Casar-se treta per oficialà!!!

 

En moltes ocasions quan em compre alguna cosa de roba o unes sabates i a l’endemà mateix ho estrene, tant “m’auela” com ma tia Carmen solen dir-me:  -Toca que no et trauran per oficialà, no!! – i jo al principi em reia de la frase, però ni prestava atenció ni li feia massa cas… fins que un dia, parlant, parlant, em vaig enterar d’una vella anècdota familiar i al mateix temps, d’una pràctica antiga referent als matrimonis i a l’origen d’eixa frase tan particular.

L’època de la primavera així com el mes de juny és, normalment, quan moltes parelles decideixen casar-se i formar una família, ja siga en l’actualitat com antigament. Des de que el món és món, hi han hagut matrimonis per amor, altres per interessos o conveniències i altres per necessitat… però al llarg de la història, una de les coses que principalment es mirava molt era la posició social o el capital dels diferents pretendents, abans de donar el consentiment patern per al festeig i la posterior boda. I això ha sigut així fins a mitjans segle XX.

Ara bé, si dos novios es volien, començaven a festejar de forma pública o amagats i, finalment, per un costat o altre no tenien eixa aprovació, encara que fora de forma contraria als pares podien exercir el seu dret i la seua voluntat de seguir avant fins a l’altar... això si, acceptant les possibles conseqüències (en altres casos, per aconseguir estar junts s’actuava d’altra forma, que era mantindré relacions i, si ella es quedava embarassada, casar-se i reparar el “dany” i “honor” familiar... havent de tragar les famílies, però quedant les relacions marcades ja des d’un principi).

I quina era eixa forma de poder casar-se? Puix era el que s’anomenava casar-se treta per oficialà!! Aquesta pràctica consistia en quan una parella es volia i no contava amb eixa aprovació per al casament (normalment solia ser la família de la xica), el novio es presentava en casa d’ella en un oficial, ja fora el rector, l’agutzil o el jutge; treia a la novia de casa perquè esta era la voluntat de la xica, i d’ahí anaven a l’església, on els tiraven les benediccions nupcials i posteriorment anaven a la casa d’ell, on si que acceptaven la relació i els novençans podien instal·lar-se per a viure.

Ara bé, com la xica es casava sense que la seua família ho aprovara, el dot que tenia fet i preparat per a casar-se no podia endur-se’l a no ser que ja l’haguera estrenat... de manera que algunes xiques que sabien que es casarien d’aquesta forma estrenaven roba o llençols, i així se’ls podien emportar en el moment de la boda. Altres que no ho pensaven o s’accelerava la decisió se n’anaven tan sols en lo “puesto”.

I bo, com en la meua família tenim de tot... puix també tenim un cas d’estos. Remuntant-nos a finals del segle XIX, Joaquin Viñuelas “el Bolero” es va ficar a festejar en Liberia Adelina Ortiz, de la família dels “Nelos”. Es donava la situació que ella era de família rica i important, mentre que la família d’ell era més humil. A més a més, ella no tenia mare, però si madrastra, la qual tenia “molts aires de grandesa”, i no aprovava ni veia be eixa relació. Per això, si ésta s’enterava que parlaven i festejaven... com a càstig li pegava a Adelina. I pel que m’han contat, en alguna ocasió en que Joaquin havia entrat en casa d’ella per a vore-la, aprofitant que no estava la madrastra ni són pare (ja que mentre Adelina i les germanes vivien en la casa que havia sigut dels seus “uelos”, és a dir, la dels “Nelos”, són pare i la madrastra vivien enfront en la casa que hui és de Gerardo Calbo), si de repent esta es presentava, Joaquin s’havia d’amagar en un armari, ajudat per Adelina o les seues germanes, perquè la madrastra no el vera i així evitar que la renyira o li pegara després. I ell es quedava allí amagat fins que podia eixir i anar-se’n sense que el veren.

El pare d’Adelina, conegut en casa com “l’auelo Ortís”, influenciat per la seua segon dona tampoc veia en massa bons ulls la relació... ja que ells eren dels “lluents” (com en eixe temps es coneixien els conservadors, ací al poble), mentre que Joaquin era dels “esgarrats” (que era com els deien als lliberals). Finalment, en vista que la situació no millorava i que no els deixaven casar, com es volien i tenien idea d’estar junts i formar una família, i com que ja tenien 23 anys i contaven amb l’aprovació dels germans i la mare de Joaquin (són pare havia mort uns anys abans), així com en la de les germanes d’Adelina, van optar per fer servir la vella pràctica i casar-se traient-la a d’ella per oficialà.

