivell laboral
continua molt negre i sols interessen els diners i la forma d’aconseguir-los...
vull contar una historieta de quan se valoraven més altres coses i
principalment pensaven en poder formar-se en allò que volien per a tindre un
futur.
Ens hem de remuntar al 26 de novembre de l’any 1699,
moment en el que Joan Montaña, llaurador de Llombai, com a pare i administrador
de Josep Montaña, jove de 14 anys d’edat, estenia una carta d’afermament perquè s’ensenyara un ofici.
He de senyalar que la família dels Montaña (hui ja desapareguda, encara que quedem
alguns descendents), havia vingut a poblar el territori a l’igual que
moltes altres famílies, instal·lant-se en Llombai després de l’Expulsió dels
Moriscos de l’any 1609. En concret esta família habitava una casa situada al
carrer la Font (però que en aquell temps
s’anomenava c/ del Portal del Molí ). A banda tenia altra casa en l’actual
c/ de Sant Antoni (en aquell temps c/ del
Graner i que correspon a la portella de la casa de Claudina), posseïen una gran quantitat de terres en Cabanyes, Xubec i Beniali; així com un barranc que
encara a dia de hui conserva el seu nom: el Barranc de Montanya, i del que “m’auela”
Pepica enca diu este verset:
“Tan alta que va la lluna
La rabosa l’acompanya,
Per dalt la lloma del Serro
Hasta el barranc de Montanya”
Joan, qui era la tercera generació de la
família Montaña, era casat en Josepa Riera i tenia 6 fills: Joan, Vicent,
Josep, Maria, Teresa i Rosa. I per aquest motiu a l’hora de pensar en el
futur, mentre a les filles els donaria solament una quantitat econòmica perquè
prengueren estat i es casaren, la terra la repartiria entre els seus fills. Ara
bé, en compte de fer tres parts, va decidir deixar les terres a Joan i a
Vicent, qui serien llauradors, mentre que va voler que Josep aprenguera un
ofici, ja que tal volta tindria unes majors qualitats o destreses, i d’eixa
forma podria guanyar-se la vida de forma diferent.
Així,
sense tràmits ni burocràcies, ni res del que hui podríem pensar, el dia 26 de novembre
de l’any 1699 va anar junt al notari Pere Messeguer a casa de l’escultor
Domingo Ximeno, qui també residia ací en Llombai i van redactar aquesta carta d’afermament,
en la qual “Domingo Ximeno accepta a Josep Montaña per ensenyar-li dit ofici
[el d’escultor], a més, senyala que viurà en ell i la seua família per 6 anys, des d’eixe
dia fins que complisca 20 anys, i al final d’eixe temps li haurà de procurar 7
lliures”. I en eixos sis anys li ensenyaria l’ofici, li procuraria
aliments, la roba de vestir i el llit per a dormir en sa casa, tot a compte de
Ximeno, qui l’acceptava com a deixeble.
Com a testimonis van estar presents: Martí Guayta,
cirurgià de Llombai, i Francesc Ardeval, llaurador.
D’aquesta
forma tant senzilla Josep es va convertir en escultor i temps després sabem que
va anar a treballar a Sevilla i per 1724 vivia i treballava a Carlet com
escultor, amb el que va tindre una professió diferent a la dels seus germans,
va vore món i va poder realitzar talles i imatges que tal vegada encara hui en dia
podem contemplar, encara que desconeguem la seua autoria.
Curiosament,
Domingo Ximeno era l’escultor que va realitzar la talla del Jesús de Llombai, que enguany compleix 320 anys (festa que s’hauria de realitzar i celebrar el dia 6 de gener del 2019, que seria quan s’acompliria eixa data significativa),
així com un retaule per al mateix (hui
desaparegut), manat a fer per a la confraria del Dolcíssim Nom de Jesús,
existent en eixe temps. I de segur que també faria més escultures i encàrrecs,
com un quadre per a l’ermita de Sant Bernat de Carlet (hui també desaparegut), encara que no ens ha quedat constància.
En
definitiva, encara que en algunes coses hem avançat moltíssim, hem guanyat en
drets, comoditats, benestar, etc. En altres els governants i les empreses privades
han començat a complicar les coses... de forma que entre la burocràcia, la “titulitis”,
la precarietat dels sous o dels horaris, l’afonament del camp i la falta d’ajudes
o les complicacions generals en la que ens trobem... fan que una cosa tant necessària
i bàsica com és el treballar per a viure, mantindré a les nostres famílies i
per ende al sistema, siga caòtica i molt
complicada. I en bona part dins d’eixe caos, acaben fent qualsevol treball,
lluny del que han estudiat o per al que s’han preparat per falta de mitjans i lògica...
amb la qual cosa apareixen les frustracions... i no se si en eixe aspecte no
hem retrocedit molt més enllà de 1699.
Però bo,
ací queda l’exemple del que era una carta d’afermament i d’un jove que va voler
ser escultor i ho va aconseguir, podent fer realitat la frase eixa que diu:
“Elige un trabajo que te guste
y no tendrás que trabajar ni un día de tu vida”.
Molt
Bones Festes, BON NADAL i MILLOR ANY!!!!!
Vicente Sanz Viñuelas
Desembre 2018
