Cada any, ací en el Marquesat, quan arriba el segon
dimecres de juliol celebrem “el dia de la Sang”, una festa peculiar, en
la que la gent se’n va fora del poble... be a la muntanya o be a la platja, en
la família o els amics i dinem en harmonia (normalment paella) i així ho
fem any rere any, de generació en generació.
Però d’on ve l’origen d’aquesta festa? S’ha perdut en la
boira del temps? Alguns senyalaven si tenia algo a veure en el raïm i la
posterior exportació de la pansa cap a Dénia; altres que si era quan començava
la campanya del “meló roig”; inclús en una revista de festes en l’any 1960
senyalaven si hi hauria un antic Déu mitològic anomenat “Colaita” a qui li
havien de fer sacrificis i d’ahí eixa costum.
Bé, després de buscar i parlar en molta gent major he
anat recollint retalls i trossos que, la veritat, són interessants; algunes
persones han guardat i conservat unes
històries, mentre que altres han guardat altres... que poc a poc podem anar
juntant per tal de complementant “pàgines” de la nostra història... fins poder
contar-les de nou, i en el meu cas, tractar de difondre-les. Ara bé, en aquesta
ocasió, el que contaré és un hipotètic origen del dia de la Sang, el qual pense
que és prou real, però del que no puc aportar proves contundents ni concretes.
De totes formes, ahí va la història que jo vos conte.
El 24 de març de l’any passat, vaig anar a parlar en
Enrique Garcia Diranzo, més conegut en Llombai com Enrique “el Simplet”,
el qual a dia de hui te 90 anys i viu, des de que es va casar, en Alginet...
però que tal i com he dit és natural de Llombai. Al parlar sobre coses antigues
em va dir que “s’auelo” Vicent “el Fillete”, li contà que el dia de la
Sang venia “perquè en el camí de Passelvir hi hagué una batalla o un xoc
entre uns que anaven del poble cap amunt i altres que pretenien anar cap al
Fondo de Passelvir... i hi hagué una “guerra” en molta sang, la qual va xorrar
per les caigudes de Passelvir... i els que finalment guanyaren van decidir donar
gràcies i celebrar el haver sobreviscut”. Aquesta història a mi em
deixà un poc sorprès, ja que era la primera vegada que l’escoltava... però per contra ell no sabia rés dels
bandolers que hi hagueren per estes terres, històries que en ma casa si que
s’havia conservat i que jo li vaig contar.
Posteriorment, parlant en altra gent, i destaque en
particular a Vicent Bisbal “el Sastre”, aquest també va fer menció a que
“s’auela” Consuelo “la Gervasia” li contava que per Passelvir deien els
vells “de antes” que hi havia hagut una batalla entre moros i cristians i hi
havia hagut molta sang... i esta xorrà per les caigudes.
Clar, per a mi açò era un fil del qual poder estirar... i
com soc algo curiós i inquiet, vaig començar a buscar i a llegir a vore si
trobava alguna cosa... i es que hi havia un problema, i es que la SANG també es
celebra en Corbera, Tavernes de Valldigna, Simat, Benifairó i Dènia (al menys
eixos són els pobles que jo conec on és festa eixe dia). Ara bé, sols un
element comú tenen a primera vista tots estos territoris... i es que tots eren territori
Borja (junt a molts altres). A partir d’ahí, vaig contactar amb
l’amic i arqueòleg Miquel Gómez Sahuquillo i estiguérem parlant i comentant
dades, testimonis, etc, i segons em va dir ell, la festa es celebrava en antics
pobles de població mixta, es a dir, on convivien musulmans/moriscos i cristians
(encara que en el cas de Catadau i Alfarp sols hi havia població musulmana,
pel que açò no acabava de quadrar). I mentre debatíem i mencionava jo els
testimonis de “les batalles” i “la Sang escampada”... un episodi crucial se’ns
va presentar al davant: la Revolta de les Germanies.
I es que, mirant la documentació aportada per Miquel... i
també l’aportada per antics escriptors, em vaig percatar que totes les
poblacions on celebrem la festivitat (Llombai, Catadau, Alfarp, Corbera,
Tavernes de la Valldigna, Simat, Benifairó i Dènia) eren territori Borja i van
tindre uns altercats per les mateixes dades: juliol de 1521, en plena
revolta de les Germanies. I ací ve el possible origen de la festa.
Podríem considerar la revolta de les Germanies
(1519-1523) com una de les primeres revolucions modernes. Va nàixer en una
situació singular: crisis de subsistència, epidèmia de pesta, absència de les
autoritats i la reivindicació dels gremis i els menestrals de la ciutat de
València per accedir als càrrecs polítics, cosa que els va enfrontar amb la
noblesa i l’oligarquia urbana. Encara que en un primer moment la situació va
estar controlada pels moderats, prompte els sectors més radicals es van
apoderar del control i van voler dur a terme una revolució més forta,
expandint-la pel Regne. A més a més, els enfrontaments també anaven dirigits
contra la noblesa i els musulmans o mudèjars, ja que atacar a aquesta població
era una forma de ferir als nobles, puix aquests eren vassalls fidels i font del
seu poder i riquesa, així com membres dels seus “exercits”.