I així ho van fer. Joaquin es va presentar en casa d’Adelina, qui vivia en la placeta de Nelo (en l’actual finca de Rosario “la Marta”, on encara es pot vore el xapat de Sant Francesc de Borja), el dia 7 de juny de l’any 1884. Eixe dia, “l’oficial” que el va acompanyar per a traure a la novia de casa va ser el sr. rector don Antonio Lloret i Soriano. Els novios van anar fins l’església de la Santa Creu, allí els van casar i d’ahí se n’anaren a l’actual C/ Blasco Ibáñez (antic C/ de la Abadia), on vivia “l’auela Bolera”, la mare de Joaquin (en una casa gran que actualment es la de Celia “la d’Armando” i la de la tia Glorieta). Allí van ser ben rebuts i no se si també celebrarien “el convit”. Però el que si que sé es que “l’auela Bolera”, degut a que sa casa era molt gran, va decidir partir-la en dos, de forma que ella es quedà en la part de l’esquerra (el que hui es casa Celia), junt als fills que encara estaven solters, i els va donar l’altra mitja casa (el que hui es ca la tia Glorieta) als novençans. I allí va ser on crearen la seua família i van nàixer els seus 5 fills. A més a més, “l’aula Bolera” els va donar uns campets en les Fontanelles, en l’Atalaia i el Sogrony, en el Rejolar i un trosset molt menut en la Sola, perquè pogueren mantindre’s.

            La família d’ella prompte va acceptar el nou matrimoni, ja que a finals d’eixe mateix any Adelina i Joaquin van ser pares del seu primer fill i de nom li ficaren al xiquet Pepe (en honor dels dos “uelos”), motiu pel qual “l’auelo Ortís” estava molt pagat. I encara que Adelina, siguent rica per herència de mare, es va haver de casar en els llençols emprats, ja que la madrastra no li va voler fer rés ni va consentir que s’emportara el que era d’ella, al temps va poder endur-se i recuperar el seu dot.

            Ací queda contat la història dels meus rebesavis o “tatarauelos”, la qual és un exemple, però no va ser l’únic que hi hagué ací al Marquesat, sinó que en van ser molts més. I per això, quan algú o alguna estrenava alguna cosa només s’ho feia o s’ho comprava, sempre feien el comentari: -“Si t’hagueres de casar treta per oficialà, no et deixaries rés en casa”.

            Segons em contava la tia Pilareta, l’últim cas de casar-se treta per oficialà es va produir en Llombai a inicis dels anys 20 del segle XX, perdent-se posteriorment esta pràctica, però mantenint-se les frases o comentaris ja dits.

Una anècdota més de la nostra història i passat, però que deu de quedar per escrit perquè no es perga en la boira dels temps. I una curiositat per si en alguna ocasió li escolteu a algú aquesta frase, perquè sapigueu el seu significat.

Vicente Sanz Viñuelas

Juny de 2019

Boda i esquellà!!!

Han passat els anys i a l’igual que hi ha costums que es mantenen, altres desapareixen... com es el cas de l’ESQUELLÀ. Encara que hui en dia ens puga sorprendre, en temps antics hi havien situacions que no acabaven de vores amb normalitat o, com solen dir algunes dones majors, de forma “ben vista”... i l’esquellà es, entre d’altres, una manera de com es manifestava eixa particularitat. 

            El costum de l’esquellà  es realitzava amb motiu del casament d’un viudo amb una vídua... encara que en ocasions també es realitzava quan era un matrimoni de “vells” (en el que també solia haver algú dels dos que havia enviudat), i era una forma de que tot el món s’enterara d’aquest fet. Dits matrimonis, segons conten, solien celebrar-se de nit o a la matinà per tal de passar més desapercebuts (encara que també hi havia que es casaven de dia), i davant aquesta particularitat, els amics o familiars agafaven esquelles i s’amagaven i quan els novios passaven o eixien de missa, els altres eixien en les esquelles i anaven darrere d’ells per tot el poble fent “serenata” i pregonant el casament perquè tots ho saberen. 

            La raó fonamental, en una societat en la que hi havia un fort component religiós, era que una vegada casats i havent tingut família, si un dels dos moria, ja havien complit en la seua missió fonamental que era la d’assegurar el relleu generacional i per tant havien de guardar i respectar la memòria del difunt. 

No obstant això, en aquell temps hi havia una gran mortaldat degut a la falta d’avanços mèdics, infeccions, conseqüències del part, malalties, accidents, fam... i era molt comú que hi hagueren unes segons noces (al menys per part dels homes), ja fora per interessos, perquè no havien tingut fills... o per qualsevol altra raó o necessitat, com la de tindre una vida millor. Però clar, quan no es respectava la voluntat del difunt que volia que la dona no es tornara a casar, o quan els novios eren dos viudos o es casaven “vells”, amb el que era difícil que pogueren tindre família... açò motivava que els feren eixes esquellades per a distingir-los de la resta. Ara bé, estos matrimonis en ocasions funcionaven i vivien junts i en harmonia... o be no quallaven (i més si hi havia fills de certa edat per les dos bandes que no ho acabaven d’acceptar), i acabaven separant-se i tornant-se’n cada u a sa casa.

           Prova d’aquesta realitat la podem trobar inclús entre les obres del gran escriptor Vicente Blasco Ibáñez, qui va escriure un conte titulat “La Cencerrada”, en el que contava una d’aquestes histories. 

            Ací en el Marquesat també es van donar “esquellades”, i encara que en ocasions els novios no s’ho agafaven en massa alegria, era el costum i ho acceptaven amb naturalitat. A tall d’exemple contaré alguns casos d’aquest episodi.

