El dia de la SANG

Cada any, ací en el Marquesat, quan arriba el segon dimecres de juliol celebrem “el dia de la Sang”, una festa peculiar, en la que la gent se’n va fora del poble... be a la muntanya o be a la platja, en la família o els amics i dinem en harmonia (normalment paella) i així ho fem any rere any, de generació en generació.

Però d’on ve l’origen d’aquesta festa? S’ha perdut en la boira del temps? Alguns senyalaven si tenia a vore en el raïm i la posterior exportació de la pansa cap a Dénia; altres que si era quan començava la campanya del “meló roig”; inclús en una revista de festes en l’any 1960 senyalaven si hi hauria un antic Déu mitològic anomenat “Colaita” a qui li havien de fer sacrificis i d’ahí eixa costum.

Bé, després de buscar i parlar en molta gent major he anat recollint retalls i trossos que, la veritat, són interessants; algunes persones han guardat  i conservat unes històries, mentre que altres han guardat altres... que poc a poc podem anar juntant per tal de complementant “pàgines” de la nostra història... fins poder contar-les de nou, i en el meu cas, tractar de difondre-les. Ara bé, en aquesta ocasió, el que contaré és un hipotètic origen del dia de la Sang, el qual pense que és prou real, però del que no puc aportar proves contundents ni concretes. De totes formes, ahí va la història que jo vos conte.

El 24 de març de fa dos anys, vaig anar a parlar en Enrique Garcia Diranzo, més conegut en Llombai com Enrique “el Simplet”, el qual a dia de hui te 91 anys i viu, des de que es va casar, en Alginet... però que tal i com he dit és natural de Llombai. Al parlar sobre coses antigues em va dir que “s’auelo” Vicent “el Fillete”, li contà que el dia de la Sang venia “perquè en el camí de Passelvir hi hagué una batalla o un xoc entre uns que anaven del poble cap amunt i altres que pretenien anar cap al Fondo de Passelvir... i hi hagué una “guerra” en molta sang, la qual va xorrar per les caigudes de Passelvir... i els que finalment guanyaren van decidir donar gràcies i celebrar el haver sobreviscut”. Aquesta història a mi em deixà un poc sorprès, ja que era la primera vegada que l’escoltava...  però per contra ell no sabia rés dels bandolers que hi hagueren per estes terres, històries que en ma casa si que s’havia conservat i que jo li vaig contar.

Posteriorment, parlant en altra gent, i destaque en particular a Vicent Bisbal “el Sastre”, aquest també va fer menció a que “s’auela” Consuelo “la Gervasia” li contava que per Passelvir deien els vells “de antes” que hi havia hagut una batalla entre moros i cristians i va haver molta sang... i esta xorrà per les caigudes.

I per últim Loli Mateu, em va narrar que s’auela, Teresa Mínguez “la Moscà”, li contava que va haver “una guerra” entre gent que vivint ací al mateix lloc, no eren iguals perquè no li dien Déu al mateix... i els que guanyaren cridaren al cel alabant la sang del Nostre Senyor Jesucrist, manifestant que tota la sang s’havia derramat per ell. I a partir d’ahí, eixe dia el commemoraren com el dia de “la Sang de Crist i dels cristians que havien deixat allí la seua sang”.

Clar, per a mi açò era un fil del qual poder estirar... i com soc algo curiós i inquiet, vaig començar a buscar i a llegir a vore si trobava alguna cosa... i es que hi havia un problema, i es que la SANG també es celebra en Corbera, Tavernes de Valldigna, Simat, Benifairó i Dènia (al menys eixos són els pobles que jo conec on és festa eixe dia). Ara bé, sols un element comú tenen a primera vista tots estos territoris... i es que tots eren territori Borja (junt a molts altres). A partir d’ahí, vaig contactar amb l’amic i arqueòleg Miquel Gómez Sahuquillo i estiguérem parlant i comentant dades, testimonis, etc, i segons em va dir ell, la festa es celebrava en antics pobles de població mixta, es a dir, on convivien musulmans/moriscos i cristians (encara que en el cas de Catadau i Alfarp sols hi havia població musulmana, pel que açò no acabava de quadrar). I mentre debatíem i mencionava jo els testimonis de “les batalles” i “la Sang escampada”... un episodi crucial se’ns va presentar al davant: la Revolta de les Germanies.

