En moltes ocasions quan em compre alguna cosa de roba o unes sabates i
a l’endemà mateix ho estrene, tant “m’auela” com ma tia Carmen solen dir-me: -Toca que no et trauran
per oficialà, no!! – i jo al principi em reia de
la frase, però ni prestava atenció ni li feia massa cas… fins que un dia,
parlant, parlant, em vaig enterar d’una vella anècdota familiar i al mateix
temps, d’una pràctica antiga referent als matrimonis i a l’origen d’eixa frase tan
particular.
L’època de la primavera així com el mes de juny és, normalment, quan
moltes parelles decideixen casar-se i formar una família, ja siga en
l’actualitat com antigament. Des de que el món és món, hi han hagut matrimonis
per amor, altres per interessos o conveniències i altres per necessitat… però
al llarg de la història, una de les coses que principalment es mirava molt era
la posició social o el capital dels diferents pretendents, abans de donar el
consentiment patern per al festeig i la posterior boda. I això ha sigut així
fins a mitjans segle XX.
Ara bé, si dos novios es volien, començaven a festejar de forma pública
o amagats i, finalment, per un costat o altre no tenien eixa aprovació, encara
que fora de forma contraria als pares podien exercir el seu dret i la seua
voluntat de seguir avant fins a l’altar... això si, acceptant les possibles
conseqüències (en altres casos, per aconseguir
estar junts s’actuava d’altra forma, que era mantindré relacions i, si ella es
quedava embarassada, casar-se i reparar el “dany” i “honor” familiar... havent
de tragar les famílies, però quedant les relacions marcades ja des d’un
principi).
I quina era eixa forma de poder casar-se? Puix era el que s’anomenava casar-se
treta per oficialà!! Aquesta pràctica consistia en quan una parella es
volia i no contava amb eixa aprovació per al casament (normalment solia ser la família de la xica),
el novio es presentava en casa d’ella en un oficial, ja fora el rector,
l’agutzil o el jutge; treia a la novia de casa perquè esta era la voluntat de
la xica, i d’ahí anaven a l’església, on els tiraven les benediccions nupcials
i posteriorment anaven a la casa d’ell, on si que acceptaven la relació i els
novençans podien instal·lar-se per a viure.
Ara bé, com la xica es casava sense que la seua família ho aprovara, el
dot que tenia fet i preparat per a casar-se no podia endur-se’l a no ser que ja
l’haguera estrenat... de manera que algunes xiques que sabien que es casarien
d’aquesta forma estrenaven roba o llençols, i així se’ls podien emportar en el
moment de la boda. Altres que no ho pensaven o s’accelerava la decisió se
n’anaven tan sols en lo “puesto”.
I bo,
com en la meua família tenim de tot... puix també tenim un cas d’estos. Remuntant-nos
a finals del segle XIX, Joaquin Viñuelas “el Bolero”
es va ficar a festejar en Liberia Adelina Ortiz, de la família dels “Nelos”.
Es donava la situació que ella era de família rica i important, mentre que la
família d’ell era més humil. A més a més, ella no tenia mare, però si madrastra,
la qual tenia “molts aires de grandesa”, i no aprovava ni veia be eixa relació.
Per això, si ésta s’enterava que parlaven i festejaven... com a càstig li
pegava a Adelina. I pel que m’han contat, en alguna ocasió en que Joaquin havia
entrat en casa d’ella per a vore-la, aprofitant que no estava la madrastra ni
són pare (ja que mentre Adelina i les germanes
vivien en la casa que havia sigut dels seus “uelos”, és a dir, la dels “Nelos”,
són pare i la madrastra vivien enfront en la casa que hui és de Gerardo Calbo),
si de repent esta es presentava, Joaquin s’havia d’amagar en un armari, ajudat
per Adelina o les seues germanes, perquè la madrastra no el vera i així evitar
que la renyira o li pegara després. I ell es quedava allí amagat fins que podia
eixir i anar-se’n sense que el veren.
El
pare d’Adelina, conegut en casa com “l’auelo Ortís”, influenciat per la seua
segon dona tampoc veia en massa bons ulls la relació... ja que ells eren dels
“lluents” (com en eixe temps es coneixien
els conservadors, ací al poble), mentre que Joaquin era dels
“esgarrats” (que era com els deien als
lliberals). Finalment, en vista que la situació no
millorava i que no els deixaven casar, com es volien i tenien idea d’estar
junts i formar una família, i com que ja tenien 23 anys i contaven amb
l’aprovació dels germans i la mare de Joaquin (són pare
havia mort uns anys abans), així com en la de les
germanes d’Adelina, van optar per fer servir la vella pràctica i casar-se traient-la
a d’ella per oficialà.
I així ho van fer. Joaquin es va presentar en casa d’Adelina, qui vivia
en la placeta de Nelo (en l’actual finca de
Rosario “la Marta”, on encara es pot vore el xapat de Sant Francesc de Borja),
el dia 7 de juny de l’any 1884. Eixe dia, “l’oficial” que el va
acompanyar per a traure a la novia de casa va ser el sr. rector don Antonio
Lloret i Soriano. Els novios van anar fins l’església de la Santa Creu, allí
els van casar i d’ahí se n’anaren a l’actual C/ Blasco Ibáñez (antic C/ de la Abadia), on
vivia “l’auela Bolera”, la mare de Joaquin (en una casa
gran que actualment es la de Celia “la d’Armando” i la de la tia Glorieta).
Allí van ser ben rebuts i no se si també celebrarien “el convit”. Però el que si
que sé es que “l’auela Bolera”, degut a que sa casa era molt gran, va decidir
partir-la en dos, de forma que ella es quedà en la part de l’esquerra (el que hui es casa Celia),
junt als fills que encara estaven solters, i els va donar l’altra mitja casa (el que hui es ca la tia Glorieta) als
novençans. I allí va ser on crearen la seua família i van nàixer els seus 5 fills.
A més a més, “l’aula Bolera” els va donar uns campets en les Fontanelles, en
l’Atalaia i el Sogrony, en el Rejolar i un trosset molt menut en la Sola,
perquè pogueren mantindre’s.
La família d’ella prompte va
acceptar el nou matrimoni, ja que a finals d’eixe mateix any Adelina i Joaquin
van ser pares del seu primer fill i de nom li ficaren al xiquet Pepe (en honor dels dos “uelos”),
motiu pel qual “l’auelo Ortís” estava molt pagat. I encara que Adelina, siguent
rica per herència de mare, es va haver de casar en els llençols emprats, ja que
la madrastra no li va voler fer rés ni va consentir que s’emportara el que era
d’ella, al temps va poder endur-se i recuperar el seu dot.
Ací queda contat la història dels meus
rebesavis o “tatarauelos”, la qual és un exemple, però no va ser l’únic que hi
hagué ací al Marquesat, sinó que en van ser molts més. I per això, quan algú o
alguna estrenava alguna cosa només s’ho feia o s’ho comprava, sempre feien el
comentari: -“Si t’hagueres de casar treta per oficialà, no et deixaries rés en casa”.
Segons
em contava la tia Pilareta, l’últim cas de casar-se treta per oficialà es va
produir en Llombai a inicis dels anys 20 del segle XX, perdent-se posteriorment
esta pràctica, però mantenint-se les frases o comentaris ja dits.
Una anècdota més de la nostra història i passat, però que deu de quedar
per escrit perquè no es perga en la boira dels temps. I una curiositat per si
en alguna ocasió li escolteu a algú aquesta frase, perquè sapigueu el seu
significat.
Vicente
Sanz Viñuelas
Juny de 2019