Un dels principals enemics del agermanats era el duc Joan
II de Borja, cap de la noblesa valenciana i contrari acèrrim a aquesta... i
contra ell es dirigiren l’exercit dels agermanats dirigits per Vicent Peris,
els quals van eixir victoriosos el 25 de juliol de 1521 en la batalla de Gandia
o del Vernissa (en l’actual terme de Palma de Gandia). Una vegada
aconseguit açò, les tropes agermanades, radicalitzades, van saquejar la vila i
l’horta de Gandia; també van saquejar i incendiar la ciutat de Dénia i van
començar a atacar els diferents dominis dels Borja, saquejant i portant a terme
la seua venjança. Gràcies a la crònica del dominic fra Damián de Fonseca sabem
que dins de la revolta, en eixe any 1521 és va fer un edicte en el qual s’ordenava
que tots els moros “en pena de la vida se baptizassen dentro de pocas horas, mandando
consagrar sus mezquitas en Iglesias de christianos, y que se celebressen missa
en ellas”. En el cas que a nosaltres ens interessa, els agermanats ho
van manar i dur a terme en diversos llocs com el Raval de Xàtiva, en el ducat
de Gandia, el comtat d’Oliva i el marquesat de Llombai, on vingueren els
agermanats d’Alzira. I encara que “los moros aunque entonces se hallavan
armados, como estavan acovardados y no se atrevian a resistir a tan gran
potencia, por el temor de la muerte con que los amenazavan, determinaron de
obedecer y recibir gran parte dellos el baptismo”.
Però sembla que no
tot va ser recollit per les cròniques, supose que per interessos (o cas de
recollir-se, no ha aplegat fins a nosaltres), i que si que va haver una
resistència i un enfrontament, ja que ningú, sabent que van a per ell, es queda
parat sense fer res. Per tant, si atenem a eixes històries contades a partir de
la tradició oral, alguns musulmans dels 3 pobles intentaren fugir i amagar-se
en el fondo de Passelvir (que en altres èpoques també seria utilitzat per
amagar-se i refugiar-se, com per exemple durant la Guerra Civil Espanyola, per
ficar un exemple). Però pareix ser que aquests serien perseguits per una
“avanzadilla” dels agermanats d’Alzira, produint-se un enfrontament a mort
entre els dos grups, on no hi hauria mirament ni contemplacions per part d’uns
i altres, derramant-se molta sang, la qual va xorrar per les caigudes de
Passelvir. Davant aquest fet, la resta ja va capitular i es va sotmetre als
batejos forçosos. En Llombai com estava l’església dels Sants Joans (en
l’actual plaça Major) allí va ser on es van produir els batejos dels
musulmans del poble, però en Catadau, Alfarp i Alèdua el que passaria seria que
els batejarien, en tots els ritus pertinents, però aprofitant l’aigua de les
sèquies, ja que allí no hi havia cap església... de forma pareguda al que va
passar en Gandia i la major part dels seus dominis, que estaven poblats per
musulmans.
En Tavernes de la
Valldigna, encara que sembla que no es va produir cap enfrontament ja que
estava allí tot l’exercit del Virrei i per tant no arribaren els agermanats, en
una banda del seu terme on hi ha un paratge natural conegut com el Clot de la
Font (on quasi s’ajunten els termes dels tres pobles), pareix que algo
va passar, puix els de Simat i Benifairó l’anomenen el Clot de la Sang.
Segons ha arribat per la tradició d’aquests dos pobles, allí es va produir una
batalla entre “moros i cristians”, tal vegada a conseqüència de la fugida dels
musulmans en busca d’un lloc segur o d’arribar fins on estava l’exercit reial...
no aconseguint-ho i havent un enfrontament... com en les caigudes de Passelvir
ací en Llombai (de la qual sembla que tampoc ha quedat rés escrit). I pel que respecta a la vila de
Corbera, aquesta s’havia vist atacada a finals del mes de juny d’eixe mateix
any de 1521, però seria a finals de juliol, a l’igual que en la resta de
pobles, quan es va produir, per part dels agermanats de Sueca i alguns
d’Alzira, l’assalt, saqueig i incendi del castell de Corbera.
Açò va marcar un
punt i a part, i més quan en l’any 1525, acabada ja la revolta, l’església va deliberar i reconèixer els
batejos dels musulmans com a vàlids, començant així el temps dels cristians
nous o moriscos... el qual duraria fins l’expulsió d’aquests, en 1609. I es que
esta gent viuria entre dos rius, puix mai van escapar a la suspicàcia i
desconfiança dels cristians vells i no van ser considerats com a cristians
autèntics. A més, en temes de fiscalitat, continuarien diferenciats i en
condicions desiguals: mantenint uns ingressos de tradició islàmica, a la vegada
que havien de coexistir amb noves imposicions. Però certament, l’església va
voler marcar i evangelitzar de forma efectiva als moriscos, i una manera de
sacralitzar eixos fets va ser la de glorificar al Crist i a la Santíssima Sang
(com a símbol de redempció).