I es que, mirant la documentació aportada per Miquel... i també l’aportada per antics escriptors, em vaig percatar que totes les poblacions on celebrem la festivitat (Llombai, Catadau, Alfarp, Corbera, Tavernes de la Valldigna, Simat, Benifairó i Dènia) eren territori Borja i van tindre uns altercats per les mateixes dades: juliol de 1521, en plena revolta de les Germanies. I ací ve el possible origen de la festa.

Podríem considerar la revolta de les Germanies (1519-1523) com una de les primeres revolucions modernes. Va nàixer en una situació singular: crisis de subsistència, epidèmia de pesta, absència de les autoritats i la reivindicació dels gremis i els menestrals de la ciutat de València per accedir als càrrecs polítics, cosa que els va enfrontar amb la noblesa i l’oligarquia urbana. Encara que en un primer moment la situació va estar controlada pels moderats, prompte els sectors més radicals es van apoderar del control i van voler dur a terme una revolució més forta, expandint-la pel Regne. A més a més, els enfrontaments també anaven dirigits contra la noblesa i els musulmans o mudèjars, ja que atacar a aquesta població era una forma de ferir als nobles, puix aquests eren vassalls fidels i font del seu poder i riquesa, així com membres dels seus “exercits”.  

Un dels principals enemics del agermanats era el duc Joan II de Borja, cap de la noblesa valenciana i contrari acèrrim a aquesta... i contra ell es dirigiren l’exercit dels agermanats dirigits per Vicent Peris, els quals van eixir victoriosos el 25 de juliol de 1521 en la batalla de Gandia o del Vernissa (en l’actual terme de Palma de Gandia). Una vegada aconseguit açò, les tropes agermanades, radicalitzades, van saquejar la vila i l’horta de Gandia; també van saquejar i incendiar la ciutat de Dénia i van començar a atacar els diferents dominis dels Borja, saquejant i portant a terme la seua venjança. Gràcies a la crònica del dominic fra Damián de Fonseca sabem que dins de la revolta, en eixe any 1521 és va fer un edicte en el qual s’ordenava que tots els moros “en pena de la vida se baptizassen dentro de pocas horas, mandando consagrar sus mezquitas en Iglesias de christianos, y que se celebressen missa en ellas”. En el cas que a nosaltres ens interessa, els agermanats ho van manar i dur a terme en diversos llocs com el Raval de Xàtiva, en el ducat de Gandia, el comtat d’Oliva i el marquesat de Llombai, on vingueren els agermanats d’Alzira. I encara que “los moros aunque entonces se hallavan armados, como estavan acovardados y no se atrevian a resistir a tan gran potencia, por el temor de la muerte con que los amenazavan, determinaron de obedecer y recibir gran parte dellos el baptismo”.

Però sembla que no tot va ser recollit per les cròniques, supose que per interessos (o cas de recollir-se, no ha aplegat fins a nosaltres), i que si que va haver una resistència i un enfrontament, ja que ningú, sabent que van a per ell, es queda parat sense fer res. Per tant, si atenem a eixes històries contades a partir de la tradició oral, alguns musulmans dels 3 pobles intentaren fugir i amagar-se en el fondo de Passelvir (que en altres èpoques també seria utilitzat per amagar-se i refugiar-se, com per exemple durant la Guerra Civil Espanyola, per ficar un exemple). Però pareix ser que aquests serien perseguits per una “avanzadilla” dels agermanats d’Alzira, produint-se un enfrontament a mort entre els dos grups, on no hi hauria mirament ni contemplacions per part d’uns i altres, derramant-se molta sang, la qual va xorrar per les caigudes de Passelvir. Davant aquest fet, la resta ja va capitular i es va sotmetre als batejos forçosos. En Llombai com estava l’església dels Sants Joans (en l’actual plaça Major) allí va ser on es van produir els batejos dels musulmans del poble, però en Catadau, Alfarp i Alèdua el que passaria seria que els batejarien, en tots els ritus pertinents, però aprofitant l’aigua de les sèquies, ja que allí no hi havia cap església... de forma pareguda al que va passar en Gandia i la major part dels seus dominis, que estaven poblats per musulmans.

