miércoles, 14 de febrero de 2018

MERCAT per a Llombai... des de l’any 1310


       

Un 15 de febrer de l’any 1303, Gonçal Garcia, senyor de Moixent, comprava als hereus de Rodrigo Martínez d’Azagra la mitat del castell i vila o alqueria de Llombai, en tots els drets, cases, terres, aigües i pertinences que li corresponien, per 38.000 sous.
Dos anys després, el 26 de juliol de 1305, donya Sancha Eiximenis de Peña, vídua de Martínez d’Azagra, qui disfrutava per dret de vídua el dret d’usdefruit de tot el poble i a més tenia l’altra mitat, li la venia al propi Gonçal Garcia, podent unir baix el seu domini tota la senyoria.

D’eixa forma, Llombai era del referit Garcia, Catadau era de Jaume de Riusech, Alfarp de la família dels Montagut i Alèdua d’altre senyor (encara que la documentació no rebel·la el nom), pel que cada poble era independent i d’una família diferent.

Pel que fa a Gonçal Garcia, estava casat amb Toda Pérez d’Albero i era conseller del rei Jaume “el Just” (net de Jaume I); a més a més, era senyor de Moixent, Albalat de Pardines (hui de la Ribera), Segairent, Monòvar, Xinosa, Jumilla i La Daya. Posteriorment fundaria La Font de la Figuera (amb 14 famílies de pobladors).

Com agraïment i reconeixement als seus serveis, el rei li va concedir el 3 de juliol de l’any 1310, des de Daroca, el privilegi per a poder celebrar un Mercat franc els divendres de cada setmana en Llombai.

            Açò era una cosa transcendental i molt important per al poble, ja que el destacava de tots els demés del voltant. Senyalava un lloc públic per a realitzar-se (que seria el que hui és la plaça Major), sent un punt socialitzador, de desenvolupament, de generador de beneficis i també, on es podien comprar i vendre els productes dels mateixos llauradors, o d’altres que vingueren en les seus mercaderies, sense necessitat de menejar-se per a realitzar noves transaccions comercials o tractes. També permetia als senyors passejar amb els seus vassalls, així com distingir-se davant els altres barons del voltant.
A partir d’eixe moment, els habitants de Catadau, Alfarp, Alèdua, Real, Carlet, etc; així com els propis de Llombai, anirien allí totes les setmanes o quan volgueren, a comprar o a vendre, sense haver d’esperar-se a que es celebrés una fira en una data senyalada o en un lloc concret una vegada a l’any.

            Anys després, com Gonçal continuava com a conseller del nou rei Alfons “el Benigne”, este, també en agraïment als seues serveis, el 25 d’abril de 1335, li va ratificar el privilegi a d’ell i al seu fill, també anomenat Gonçal Garcia II (casat amb Elfa Ortiz de Liçana), de la celebració d’un mercat franc setmanal a Llombai, però va permetre traslladar el dia a dimarts.

            Quan jo era xiquet, el mercat en Llombai es realitzava el dimecres, i des de fa uns anys ha quedat establert en dilluns (i com que en Alfarp el fan dimarts i en Catadau el dimecres, això permet que totes les persones que vulguen, puguen acudir a tots ells).

            El mercat és es una excusa per a eixir, quedar les dones i fer-se un cafenet en les amigues, comprar allò que es necessite (menjar, roba, plantes, figuretes...), guanyar-se la vida, assabentar-se del que ha passat, festejar...; en definitiva, podríem dir que és una distinció “de poble”.

Amb orgull, podem dir que a Llombai tenim mercat des de l’any 1310... mercat que ha anat variant però que sempre s’ha celebrat i, damunt, en el mateix lloc. I per tant, deuríem de mantindre’l, anar a comprar i “disfrutar-lo”, ja que les coses s’han de valorar quan les tenim, i en més raó al saber que en algun temps passat, això era un privilegi que no tots els pobles tenien!! 

Així que... per molts més anys de “mercadeig” al poble i en la companyia del nostres veïns i família!!!

Vicente Sanz Viñuelas.
Febrer 2018.

lunes, 15 de enero de 2018

El "gaiato" de Sant Antoni!!


