jueves, 15 de marzo de 2018

Les últimes COMARES del Marquesat



Encara que en ocasions o hui són conegudes com a parteres, matrones o comadrones, antigament i en els pobles de parla valenciana se’ls anomenava COMARES. Es tractava de dones que en la majoria dels casos i en general no tenien cap carrera ni estudis, es més, hi havia qui no sabia ni llegir ni escriure, però eren valentes, decidides i sabien molt de la vida. Totes elles havien aprés d’altres dones i majors, que els havien anat ensenyant este “ofici” que és pot considerar com un dels més antics que existeixen. També és cert, que algun cas particular, si que estudiava o passava unes proves, encara que no era ni lo comú ni lo general.

Al llarg de totes les èpoques, sempre, una o més dones es trobarien al Marquesat i assistirien a les dones a l’hora de parir, i més antigament quan ho feien a casa. Metges no sempre hi havia o es trobaven en eixos moments, però comares si.

D’igual manera que se coneix la seua presencia, com no estaven registrades o com era un faena peculiar, la majoria del seu rastre ha desaparegut, però per sort, si que coneixem a les últimes comares que van “exercir” en Llombai, Catadau i Alfarp, a inicis del segle XX, gràcies a la memòria i la tradició oral.

La primera que he trobat s’anomenava ELISA DAROCA MARTÍNEZ i era coneguda per tots com “la Comare”. Esta dona, que en 1888 ja estava en Llombai, era natural de Xàtiva, s’havia casat en Ricardo Bort, d’Alzira, i per faena van vindre a parar a Llombai. El matrimoni va tindre dos fills: Ricardo i Alvaro. 

Després d’enviudar, en juny de 1902 es va casar en José Ortiz Sanz, conegut com Pep d’Ortis i es ficà a viure en la casa que actualment es de Gerardo “el Calbo” i Reme “la Xila” (curiosament, era la 3 dona per al tio Pep, i es llevaven més de 20 anys de diferència). Com ell era fuster i tenia la seua fusteria en una caseta que estava per la Fonteta (al costat de la fàbrica de la Farina, que hui és camp), es va fer un banc de pedra i de vesprada se l’emportava i estaven per allí. I açò va fer que es creara una “copleta” pel poble que dia així: 

El tio Pep d’Ortis s’ha comprat una burreta,
Pa dur a la Comare a la Fonteta”.

Be, esta dona, com hem dit, era Comare i assistiria a les dones que havien de parir dels 3 pobles. No m’han contat si els pagaven, ni quina quantitat els donaven cas de fer-ho o si els donaven a canvi de la seua ajuda blat, oli, vi, etc. 

Una cosa que si que ha quedat és la frase: “Hasta l’atre que diu la Comare”, ja que conten que sempre la dia... i hui en dia encara hi ha gent major que la menciona després d’agrair-li alguna cosa o favor.
 
            Altra dona que també era una espècie de comare, combinant-ho en ser “ama o mestressa de casa” era MARIA PEPA SERRANO FORÉS, coneguda al poble com Mª Pepa “la Foresa”. Era natural de Llombai, es va casar en Vicent Boix “Xaxa” i vivien en el C/ de Sant Cristòfol (en la casa que tancava el carreró). La parella va tindre 3 filles: Dolores “la de la Serra”, Visantica i Pepica “la de la Llet”. A banda, van criar i tindre com a fill a un xiquet anomenat José Mañez (a qui els pares deixaren en Llombai i per circumstancies no van tornar més), i va ser la dida o “mare de llet” d’una xiqueta anomenada Carmen “la de Pla”.

            “L’auela” Pepa (qui era “uela” materna de “m’auelo” Vicente), assistia a les dones, però en el seu cas pareix que sols actuava en Llombai, o al menys ací principalment. Se sap que en tots els parts de família, amistats, veïns i parents ajudava, i com totes les filles van anar a parir a sa casa, en una ocasió es va ajuntar parint una de les seues filles i la nora del seu veí, el tio Quico “el Sardinero”, i va haver d’assistir a les dos.

L’any 1949, sent ja vídua, el seu net Paco “el de la Serra” i la seua dona Benjamina (que vivien en ella en sa casa), li van donar un besnét anomenat Rafael, i no sé si eixe part l’assistiria o no, perquè ja era molt major, però segur que va estar present.
Va morir en l’any 1953 als 90 anys d’edat.
 
            La tercer i última Comare que he pogut rastrejar s’anomenava SILVIA GARCIA CARPIO i en el Marquesat la coneixien com la tia Silvia. Esta dona provenia de Cofrents i va vindre a parar a Alfarp, ja que es va casar en un home anomenat Pep “de la Josepa”. Vivien en la placeta de Baix, en un racó a la ma dreta, a l’entrar del Raval (en el que hui es una portella al costat de la casa de Vicent Climent i Àngela). La parella tindria dos filles: Silvia i Catalina.

Curiosament, com ella vivia en Alfarp, la seua germana xicoteta Esther venia molt al poble, ja fora en estiu o en festes, i d’eixa forma va conèixer al seu home i també es va casar ací, establint-se les dos germanes en el poble.

La tia Silvia va assistir principalment en Alfarp i en Catadau, i conten que era una dona morena i gran, i que quan estava assistint a les dones i estes estaven en els dolors, sempre els dia: -No el queixes!!! Parir o morir!!
 
L’últim part que va assistir va ser el del seu renebot Enrique Mínguez “el d’Esther” en l’any 1941. Va morir, ja molt major, en l’any 1950 (sentint-ho, no he pogut conseguir cap fotografia d'ella).

            Posteriorment, a finals de la primera mitat del segle XX, encara va arribar a vindre una comare de Carlet anomenada donya Pepa, segons alguns testimonis.

            Estes tres dones són els últims vestigis d’una època, en la que la experiència, els consells ensenyats, la destresa i la vida eren els “estudis” principals, que no tenien formació ni títols ni idiomes, però que a molts dels que hui encara estan, o als seus pares, els van ajudar arribar a este món en les seues mans. 

En aquell temps era doblement dificultosa la faena, ja que la higiene era més precària que a dia de hui, certs medicaments no existien i la gran majoria de dones paria en casa o on li pillava el part. Temps després, a partir dels anys 50, aquesta professió ja seria una professió en estudis, formació i reglamentada, sent totalment diferent al que hem vist, i en millors avantatges, medicaments, centres, etc; però sent, en el fons, el mateix ofici.

            Així que ací queda el record d’estes dones, les últimes Comares del Marquesat, perquè no queden oblidades en la boira del temps!!

                                                                       Vicente Sanz Viñuelas.
Març 2018.

2 comentarios:

  1. Molt interessant,com sempre.M ' encanta q escrigués coses nostres.

    ResponderEliminar