En Tavernes de la Valldigna, encara que sembla que no es va produir cap enfrontament ja que estava allí tot l’exercit del Virrei i per tant no arribaren els agermanats, en una banda del seu terme on hi ha un paratge natural conegut com el Clot de la Font (on quasi s’ajunten els termes dels tres pobles), pareix que algo va passar, puix els de Simat i Benifairó l’anomenen el Clot de la Sang. Segons ha arribat per la tradició d’aquests dos pobles, allí es va produir una batalla entre “moros i cristians”, tal vegada a conseqüència de la fugida dels musulmans en busca d’un lloc segur o d’arribar fins on estava l’exercit reial... no aconseguint-ho i havent un enfrontament... com en les caigudes de Passelvir ací en Llombai (de la qual sembla que tampoc ha quedat rés escrit). I pel que respecta a la vila de Corbera, aquesta s’havia vist atacada a finals del mes de juny d’eixe mateix any de 1521, però seria a finals de juliol, a l’igual que en la resta de pobles, quan es va produir, per part dels agermanats de Sueca i alguns d’Alzira, l’assalt, saqueig i incendi del castell de Corbera.

Açò va marcar un punt i a part, i més quan en l’any 1525, acabada ja la revolta,  l’església va deliberar i reconèixer els batejos dels musulmans com a vàlids, començant així el temps dels cristians nous o moriscos... el qual duraria fins l’expulsió d’aquests, en 1609. I es que esta gent viuria entre dos rius, puix mai van escapar a la suspicàcia i desconfiança dels cristians vells i no van ser considerats com a cristians autèntics. A més, en temes de fiscalitat, continuarien diferenciats i en condicions desiguals: mantenint uns ingressos de tradició islàmica, a la vegada que havien de coexistir amb noves imposicions. Però certament, l’església va voler marcar i evangelitzar de forma efectiva als moriscos, i una manera de sacralitzar eixos fets va ser la de glorificar al Crist i a la Santíssima Sang (com a símbol de redempció).

A partir d’eixe moment l’evangelització seria un tema de preocupació per als governants; començarien les campanyes “missionals”, la ruta itinerant d’alguns predicadors, ací en Llombai es construiria amb eixe fi el convent de Santa Creu, i es van destinar més mitjans i diners a l’església per a dur-ho a terme. Per D. Vicente Bisbal Del Valle sé que el primer prior de Llombai, el pare Joan Micó, tenia gran devoció a la Sang de Crist... i aixina ho va intentar estendre per estes terres; a l’igual que ho faria en València el Patriarca Sant Joan de Ribera, qui en 1589 ja havia fet imprimir uns himnes de la Sang de Crist (com dels dos Sant Vicents i l’Àngel Custodi), i estaria al front de la diòcesi valentina durant 42 anys. Precisament ell va posar en pràctica els decrets del Concili de Trento impulsant i destacant principalment l’Eucaristia i la Sang de Crist. Per dit motiu començarien a fundar-se confraries en honor de la Preciosíssima Sang de Crist en nombrosos pobles de població mixta, seguint l’exemple de València (com van fer a Xàtiva, Manises, Oliva, etc). Un poble que encara hui manté la tradició i celebra la seua festa grossa per la Sang és Picanya (en el qual la Confraria de la Sang es va fundar en 1596 i va ser aprovada pel propi Patriarca Ribera), poble que ha perpetuat la festa i no l’ha perdut a diferència d’altres llocs.

D’aquesta forma, com l’església hauria instituït o dedicat el més de juliol a la Preciosíssima Sang del Nostre Senyor (mes en el qual s’havien produït els fets de les Germanies, així com els batejos), començaria a fer-se una celebració en la que es festejava la “victòria de la creu i de la sang bona i verdadera contra la sang impura, com a forma de salvar estes terres pel seu efecte redemptor”. I es que hem de tindre present que esta època (principalment els segles XVI i XVII durant la Monarquia dels Austries), va estar caracteritzada per allò de la “limpieza de sangre”, la que ordenava i organitzava la pròpia vida pública. 