A partir d’eixe moment l’evangelització seria un tema de
preocupació per als governants; començarien les campanyes “missionals”, la ruta
itinerant d’alguns predicadors, ací en Llombai es construiria amb eixe fi el
convent de Santa Creu, i es van destinar més mitjans i diners a l’església per
a dur-ho a terme. Per D. Vicente Bisbal Del Valle sé que el primer prior de
Llombai, el pare Joan Micó, tenia gran devoció a la Sang de Crist... i aixina
ho va intentar estendre per estes terres; a l’igual que ho faria en València el
Patriarca Sant Joan de Ribera, qui en 1589 ja havia fet imprimir uns himnes de
la Sang de Crist (com dels dos Sant Vicents i l’Àngel Custodi), i
estaria al front de la diòcesi valentina durant 42 anys.
D’aquesta forma,
com l’església hauria instituït o dedicat el més de juliol a la Preciosíssima
Sang del Nostre Senyor (mes en el qual s’havien produït els fets de les Germanies,
així com els batejos), començaria a fer-se una celebració en la que es
festejava la “victòria de la creu i de la sang bona i verdadera contra la
sang impura, com a forma de salvar estes terres pel seu efecte redemptor”.
I es que hem de tindre present que esta època (principalment els segles XVI
i XVII durant la Monarquia dels Austries), va estar caracteritzada per allò
de la “limpieza de sangre”, la que ordenava i organitzava la pròpia vida pública.
D’eixa forma, esta celebració (de la qual tenim proves
i tradició més antigues... com per exemple és l’ermita de la Sang, de Llíria),
s’unia a altres festes com el Corpus Christi, el Divendres Sant i l’exaltació
del Crist o de la Santa Creu.
I açò principalment es donaria en poblacions mixtes
de cristians vells i moriscos on uns manifestarien de forma clara que tenien
“eixa distinció”, i alhora s’intentaria la verdadera conversió i evangelització
dels altres.
L’Expulsió dels Moriscos en l’any 1609 marcaria un punt i
a part... i de nou existeix una relació entre estes poblacions, i es que tots
els moriscos vassalls del ducat de Gandia van eixir pel port de Dènia (quedant
despoblades un gran nombre d’alqueries que no tornarien a repoblar-se mai més,
com va passar en Alèdua).
Des d’eixe moment, i amb l’arribada de la nova població
cristiana a partir de les Cartes Pobles per a repoblar les diferents terres (com
va passar en Catadau i Alfarp, on ara la població seria totalment nova, així
com en Llombai on habitarien per una part les antigues famílies cristianes i
per altra els nou vinguts), esta litúrgia o celebració perdria força (puix
ara ja tots eren cristians), i en alguns llocs be podria desaparèixer, be
podria modificar-se o be es mantindria (com podria ser el cas de la
Valldigna i Dénia), al continuar celebrant-se allí, dins de les seues
festes Majors o patronals.
En Llombai, possiblement els cristians vells que quedaren
continuarien celebrant la festa, encara que més de forma particular que de
forma sacra, i per extensió... puix els 3 pobles estan molt junts i al remat
tots estem emparentats per amistat o família, s’adoptaria aquesta festa en tot
el Marquesat. I cosa curiosa, al llarg del temps tant en Corbera com en
Llombai, Catadau i Alfarp no hi hauria cap celebració de tipus religiós, mentre
que a Tavernes celebren al Crist i el Porrat (un mercadet o fira tradicional,
celebrada baix l’advocació d’algun sant en el paratge del Clot de la Font o de
la Sang, on també acudeixen a celebrar la festa els de Simat i els de Benifairó),
i a Dènia celebren les seues festes majors (dedicades a la Santíssima Sang),
amb els coneguts “bous a la mar”.
En definitiva, i al llarg del temps, hauria variat la
veneració de la Sang de Crist del culte litúrgic a una pietat o devoció
popular, que en alguns casos ni es recorda per la falta d’escrits, tradició o
memòria... i que continua celebrant-se en forma de celebració de la vida i
l’harmonia, passant un dia diferent que podria tindre eixa base u origen en un
temps passat, les Germanies, les quals van ser molt significatives i que ens va
marcar com a poble... i on encara hui podria perdurar un dels seus efectes
colaterals.
I ací queda escrit l’hipotètic origen d’aquesta festa
tant nostra, i que inclús en Llombai ha quedat marcada en el C/ la Sang,
ja que eixe dia va ser quan el referit carrer va ser obert, allà per l’any
1970, i com a tal van voler retolar-lo.
Solament diré per acabar: -Ale, anem se’n a “celebrar la Sang”, que hui
és el segon dimecres de juliol... i toca dinar paella!!!!!!!
Vicente Sanz Viñuelas
Juliol 2019
