Aplega el dia 16 de gener i amb
ell les festes del nostre benvolgut Sant Antoni. Seguint la tradició, a les 4 de
la vesprà comença la BAIXÀ del sant des de l’ermita, després de la benedicció
dels animals, entre dolçaines, tabals, balladors i la traca de la família dels
Sucarrats. Així, acompanyat de grans i xiquets Sant Antoni aplega fins al
poble, concretament fins al c/ de la Verge del Roser (l’antic Algamer) on el deixen en “la primera casa” fins l’hora de
la processó.
Però quina és la primera casa
del poble... i perquè se la coneix aixina?
Durant els segles XV, XVI i XVII,
el poble acabava en el que hui és la plaça de la Creu, on estava el Portal de
València, i on es trobaven les Eres. Al llarg del segle XVIII i XIX el poble va
créixer, però no cap a l’ermita, sinó més a la llarga... cap al Raval i el
Ravalet, i no seria fins als anys 20 del segle XX quan començarien a
edificar-se les cases de la plaça de la Creu. Ara bé, per baix de totes elles
estava el que coneixem com la casa dels “RIERA”, família que tenia la seua casa
en l’Algamer (actual c/ de la Verge del
Roser, al costat d’un antic llavador), al final del camí de Sant Antoni (hem de pensar que el carrer la Sang,
l’avinguda del Marqués de Llombai o el carrer de la Favorita no estaven oberts
encara, a l’igual que els carrers Baixos que estaven tancats), per tant,
aquesta casa quedava situada, geogràficament, com l’última casa del casc antic
o la primera des de l’ermita, segons se mire (puix no hi havia mes cases en tot el camí). I clar, com Sant Antoni
era un anacoreta i volia estar (tal com
encara em conta m’auela Pepica), lo més prop de “sa casa”, es a dir, de
l’ermita, quant el baixaven d’ella pel camí de Sant Antoni el deixaven allí
davant d’esta casa, la dels “Riera”, des d’on començava el primer carrer del
poble.
Però conten que en temps més
antics no l’entraven dins de la casa (a
no ser que l’oratge ho aconsellara), sinó que el deixaven enfront d’aquesta,
damunt d’una taula fins hora de la processó, ja que allí estava vigilat per la
pròpia família dels “Riera” , la qual estava a la mira, així com per tota la
gent que anava a vore’l, pregar-li i tocar-li la campaneta.
L’estiu de l’any 1936, després
del colp d’estat del general Franco i l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, es
varen viure dies convulsos en els quals va regnar el desordre i la
inestabilitat política i social... i va
ser en eixos dies quan alguns exaltats, sempre presents en totes les guerres, pujaren
a l’ermita i començaren a traure les diferents imatges de sants i la del propi
Sant Antoni, cremant-les allí davant en la replaceta de l’ermita. Únicament es
va poder salvar el “gaiato” de plata del
Sant per intervenció d’Enrique “el Sucarrat”, qui el va amagar durant tota la
guerra en sa casa.
Al finalitzar la guerra, el
matrimoni format per Federico Quinzà i la seua dona Guadalupe (qui tenien sa casa en el C/ la Parra),
van manar fer i regalar l’actual imatge de Sant Antoni (beneïda en gener de 1940), puix segons diuen Federico Quinzà va
prometre, després de la destrucció de l’antiga talla, que si els seus fills Federico,
José i Augusto tornaven vius del front de guerra, faria una nova imatge. No
obstant això, també conten que un dels seus fills, Augusto Quinzà, s’encomanà al
sant el mateix dia de Sant Antoni, quant va explotar una granada al seu costat
i ell tant sols va poder exclamar: -Pare Sant Antoni!!! -abans de caure
a terra i quedar colgat per la terra; ara bé, al moment altra granada explotà
novament i alçà tota la terra que li havia caigut damunt, quedant ell sa i
estalvi. I per tot açò, la família Quinzà com agraïment al seu venerat patró,
va regalar la imatge que nosaltres coneixem.
Al fer la donació, i reiniciar-se
les festes en honor al Sant, Federico Quinzà volia que la nova imatge anara a
sa casa i ja d’allí a la processó, cosa que el rector, així com la gent del
poble li van rebatre, dient-li que la
tradició era la de quedar-se front a la “primera casa” del poble... com aixina
va ser.
Però en l’any 1950 poc més o
menys, degut al mal oratge que feia quan van baixar al sant, en compte de
deixar-lo front a la casa, van demanar permís a la tia Rosa Riera, ama en eixe
temps d’aquesta, per entrar-lo dins i que estiguera a cobert per si decàs. D’eixa
forma es creà la nova costum de deixar-lo, ja de seguit, dins de la “primera
casa” fins l’hora de la processó, temps
en el qual la gent continua anant a vore’l, pregar-li i tocar-li la campaneta
per a demanar-li el que volen (com per
exemple els fadrins i fadrines poder trobar novia o novio).
Posteriorment la tia Amparito “la
Riera” (filla de la tia Rosa), va
mantindré la costum i sempre per les vespres de la festa cridava a Hilario
perquè emblanquinara la façana i l’ajudara a tindre-ho tot net i a punt per a
quan aplegarà Sant Antoni (donant-los igual el fred o l’aire que fera).
L’any 2007 Vicent i Mari Carmen (filla d’Amparito i actual propietària),
van reformar la casa, canviant-li l’aspecte així com l’orientació de la porta (que
ara queda en el c/ de la Ferreria i no en el de la Verge del Roser), però
mantenint-se la tradició de deixar “descansar” allí al sant després de la
Baixà.
I esta es la història de la
“primera casa” del poble, la qual ni és la més antiga, ni la més gran, ni la
més important, sinó la primera que antigament trobava el sant quan baixava des
de l’Ermita, i per tant, la que Sant Antoni “preferia”.
Vicente Sanz Viñuelas
Gener de 2019
una gran història Vicent!!
ResponderEliminarSb.
Moltes gràcies!!! ;)
ResponderEliminarInteressant la histria antiga del segle XX
ResponderEliminarMolt bo! Grasies visent
ResponderEliminarJejejejje Gràcies
ResponderEliminar