Casar-se treta per oficialà!!!

 

En moltes ocasions quan em compre alguna cosa de roba o unes sabates i a l’endemà mateix ho estrene, tant “m’auela” com ma tia Carmen solen dir-me:  -Toca que no et trauran per oficialà, no!! – i jo al principi em reia de la frase, però ni prestava atenció ni li feia massa cas… fins que un dia, parlant, parlant, em vaig enterar d’una vella anècdota familiar i al mateix temps, d’una pràctica antiga referent als matrimonis i a l’origen d’eixa frase tan particular.

L’època de la primavera així com el mes de juny és, normalment, quan moltes parelles decideixen casar-se i formar una família, ja siga en l’actualitat com antigament. Des de que el món és món, hi han hagut matrimonis per amor, altres per interessos o conveniències i altres per necessitat… però al llarg de la història, una de les coses que principalment es mirava molt era la posició social o el capital dels diferents pretendents, abans de donar el consentiment patern per al festeig i la posterior boda. I això ha sigut així fins a mitjans segle XX.

Ara bé, si dos novios es volien, començaven a festejar de forma pública o amagats i, finalment, per un costat o altre no tenien eixa aprovació, encara que fora de forma contraria als pares podien exercir el seu dret i la seua voluntat de seguir avant fins a l’altar... això si, acceptant les possibles conseqüències (en altres casos, per aconseguir estar junts s’actuava d’altra forma, que era mantindré relacions i, si ella es quedava embarassada, casar-se i reparar el “dany” i “honor” familiar... havent de tragar les famílies, però quedant les relacions marcades ja des d’un principi).

I quina era eixa forma de poder casar-se? Puix era el que s’anomenava casar-se treta per oficialà!! Aquesta pràctica consistia en quan una parella es volia i no contava amb eixa aprovació per al casament (normalment solia ser la família de la xica), el novio es presentava en casa d’ella en un oficial, ja fora el rector, l’agutzil o el jutge; treia a la novia de casa perquè esta era la voluntat de la xica, i d’ahí anaven a l’església, on els tiraven les benediccions nupcials i posteriorment anaven a la casa d’ell, on si que acceptaven la relació i els novençans podien instal·lar-se per a viure.

Ara bé, com la xica es casava sense que la seua família ho aprovara, el dot que tenia fet i preparat per a casar-se no podia endur-se’l a no ser que ja l’haguera estrenat... de manera que algunes xiques que sabien que es casarien d’aquesta forma estrenaven roba o llençols, i així se’ls podien emportar en el moment de la boda. Altres que no ho pensaven o s’accelerava la decisió se n’anaven tan sols en lo “puesto”.

I bo, com en la meua família tenim de tot... puix també tenim un cas d’estos. Remuntant-nos a finals del segle XIX, Joaquin Viñuelas “el Bolero” es va ficar a festejar en Liberia Adelina Ortiz, de la família dels “Nelos”. Es donava la situació que ella era de família rica i important, mentre que la família d’ell era més humil. A més a més, ella no tenia mare, però si madrastra, la qual tenia “molts aires de grandesa”, i no aprovava ni veia be eixa relació. Per això, si ésta s’enterava que parlaven i festejaven... com a càstig li pegava a Adelina. I pel que m’han contat, en alguna ocasió en que Joaquin havia entrat en casa d’ella per a vore-la, aprofitant que no estava la madrastra ni són pare (ja que mentre Adelina i les germanes vivien en la casa que havia sigut dels seus “uelos”, és a dir, la dels “Nelos”, són pare i la madrastra vivien enfront en la casa que hui és de Gerardo Calbo), si de repent esta es presentava, Joaquin s’havia d’amagar en un armari, ajudat per Adelina o les seues germanes, perquè la madrastra no el vera i així evitar que la renyira o li pegara després. I ell es quedava allí amagat fins que podia eixir i anar-se’n sense que el veren.

El pare d’Adelina, conegut en casa com “l’auelo Ortís”, influenciat per la seua segon dona tampoc veia en massa bons ulls la relació... ja que ells eren dels “lluents” (com en eixe temps es coneixien els conservadors, ací al poble), mentre que Joaquin era dels “esgarrats” (que era com els deien als lliberals). Finalment, en vista que la situació no millorava i que no els deixaven casar, com es volien i tenien idea d’estar junts i formar una família, i com que ja tenien 23 anys i contaven amb l’aprovació dels germans i la mare de Joaquin (són pare havia mort uns anys abans), així com en la de les germanes d’Adelina, van optar per fer servir la vella pràctica i casar-se traient-la a d’ella per oficialà.

I així ho van fer. Joaquin es va presentar en casa d’Adelina, qui vivia en la placeta de Nelo (en l’actual finca de Rosario “la Marta”, on encara es pot vore el xapat de Sant Francesc de Borja), el dia 7 de juny de l’any 1884. Eixe dia, “l’oficial” que el va acompanyar per a traure a la novia de casa va ser el sr. rector don Antonio Lloret i Soriano. Els novios van anar fins l’església de la Santa Creu, allí els van casar i d’ahí se n’anaren a l’actual C/ Blasco Ibáñez (antic C/ de la Abadia), on vivia “l’auela Bolera”, la mare de Joaquin (en una casa gran que actualment es la de Celia “la d’Armando” i la de la tia Glorieta). Allí van ser ben rebuts i no se si també celebrarien “el convit”. Però el que si que sé es que “l’auela Bolera”, degut a que sa casa era molt gran, va decidir partir-la en dos, de forma que ella es quedà en la part de l’esquerra (el que hui es casa Celia), junt als fills que encara estaven solters, i els va donar l’altra mitja casa (el que hui es ca la tia Glorieta) als novençans. I allí va ser on crearen la seua família i van nàixer els seus 5 fills. A més a més, “l’aula Bolera” els va donar uns campets en les Fontanelles, en l’Atalaia i el Sogrony, en el Rejolar i un trosset molt menut en la Sola, perquè pogueren mantindre’s.

            La família d’ella prompte va acceptar el nou matrimoni, ja que a finals d’eixe mateix any Adelina i Joaquin van ser pares del seu primer fill i de nom li ficaren al xiquet Pepe (en honor dels dos “uelos”), motiu pel qual “l’auelo Ortís” estava molt pagat. I encara que Adelina, siguent rica per herència de mare, es va haver de casar en els llençols emprats, ja que la madrastra no li va voler fer rés ni va consentir que s’emportara el que era d’ella, al temps va poder endur-se i recuperar el seu dot.

            Ací queda contat la història dels meus rebesavis o “tatarauelos”, la qual és un exemple, però no va ser l’únic que hi hagué ací al Marquesat, sinó que en van ser molts més. I per això, quan algú o alguna estrenava alguna cosa només s’ho feia o s’ho comprava, sempre feien el comentari: -“Si t’hagueres de casar treta per oficialà, no et deixaries rés en casa”.

            Segons em contava la tia Pilareta, l’últim cas de casar-se treta per oficialà es va produir en Llombai a inicis dels anys 20 del segle XX, perdent-se posteriorment esta pràctica, però mantenint-se les frases o comentaris ja dits.

Una anècdota més de la nostra història i passat, però que deu de quedar per escrit perquè no es perga en la boira dels temps. I una curiositat per si en alguna ocasió li escolteu a algú aquesta frase, perquè sapigueu el seu significat.

Vicente Sanz Viñuelas

Juny de 2019