                           Aprofitant que arriba Sant Antoni, i encara que l'any passat ja va aparèixer publicat dins el programeta de festes, he volgut tornar a publicar la història del "gaiato" de Sant Antoni, perquè aixina quede aci guardat i tota la gent que no la conega o que no va poder llegir-la l'any passat, puga tindre coneixement d'ella i saber altra historieta del nostre poble i del nostre patró.

Espere que vos agrade. A banda, també està el poema que Pepe "Sabater" li va dedicar a Sant Antoni.


martes, 26 de diciembre de 2017

Els pastissos de Nadal !!!!!




             Arriba el mes de desembre  i amb ell venen els últims dies de l’any i les dates més nostàlgiques, on es nota l’absència dels que ja no estan, al mateix temps que se senten les rialles dels més menuts, en tota la seua innocència i l’alegria que desprenen.

            Antigament, quan existien els senyors com a tal i els habitants del Marquesat eren súbdits i vassalls d’ells, subjectes a la seua autoritat, justícia i jurisdicció; quan venia el dia de Nadal “o de la Nativitat del Senyor”, la gran majoria d’ells estaven obligats a portar-li al marqués, o al governador en nom seu, una gallina o mitja gallina; o bé un sac de blat o una gerra d’oli, o allò que estiguera estipulat que havia de donar com a símbol de vassallatge pel valor de la casa o de la terra que posseïen en emfiteusi (que era una forma  on el llaurador tenia la possessió directa, però el senyor tenia la possessió teòrica), reconeixent així el seu domini. Però tot arriba a la fi, i amb l’abolició del règim senyorial a principi del segle XIX, després de les Corts de Cadis i la primera Constitució, aquestes obligacions van acabar... encara que hui en tenim d’altres tipus.

            Bo, però els dies de Nadal també tenen altra particularitat i una tradició més dolça, que és la de fer els dolços o pastissos nadalencs. I és que en la nostra rica gastronomia, per a cada festa, estació o celebració, hi ha uns aliments típics.

Antigament les encarregades de fer estes pastes eren les dones de la casa, les quals anaven ensenyant les receptes de generació en generació, repetint els passos i les elaboracions que havien aprés dels seus majors:
  •    Els pastissos d’aiguardent i els pastissos de cacau.
  •     Els pastissos carats o de pirri (típics principalment d’Alfarp).
  •     Els pastissos de Cabello.
  •     Els rotllets d’anís.
  •     Els torrons d’ametla o de yema.
  •     Tabaquets de coco.
  •      Rosegons d’ametla o carquinyols.
  •      Polvorons i mantecaos.
  •     Codonyat.
Hui en dia la vida ha canviat, a l’igual que les faenes i les modes, i encara que molta gent continua ajuntant-se per a fer els dolços per Nadal, o els fa en solitari, molts altres o be per temps o perquè no els agrada, prefereixen anar al forn o a les pastisseries i comprar els que volen o necessiten. La concepció ha canviat, passant en part d’una festa o harmonia a una obligació.

L’olor a moniato bullit, a la cassalla quan la mescles en l’oli i el sucre, l’aroma de la llima o la canella, o la presència del sagí en la taula, són senyals de que ja estem en hivern i a les portes de Nadal.

I per què en el Marquesat tenim costum d’aquests dolços i no d’altres? Puix la resposta és senzilla!! Som terra de secà (recordeu que el nostre malnom en la Ribera és el de “Botgeros”, per la quantitat de botges que hi havien), i la majoria dels ingredients bàsics són fàcils de cultivar, econòmics i hi havien en gran quantitat. 

Encara que ara no ho parega, antigament la majoria d’homes plantaven moniatos (no debades i com alguns majors contaven, el moniato va ser “el salvador” d’Espanya després de la guerra, perquè era fàcil de plantar en qualsevol tipus de terra i va ajudar a tapar un poc la gran fam que es va patir en eixe temps); així com també plantaven cacau, ametlers, codonys, etc. I és que, encara que hi havia necessitat, “una cocina pobre, no es una pobre cocina”,  i en eixos moments és quan apareix la destresa i la imaginació per a crear les millors elaboracions.