D’eixa forma, esta celebració (de la qual tenim proves i tradició més antigues... com per exemple és l’ermita de la Sang, de Llíria), s’unia a altres festes com el Corpus Christi, el Divendres Sant i l’exaltació del Crist o de la Santa Creu.

I açò principalment es donaria en poblacions mixtes de cristians vells i moriscos on uns manifestarien de forma clara que tenien “eixa distinció” i “superioritat”, i alhora s’intentaria la verdadera conversió i evangelització dels altres.

L’Expulsió dels Moriscos en l’any 1609 marcaria un punt i a part... i de nou existeix una relació entre estes poblacions mencionades, i es que tots els moriscos vassalls del ducat de Gandia van eixir pel port de Dènia (quedant despoblades un gran nombre d’alqueries que no tornarien a repoblar-se mai més, com va passar en Alèdua).

Des d’eixe moment, i amb l’arribada de la nova població cristiana a partir de les Cartes Pobles per a repoblar les diferents terres (com va passar en Catadau i Alfarp, on ara la població seria totalment nova, així com en Llombai on habitarien per una part les antigues famílies cristianes i per altra els nou vinguts), esta litúrgia o celebració perdria força (puix ara ja tots eren cristians), i en alguns llocs be podria desaparèixer, be podria modificar-se o be es mantindria (com podria ser el cas de la Valldigna i Dénia), al continuar celebrant-se allí, dins de les seues festes Majors o patronals.

En Llombai, possiblement els cristians vells que quedaren continuarien celebrant la festa, encara que més de forma particular que de forma sacra, i per extensió... puix els 3 pobles estan molt junts i al remat tots estem emparentats per amistat o família, s’adoptaria aquesta festa en tot el Marquesat. I cosa curiosa, al llarg del temps tant en Corbera com en Llombai, Catadau i Alfarp no hi hauria cap celebració de tipus religiós, mentre que a Tavernes celebren al Crist i el Porrat (un mercadet o fira tradicional, celebrada baix l’advocació d’algun sant en el paratge del Clot de la Font o de la Sang, on també acudeixen a celebrar la festa els de Simat i els de Benifairó), i a Dènia celebren les seues festes majors (dedicades a la Santíssima Sang), amb els coneguts “bous a la mar”. 

En definitiva, i al llarg del temps, hauria variat la veneració de la Sang de Crist del culte litúrgic a una pietat o devoció popular, que en alguns casos ni es recorda per la falta d’escrits, tradició o memòria... i que continua celebrant-se en forma de celebració de la vida i l’harmonia, passant un dia diferent que podria tindre eixa base u origen en un temps passat, les Germanies, les quals van ser molt significatives i que ens va marcar com a poble... i on encara hui podria perdurar un dels seus efectes colaterals.

I ací queda escrit l’hipotètic origen d’aquesta festa tant nostra, i que inclús en Llombai ha quedat marcada en el C/ la Sang, ja que eixe dia va ser quan el referit carrer va ser obert, allà per l’any 1970, i com a tal van voler retolar-lo.

Solament diré per acabar: -Ale, anem se’n a “celebrar la Sang”, que hui és el segon dimecres de juliol... i toca dinar paella!!!!!!!

Vicente Sanz Viñuelas

Juliol de 2020

JOSEP AGÜIR: Vida i mort d'un bandoler a les terres de Llombai

Hi ha zones que tenen moltíssima història i personatges destacats en qualsevol època... i nosaltres tenim la sort de viure en u d’eixos llocs. Solament cal ser perseverant, curiós i trobar la documentació o informació sobre “això”... estirar del fil i tornar a la llum eixe fet o a eixa persona que havia quedat oblidada en la boira del temps. I precisament en aquesta ocasió hem pogut recuperar la figura d’un bandoler, a partir de l’estudi i investigació de certa documentació per a la XVIII Assemblea d’Història de la Ribera (l’article complet serà publicat pròximament en les actes de la referida assemblea per la Universitat de València).

