Diuen que “el
lli ben filat, dóna drap doblat”; Precisament, una de les professions
que hui ha desaparegut ací en el Marquesat és la dels teixidors de lli.
Professió que va tindre el seu moment més esplendorós al segle XVIII i que
desapareixeria al XIX. Curiosament, estudiant als meus avantpassats vaig trobar
a diversos mestres teixidors de lli, i per això m’he decidit a contar en que
consistia esta professió.
El lli és la fibra tèxtil
més antiga que es coneix i la primera que es va utilitzar i transformar per a
fabricar peces de roba. És una fibra natural d’origen vegetal y des del segle
XIV va ser cultivada ací al Marquesat, pagant-li al senyor la corresponent
contribució.
Segons la varietat, el lli
se sembrava a la primavera i a la tardor, i al cap d’uns 3 mesos i mig es
recollia. Del tronc o tija s’obtenia el fil per a teixir i de les llavors la
farina i l’oli de llinosa. A banda, les llavors també podien utilitzar-se com a
antiinflamatoris i com a laxant. Ara bé, entre les dos collites hi havia una
diferencia clara, ja que el que es plantava en la primavera era de troncs més
curts però més ramosos, motiu pel qual donava més fils però d’inferior
qualitat; mentre que el plantat a la tardor tenia els talls més llargs i d’ell
s’obtenia el fil més fi i blanc.
El procés del lli era el
següent: una vegada plantat, es recollia en feixos i es deixava assecar perquè s’enduriren
els troncs. Després en basses o sèquies el submergien durant alguns dies per a
facilitar la separació del tronc i les fibres. Posteriorment es deixaven estesos perquè s’assecaren bé al sol.
Ja ben sec, en una massa
de fusta de carrasca, es picava sobre un piló per a trencar les fibres del
tronc. Però com encara era bast, s’havia de pentinar a ma, en una espècie de
rasclet de fusta i pues de metall, per apartar la part basta de la fina del
lli. Açò s’havia de fer almenys dos vegades. I en acabar tenien el bri (que eren els fils més llargs, fins i resistents), i l’estopa (fils més curts, basts i fràgils), i tant un com l’altre es teixien.
Posteriorment s’havia de
fer el filat i ací les dones tenien un paper important a l’hora de fer les
madeixes i cabdells de fils, que en ocasions treballaven al carrer mentre feien
tertúlia amb les veïnes o les filles. A continuació, els teixidors començaven a
transformar el fil en peces de roba de vestir o per a la casa. Segons la seua
procedència o qualitat podia ser més blanc, ros o tostat, o gris; així com ser
de fil més gros o fi.
El lli era el tercer
sector tèxtil valencià, després de la seda i la llana. Era un producte de
primera necessitat i en eixe temps es destinava, per regla general, per a fer la
roba dels llauradors. Al contrari de les altres industries, la seua confecció estava
molt dispersa i en la majoria de pobles valencians hi havia teixidors de lli.
Pel que respecta al
Marquesat, encara que en un primer moment es va començar a exercir este ofici de
forma lliure, en els anys 20 del segle XVIII, estos homes van ser obligats a
“ingressar i afiliar-se” al Gremio de texedores de lino,
cáñamo y talegeros de la Ciudad de Valencia. Per eixa raó, el dia 29 i 30 de gener de 1728, el procurador del gremi va vindre ací a
Llombai per a examinar als diferents “candidats”. Després d’un examen teòric
oral (en el que van demostrar el seus
coneixements, així com que sabien distingir entre els diferents fils i
qualitats), van ser aprovats i reconeguts com a MESTRES TEIXIDORS de LLI,
atorgant-los escriptures autoritzades per al seu ofici.
Hem de pensar que esta indústria
tenia prou importància al Marquesat, ja que trobem a 13 teixidors, els quals
eren:
·
De LLOMBAI: Domingo
Garcia, Valeriano Serrano, Batiste Serrano, Vicent Chicano i Bruno
Conchell.
·
De CATADAU: Agustí
Olmos, Llorenç Alegre, Ignacio Xoares, Josep Olmos i Josep Xoares.
·
D’ALFARP: Vicent
Ruiz, Gaspar Xoares i Manuel Añó.