Per això, utilitzant els recursos que tenien, les dones preparaven, bullien i elaboraven eixes meravelles que després tots els familiars i amics degustaven a la vora del foc, mentre cantaven nadales i es felicitaven els dies.

Dic les dones, perquè normalment antigament eren elles les encarregades, ja que els homes estaven en els camps. Ara bé, també sé que hi havien quadrilles o amics que s’ajuntaven de nit per a, tots junts i en harmonia, fer les elaboracions i posteriorment portar-les al forn a coure-les, ja que forn no hi havia en les cases. I allí en el forn, també era punt d’encontre, de xarreta, de comparació de dolços o tamanys i entrava dins de la festa. Jo encara he aplegat a portar els pastissos a coure’ls al forn de Redoló en les posts de fusta, després d’haver-los fet en ca “m’auela”; però d’aixó ja fa molt de temps i a dia de hui, per comoditat els coc en ma casa.

Encara que ara tinc l’ajuda i companyia de ma tia Carmen en eixos dies d’elaboració, en estes dates evoque els moment en que feia els pastissets en “m’auela” Pepica “la d’Alfarp”, i els recorde en especial carinyo, al mateix temps que reconec que gràcies a ella, la tradició de fer els dolços no s’ha perdut i es manté viva en la família, podent seguir degustant estes pastes tan senyalades.

Des d’ací, sols desitjar que mantingueu les costums i tradicions, ja que el temps que passeu dedicant-lo a fer-les... és temps que esteu junts, contant historietes, reelaborat antigues receptes i disfrutant dels nostres majors. Un temps meravellós i que en un futur canviarà, que fa més càlides i agradables estes festes!!!

Jo en alguns aspectes sóc un poc nostàlgic i confesse que m’agrada!!! I mentre puga continuaré fent els meus dolços i pastissos de Nadal!!!

MOLT BON NADAL i un MILLOR ANY 2018!!!

Vicente Sanz Viñuelas.
                                                                                               Desembre 2017

martes, 21 de noviembre de 2017

Quan BLASCO IBÁÑEZ va estar a Llombai (1901-1902)




Enguany, any 2017, al commemorar-se els 150 anys del naixement de l'escriptor, polític i periodista valencià, s’ha declarat com a “Any Blasco Ibáñez”; Per eixe motiu i aprofitant l’efemèride, no podia deixar passar l’oportunitat de contar-vos una xicoteta història de quan el conegut escriptor va passar uns dies ací en Llombai.

Per això ens hauríem de remuntar a finals de l’any 1901 o a l'any 1902. Joaquin Viñuelas Viñuelas, conegut al poble com Joaquin “el Bolero” (el qual era el meu rebesavi o “tatarauelo”, ja que era “l’auelo” patern de “m’auelo” Vicente), tenia amistat en don Paco Morote Greus, qui en aquell temps era director de l’Institut Lluís Vives de València.
En moltes ocasions, don Paco solia vindre ací al Marquesat de cacera o per les festes, i sempre es quedava en casa de “l’auelo” Joaquin, on era acollit com si fora de casa. També vindria algunes vegades junt al seu germà Luis Morote, destacat periodista, escriptor i polític del Regeneracionisme.

He de senyalar que “l’auelo” Joaquin era de tendència lliberal (com dien en “aquell temps”), i que compartia interessos, ideologia i plantejaments en els Morote, motiu pel qual la seua amistat era més forta. Precisament, degut a que sabien que serien ben rebuts en sa casa, en una ocasió va vindre don Paco en companyia del gran Vicente Blasco Ibáñez i el seu col·laborador Rodrigo Soriano, a cavall, per la carretera dels Estrets (venien des de València per Torrent, Montserrat, Montroi, Real...), i durant uns dies es quedaren ací en Llombai. 