Gràcies a la investigació podem conèixer un nou episodi de la nostra història que fins ara no coneixíem i ara podem recuperar-lo, ja que he pogut traure a la llum a una figura del sis-cents que vam tindre a Llombai. Este personatge en un moment donat es va convertir en el que anomenem un roder per les circumstàncies que el van envoltar. Aplegaria a tindre fama de bandoler famós, correria les terres del Marquesat i de l’horta de València; aniria aquadrillat i amb armes prohibides; seria pregonat i buscat pel propi virrei de València per a empresonar-lo... i com a tal passaria els seues últims anys fins a ser capturat i ajusticiat.

Estem parlant de Josep Agüir Esquer, qui descendia d’Algemesí i de Guadassuar, però que va vindre a Llombai en el període de les repoblacions posteriors a l’Expulsió dels moriscos. Ací es casaria en abril de l’any 1640 amb una jove llombaina, anomenada Jacinta Visiedo Alzamora, traslladant-se a viure a partir d’eixe moment a la casa dels sogres. No obstant això, la força del destí el va situar fora de la llei i així viuria entre 1641 i 1648 (i al que podem imaginar a través d’un retrat lliure que l’amiga Laura Valdés Martínez ha realitzat amablement).

            Cal assenyalar que a finals de la dècada dels anys 30 del segle XVII s’havien començat a donar una sèrie de tensions en el Marquesat de Llombai, que sembla que començaren al voltant de la figura del governador don Alonso Ximenez d’Espejo, formant-se dos grup contrapuntats (uns a favor i altres en contra del governador). Dites alteracions no van ser sols paraules, sinó que també es van donar una sèrie d’escopetades per la nit contra alguns personatges contraris al propi governador, però que sols van ser avisos o amenaces ja que no mataren a ningú. Davant aquest successos les notícies i protestes aplegaren fins el marqués de Llombai i duc de Gandia, qui va enviar una comissió per a jutjar i resoldre els problemes. No obstant això, la divisió ja estava feta i encara que pareix ser que es van calmar les coses i que el governador va ser substituït per Jaume Bendicho en 1640, tenim notícia d’uns presos forasters tancats a les torres de Serrans per estar acusats d’haver comés o estar involucrat en unes morts per escopetades ací en el Marquesat, així com de formar part d’un dels bàndols que existien.

            D’aquesta forma la dècada dels anys 40 va començar d’una forma més alterada i posteriorment seria una etapa molt convulsa, tant a Llombai, Catadau i Alfarp, així com a bona part del Regne de València i la Ribera del Xúquer, pels diferents fets que es donarien. I es que encara que es van produir alguns assassinats i crims per passions i interessos particulars, altres es van donar per una sèrie de relacions que es van anar entrellaçant... i seria en aquest context on apareixeria el nostre protagonista.

            Tot va començar quan en l’any 1641 es van barallar Agustí Donat i Vicent Roig, d’Alfarp, ja que Vicent va acusar a Agustí de trobar moneda d’or en sa casa, dins d’un pou, i no compartir-la amb ell. L’enfado venia perquè sembla que Vicent era el que sabia de l’existència d’eixa moneda (amagada pels moriscos abans de l’Expulsió de 1609), perquè li ho havia dit un moro... i havia sigut ell el que havia compartit la notícia amb l’altre. Agustí es va defendre i va dir que ell no havia trobat cap moneda i per tant no podia repartir-la. Davant açò, Vicent li va contar el que passava a Josep Romero (natural de Requena però qui també vivia i s’havia casat en Llombai), qui era persona contraria a Donat i de talant conflictiu... i aquest va prendre cartes en l’assumpte intimidant a Agustí i exigint-li que partira la moneda. Vegent el relleu que anava prenent la situació, Agustí, junt al seu germà Vicent Donat (justícia de Llombai en eixe any) va anar a parlar en Andreu Esquer, natural de Guadassuar però veí de Llombai (i tio de Josep Agüir), qui era persona a qui no li agradaven els conflictes i era conegut per ser un bon pacificador d’aquestes terres. D’eixa forma i convertint a Esquer en el seu valedor es va intentar ficar pau entre Romero i els Donat, deixant de costat les amenaces. Ara bé, quan als pocs dies Josep Romero intentà tirar-li una escopetada a Vicent Donat en la plaça Major de Llombai, les coses van canviar. 