            En l’any 1882, el llombaí Vicent Gil Conchell, conegut com Vicent “de Nevera” (qui era el “bisauelo” de “m’auela” Pepica), va perdre a la seua dona Rosario Ortiz Delhom a conseqüència de les complicacions d’un sobrepart. Va morir ella i les dos xiquetes que havien nascut, per la qual cosa Vicent es va quedar viudo en 37 anys i en dos xiquetes anomenades Pepa i Maria, que en aquell moment contaven 9 i 6 anyets... (i segons em va contar “l’aula Aida”, era desig de la seua difunta dona que no es tornara a casar).

Ell vivia en el c/ del Pou (en el que hui es la casa dels “Puig”, enfront de la casa d’Enrique “el Saco”), i era procurador de les terres de la família dels Garrigosos de Real. Però un home jove i en dos xiquetes... no va tindre en compte els desitjos de la seua Rosario i finalment va començar a parlar en una dona anomenada Candida Sanz, amb la qual es va casar en juliol de 1884. Com que aquesta també era vídua i tenia 5 fills... amb motiu del seu casament van propiciar que els feren una sonora esquellà. El matrimoni es va instal·lar en la casa d’ell, i encara que a les filles de Vicent els va costar un poc acceptar la nova situació, finalment el matrimoni va estar ben avingut i van tindre una xiqueta en comú a la que anomenaren Candideta.

            Per ficar altre exemple, en el qual el matrimoni va ser més efímer, ens hem de traslladar al poble d’Alfarp, concretament al mes de febrer de l’any 1914, en el qual Isidro Juanes Juanes, més conegut com Sidro “el Roig” (qui era “l’auelo” patern de “m’auela” Pepica “la d’Alfarp”), es casava per segona vegada en una dona anomenada Magdalena Montaña, la qual també era vídua... i com era d’esperar, van tindre la corresponent esquellà per tot el poble. En aquest cas ell, que vivia al c/ Sant Jaume, havia enviudat en 1905 d’Isabel Orts Barberà “la Manya”, i tenia 4 fills: Felisa, Isidro, Salvoreta i Teresa, de 20, 17, 12 i 9 anys. Per la seua banda, Magdalena també tenia una filla fadrina. Ara bé, en esta ocasió i al tindre les filles una major edat, ràpidament començaren les desavinences i rinyes i molt prompte el matrimoni es va separar i cada u se’n va anar a sa casa en els seus respectius fills, suposant un punt i final... encara que la unió no es va dissoldre de forma legal fins la mort, ja que no existia el divorç.

            Aquests son bons exemples amb els que podem il·lustrar la pràctica d’un temps passat que era comú en la societat... costum que va perdurar fins mitjan segle XX ací en el Marquesat.

En Catadau, l’última esquellà pareix ser la de Vicentet Canet “de Manuela”, qui era un viudo sense fills que, ja major, es va casar en una alfarbina anomenada Visanteta que estava servint en una casa en Catadau (qui era fadrina però major)... i com va ser un matrimoni de “vells”, els van fer una bona esquellà. Açò va ser en la dècada dels anys 50 i encara que el matrimoni va viure bé, no van tindre fills.

            Pel que respecta a Llombai, l’última esquellà que’s recorda va ser en l’any 1944, quan es va casar la tia Consuelo “la Bona”. En aquest cas, ella era vídua en fills i es va casar en un home que era 15 anys major que ella, motiu pel qual les amigues li digueren que li farien l’esquellà... i això van fer. Però eren els anys de la Postguerra, anys difícils, i degut a “l’escàndol” que van provocar amb les esquelles, l’alcalde, que en eixe temps era Arturo Blay Perera, les va denunciar per “alteració de l’ordre públic i desacato a l’autoritat”. Elles van pagar la denuncia però com a mostra del seu desacord amb la multa i com a símbol de rebel·lia... es van comprar un “broche” en forma d’esquella o campaneta, el qual es van col·locar totes les amigues en els abrigos, i d’aquesta forma van anar fent “ruido” tant si anaven a comprar, a missa o pel carrer... sense que ningú els poguera dir rés, ja que era un adorn (i açò seria una forma de manifestació, a l’igual que passaria en la Falla de Llombai anys després, quan els van denunciar per tirar coets i com a contestació van col·locar els coets en el propi escut de la falla com a resposta). 

Encara que preguntat a gent major, no recorden més esquellades a Llombai i tal vegada podria ser que aquesta fora l’última que es va fer al poble, ja que al tindre una resposta en forma de denuncia per part de l’Ajuntament, açò serviria com a mesura dissuasòria per a tots i totes.

En definitiva ací queda contada aquesta costum antiga perquè no s’acabe de perdre i siga coneguda, com a curiositat, per les generacions més joves, ja que forma part del nostre passat i la nostra història.

Solament diré, a modo de verset final que...

Les bodes de viudo i viuda, tenien gran nomenà;

Per acompanyar-los en “música”, els tocaven l’esquellà!!!

Vicente Sanz Viñuelas

Febrer 2019