La casa de “l’auelo” Joaquin era la que actualment és de la seua neta Glorieta Serrano Viñuelas (en l’actual C/ Blasco Ibáñez, al costat del forn de Diego), i allí es quedaren a dormir en l’habitació del pujar de l’escala (que era la pròpia de “l’auelo” Joaquin i la seua dona Adelina, hui desapareguda). Des d’allí podien vore qui entrava i eixia de la casa sense necessitat de menejar-se, i conten que un dia van vore entrar a Sunción, neboda de Joaquin, que vivia al mateix costat de casa, a donar un recao als seus tios. Sunción en eixe temps tenia uns 18 o 19 anys i era molt guapa i ben plantà, pel que deixà prendats als dos periodistes. Mira com, que com posteriorment volien tornar a vore-la, li dien a Gloria, la filla de Joaquin, que anara a cridar a la seua cosina Sunción en qualsevol excusa per a que anara i poder tornar a vore-la; però pareix ser que no ho aconseguiren ja que Sunción tenia vergonya i no volia anar (esta Sunción posteriorment es va casar i se'n va anar a viure a l'Argentina, motiu pel qual l'anècdota sols es coneix en casa).

Bo, durant uns dies Blasco Ibáñez i Soriano van estar ací en el poble, coneixent la seua història, monuments, a la família Viñuelas; anant de cacera pel terme i disfrutant de la nostra gastronomia i costums. D'igual forma és de suposar que coneixerien a Vicent Peris "el Regino" i a Pepe Bisbal "Tallà", grans amics de Joaquin.

Després d’estos dies de descans se’n tornaren cap a València a cavall, però en esta ocasió per l’Almaguer, i “l’auelo” Joaquin, així com el seu fill major Pepe “el Bolero”, els acompanyaren fins “als Algepsars” (per on hui està la Gasolinera d’Alfarp). Conten que un poc abans d’aplegar dalt (per on estarien els hivernacles de Paco “Sopes”), Blasco Ibáñez es girà i mirant al Marquesat i tota la vall, va senyalar les diferents muntanyes mentre les nomenava: -el Puntal, Matamón, la Colaita, el pico de l’Ave, l’Estepar i els Cerros darrera i el Tello!!! -- i els d’ací es quedaren asombrats i admirats, ja que en uns dies s’havia ensenyat el nom de les muntanyes i les sabia diferenciar clarament.

Estes són algunes de les anècdotes que passaren quan este famós personatge i el seu colaborador (en qui anys després trencaria tota relació), van visitar la nostra terra.
La seua vida, així com les seues obres i articles serien seguides per la família, i prova d’això és que en casa jo sempre he conegut estar en un dels estants totes les seues noveles (les quals, en el nostre cas eren de “m’auelo” Vicente). Una anècdota que contaven sempre era, que, quan va morir la seua dona Maria, en 1925, com ell estava exiliat fora d’Espanya (estàvem en temps de la Dictadura de Primo de Rivera), i no podia xafar terra sense ser detingut, va sobrevolar en una avioneta el soterrar, tirant clavells rojos com a símbol de despedida de la seua primera dona.

Pel que són les coses, el carrer on estava i està “la Casa dels Boleros”, en temps antics s’anomenava C/ Abadia (ja que estava allí la casa abadia de l’antiga esglèsia dels Sants Joans); posteriorment i durant la República va ser titulat com periodista Luis Morote; durant la Dictadura Franquista com C/ Primo de Rivera i ja en la Democràcia la rotularen com C/ Vte Blasco Ibáñez... i precisament en eixe carrer és on va viure ell quan estigué en Llombai... encara que eixa història no era massa coneguda i li’l ficaren per casualitat (es possible que tinguera més noms, però estos són els més coneguts). I altre detall que a mi m’agrada senyalar en el mateix carrer és, que ell va ser profundament anticlerical i a dia de hui encara continua així, ja que la placa on apareix el nóm del carrer esta en la pared contraria a la que encara manté l’antiga plaqueta de “calle Abadia”, i no en la mateixa.

En fi, una històrieta més del Marquesat i d’un dels escriptos més coneguts i universals (que tindrà els seus admiradors o detractors, com tot personatge públic, però que va tindre amistat en ma casa). I és de justícia dir, que la primera vegada que vaig sentir aquesta història va ser de boca del tio Samuel, encara que posteriorment també la vaig sentir a la tia Glorieta i als majors de la família.

I es que com jo solc dir... en el Marquesat tením i hem tingut de tot!!!! 

Vicente Sanz Viñuelas.
Novembre 2017.