            Davant d’aquesta provocació i trencament de la pau establerta, Esquer es va encarar amb Romero anant a buscar-lo en escopeta en mà a sa casa, i aquest es va refugiar durant uns dies en el convent de Santa Creu per temor de la seua vida. I va ser necessària la vinguda d’alguns homes d’Algemesí per ficar pau entre les distintes parts. No obstant això, les tensions ja estaven alterades i una vespra-nit del mes de maig de 1641 en la que Andreu Esquer anava al convent per a que li ferraren una mula, quan aplegà a la porta de l’església li van eixir de darrere d’un dels pilars de la porxada Josep Romero i un amic seu anomenat Baltasar Pineda i li tiraren 3 escopetades. El deixaren ferit en terra... moment en que aprofitaren per a llevar-li les seues armes i rematar-lo d’un tir al cap.

A partir d’aquest moment i per por a la justícia privada i a les revenges personals anaren a buscar al fill d’Esquer i sobretot al seu nebot Josep Agüir Esquer, per a matar-los i evitar que estos anaren a per ells i venjaren la seua mort. Encara que els buscaren no els van trobar, ja que Josep i el seu cosí havien fugit del poble per salvar la vida, jaq que s’ho recelaven. Romero i Pineda anaren a buscar-los diverses vegades a les seues cases (les quals les assaltaren amb escopetes en ma), i al no trobar-los van deixar tota una sèrie d’amenaces (en casa d’Agüir per exemple, entraren 3 homes pel corral i 3 per la porta per evitar que s’escapara si estava allí dins). I com ja no hi havia punt de tornada, Josep Agüir va començar a ajuntar gent per a defendre’s i poder enfrontar-se a Romero i als seus. Així començaria una guerra oberta entre els partidaris dels DONAT i els de ROMERO, en la qual, un divendres del mes de setembre d’eixe mateix any de 1641,  Josep Agüir, a cavall, amb escopetes i acompanyat d’uns vint homes, vindria per a “reclamar la seua justícia”. En aquesta visita mataria a dos amics o camarades de Romero (que o bé eren de la seua quadrilla o bé els alimentaven i els ajudaven). Així, de 3 o 4 escopetades mataria a l’eixir del poble a Pere Soler, de Catadau, quan aquest es dirigia a collir dacsa, i d’igual manera acabaria amb Vicent Company, de Llombai, al qui li pegaria dos escopetades en sa casa després d’haver-la assaltada en companyia d’altres homes a migdia. Amb aquest actes mostrava la seua força i debilitava als seus contraris. A més a més, aprofitant el fet d’anar aquadrillat assaltaren les cases de Josep Romero i de Baltasar Pineda per a tractar de capturar-los, però no els trobaren.

A l’endemà dissabte el justícia de Carlet donà avis que s’havien produït una sèrie de tirs en la Devesa del comte de Carlet i que havien aparegut dos homes morts en un barranc en Catadau. Quan el governador, els justícies del Marquesat i mes gent anaren a buscar-los, van observar que els cossos eren d’un jove de Bunyol i altre de Laguar, i que encara que estaven allí no els havien mort en eixe punt, sinó que seguint el rastre de sang van descobrir que els havien mort en terme de Carlet i posteriorment els havien portat allí en un cavall blanc, perquè fora allí on els trobaren.

Posteriorment dins del Marquesat es van produir altres morts, que encara que eren independents d’aquest fet estaven relacionades, ja que a l’estar la societat més o menys dividida amb uns partidaris a favor d’uns i altres en contra, es donaren una sèrie de morts entre els Peixo i els Gurrea (partidaris dels Donat), contra els Romeu (partidari de Romero). També trobem en este període diferents crides públiques per a prohibir donar ajuda tant a Romero com a Josep Agüir, baix pena de galeres i multa econòmica.