A partir d’este moment,
tots ells havien d’obeir al clavari i oficials del gremi de València, no podien
agarrar a un aprenent “de raza de moro, judío, esclavo o de otra tacha”, i havien de complir les
ordenances gremials, així com pagar, per la seua pertinència a aquest, 8
lliures anuals pagades la mitat per Sant Joan de juny i l’altra mitat per
Nadal.
Una vegada clar açò,
podien agafar a un xiquet com aprenent, qui treballaria així durant 6 anys i al
cap d’eixe temps, si tenia prou destresa, passaria a ser oficial. Si per
voluntat continuava, en el temps podia examinar-se i si passava un examen
teòric oral, es convertia en mestre teixidor.
Com a exemple de teixidors,
vaig a parlar dels XOARES d’Alfarp (avantpassats
meus), qui durant 3 generacions seguides es van dedicar, tant els pares com
tots els fills, a este ofici (ara bé,
tant els Xoares d’Alfarp com els de Catadau provenien en origen de Navarrés,
arribant a estes terres a finals del segle XVII).
Del matrimoni del fuster Vicent
Xoares amb l’alfarbina Josepa Diranso, va nàixer el GASPAR Xoares Diranso que en 1728 va ser nomenat Mestre Teixidor de Lli; qui va començar aquesta saga de teixidors.
Del seu casament en 1723
en l’alfarbina Vicenta Martínez Bisbal, van nàixer 4 fills: Gaspar, Vicent,
Miquel i Mariano, i els 4 van ser mestres teixidors de lli.
I seguint en la meua línia
genealògica, MIQUEL Xoares Martínez
es va casar en 1759 en Josepa Climent Pons, en qui va tindre 5 fills: Miquel,
Vicent, Marina, Josefa Mª i Bernarda. De nou els fills, així com els seus
cosins, serien teixidors de lli.
El seu fill MIQUEL Xoares Climent, casat en 1790 en
Rosa Mínguez, seria l’últim teixidor (de
la meua rama), ja que va tindre dos filles: Rosa i Maria, les quals, al no
ser homes, no podien continuar l’ofici, a diferència dels seus tios i cosins (curiosament, ell va ser un dels 19 veïns que
l’any 1804 van pagar les campanes per al campanar d’Alfarp).
(Pel que fa a la seua filla, Rosa Xoares Mínguez es casaria en 1813 en Agustí Sanz López, sent
els rebesavis o tatarauelos de “m’auelo” Manolo).
El més sorprenent del cas és
com es continuà l’ofici de teixidor, de generació en generació, fet que en part
s’explica perquè aquesta família tenia poca terra, i com la producció
manufacturera del lli es realitzava en tècniques tradicionals i sense grans
inversions, es podia alternar i combinar l’ofici a temps parcial amb la poca
terra que es tenia, guanyant-se el pa per a casa.
Normalment tindrien el taller
muntat als baixos de sa casa, on tindrien el seu teler, elaborant els teixits
que els veïns podien comprar sense eixir del poble, atenent la demanda de
vestits per a la gent, i de roba per a la casa. Puix el lli és una fibra suau,
de gran resistència, que encara que s’arruga i no té elasticitat, es llava
fàcilment. Damunt no es fan grocs i en cada llavat es fan més suaus i blanets,
i és una de les teles més fresques que existeixen, ideal per a les zones de calor, tant per a la dona
com per a l’home. En eixe temps s’utilitzava també per a fer mantells,
tovalles, cortines, cobertors, llençols, mocadors... i inclús llenços per a
pintar.
A principi del segle XIX,
la introducció del cotó en la indústria tèxtil (més fàcil de treballar i transformar), unit a la crisi gremial
valenciana i a la Guerra del Francès, així com l’adquisició de més terres per
compra o herència, o l’adquisició de ramats d’ovelles... provocaria la
desaparició, poc a poc, d’este ofici al Marquesat, sent reemplaçat per altres.
En definitiva, un xicotet
record a un ofici del passat i a una família, que durant 100 anys es va guanyar
la vida teixint i elaborant roba gràcies al lli.
Vicente Sanz Viñuelas.
Maig 2018.
No hay comentarios:
Publicar un comentario