En 1646 Baltasar Pineda seria apressat en la frontera castellana, per Requena, i portat a València on seria penjat en la forca, acabant així un dels enemics d’Agüir (per contra Josep Romero ja no torna aparèixer més en la documentació, el que ens fa pensar que o va fugir i mai tornà o va ser mort quan tractaren de capturar-lo).

En este moment, així com deixem de tindre notícia de Romero, vegem que Agüir es converteix en assaltant de camins i inclús va tindre relació en altre dels bandolers famosos del moment: Pere Xolvi, qui durant una temporada també va viure, s’amagà i va recórrer les terres del Marquesat (puix en una crida pública anomenen a Pere Xolvi «natural» de Llombai). Este personatge es un exemple de bandoler famós, però a la vegada també és un tipus considerat com un heretge pels seus actes (com prova el fet de matar d’una escopetada a un home dins d’una església, a pesar que el vicari li havia ficat el Santíssim sobre el cap per a protegir-lo, o encendre’s la seua pipa amb un dels ciris de l’altar major de l’església de l’Algar de Palància).

Resumint, en eixos anys Josep Agüir va formar part d’una bandositat que va actuar per l’horta de València i distints punts del seu territori; motiu pel qual es va situar ja en una vida plenament delictiva, anant aquadrillat de forma habitual i amb armes prohibides per la justícia, i sent denunciat per distintes crides públiques.

A finals de 1647 Josep Agüir estava de nou pel Marquesat (ja que tal vegada s’havia arribat a un acord dins del que denominem justícia privada o bé perquè la justícia reial havia deixat de perseguir-lo), i d’eixa forma tenim constància de l’últim crim que va perpetuar ací en Llombai a l’enfrontar-se a Francesc Ferrando (nebot de Baltasar Pineda), perquè aquest li havia tallat l’aigua mentre regava un alfals i l’havia provocat. La discussió va acabar quan van traure les escopetes i es van disparar mutuament. Ara bé, Josep Agüir tenia més “carrera” i punteria... amb el que va ferir a Ferrando. Però este, ferit i tot, encara va intentar perseguir-lo mentre Agüir se n’anava cap a l’ermita de Sant Antoni... el que li va ocasionar un altre tir i una ferida (mortal) quan de nou Agüir li tornà a disparar. I segons ell reconeixeria posteriorment, Ferrando havia sigut el més valent de tots els contraris amb els que ell s’havia enfrontat i el que més coratge havia demostrat.

Junt al seu amic Pere Xolvi assaltaria encara en abril de 1648 el convent de Sant Joaquim de Paiporta i, quan el virrei va fer un gran desplegament policial per agafar-los, de nou tornà a fugir cap a Llombai per a burlar a la justícia. Però ací ja no es mantindria tranquil, sinó que va començar a realitzar abusos... com va ser entrar en algunes cases per la força, en unes per a robar, i en un altra per amenaçar a una dona i violar a una vídua.

Finalment seria capturat aprofitant que li havien donat una beguda i “l’havia deixat atontat”, cosa que succeiria probablement perquè algú dels seus el trairia per a cobrar la recompensa que oferia el virrei per ell, o bé perquè algun enemic seu trobà l’ocasió i va poder venjar-se d’ell entregant-lo a la justícia. Fet pel qual va ser tancat en les torres de Serrans i mort penjat en la forca, en la plaça del Mercat de la ciutat de València, el 2 de maig de l’any 1648, acabant d’igual forma que la majoria de criminals. 

 En definitiva, ací tenim un exemple d’un bandoler, però en aquesta ocasió d’un roder nostre i de la nostra zona, així com  una mostra més de la conflictivitat que es va donar en l’Època Moderna i en el segle XVII en particular, en la que la violència estava molt present (en ocasions en connivència amb membres de la justícia i les pròpies famílies), i que podia solucionar-se de diferents maneres, bé per tractes privats, bé per reials sentències i condemnes, per indults o per la pena capital. I ací, en el cas de Josep Agüir, tenim un bon model del que era la vida, les circumstancies i la mort d’un roder, així com el motiu pel qual es va convertir en eixa figura i com va anar radicalitzant-se i complint tots els prototips d’un bandoler en el pas del temps.

Vicente Sanz Viñuelas

Novembre 2019