Enguany,
any 2017, al commemorar-se els 150 anys del naixement de l'escriptor, polític i
periodista valencià, s’ha declarat com a “Any Blasco Ibáñez”; Per eixe motiu
i aprofitant l’efemèride, no podia deixar passar l’oportunitat de contar-vos
una xicoteta història de quan el conegut escriptor va passar uns dies ací en
Llombai.
Per
això ens hauríem de remuntar a finals de l’any 1901 o a l'any 1902. Joaquin
Viñuelas Viñuelas, conegut al poble com Joaquin “el Bolero” (el qual era el meu rebesavi o “tatarauelo”,
ja que era “l’auelo” patern de “m’auelo” Vicente), tenia amistat en don
Paco Morote Greus, qui en aquell temps era director de l’Institut Lluís Vives
de València.
En
moltes ocasions, don Paco solia vindre ací al Marquesat de cacera o per les
festes, i sempre es quedava en casa de “l’auelo”
Joaquin, on era acollit com si fora de casa. També vindria algunes vegades junt
al seu germà Luis Morote, destacat periodista, escriptor i polític del
Regeneracionisme.
He
de senyalar que “l’auelo” Joaquin era
de tendència lliberal (com dien en
“aquell temps”), i que compartia interessos, ideologia i plantejaments en
els Morote, motiu pel qual la seua amistat era més forta. Precisament, degut a
que sabien que serien ben rebuts en sa casa, en una ocasió va vindre don Paco
en companyia del gran Vicente Blasco Ibáñez i el seu col·laborador Rodrigo
Soriano, a cavall, per la carretera dels Estrets (venien des de València per Torrent,
Montserrat, Montroi, Real...), i durant uns dies es quedaren ací en
Llombai.
La
casa de “l’auelo” Joaquin era la que
actualment és de la seua neta Glorieta Serrano Viñuelas (en l’actual C/ Blasco Ibáñez, al costat del forn de Diego), i allí
es quedaren a dormir en l’habitació del pujar de l’escala (que era la pròpia de “l’auelo” Joaquin i la seua dona Adelina, hui
desapareguda). Des d’allí podien vore qui entrava i eixia de la casa sense
necessitat de menejar-se, i conten que un dia van vore entrar a Sunción, neboda
de Joaquin, que vivia al mateix costat de casa, a donar un recao als seus tios.
Sunción en eixe temps tenia uns 18 o 19 anys i era molt guapa i ben plantà, pel
que deixà prendats als dos periodistes. Mira com, que com posteriorment volien
tornar a vore-la, li dien a Gloria, la filla de Joaquin, que anara a cridar a
la seua cosina Sunción en qualsevol excusa per a que anara i poder tornar a
vore-la; però pareix ser que no ho aconseguiren ja que Sunción tenia vergonya i
no volia anar (esta Sunción posteriorment es va casar i se'n va anar a viure a l'Argentina, motiu pel qual l'anècdota sols es coneix en casa).
Bo, durant uns dies Blasco Ibáñez i Soriano van estar ací en el poble, coneixent la seua història, monuments, a la família Viñuelas; anant de cacera pel terme i disfrutant de la nostra gastronomia i costums. D'igual forma és de suposar que coneixerien a Vicent Peris "el Regino" i a Pepe Bisbal "Tallà", grans amics de Joaquin.
Bo, durant uns dies Blasco Ibáñez i Soriano van estar ací en el poble, coneixent la seua història, monuments, a la família Viñuelas; anant de cacera pel terme i disfrutant de la nostra gastronomia i costums. D'igual forma és de suposar que coneixerien a Vicent Peris "el Regino" i a Pepe Bisbal "Tallà", grans amics de Joaquin.
Després
d’estos dies de descans se’n tornaren cap a València a cavall, però en esta
ocasió per l’Almaguer, i “l’auelo”
Joaquin, així com el seu fill major Pepe “el
Bolero”, els acompanyaren fins “als Algepsars” (per on hui està la Gasolinera d’Alfarp). Conten que un poc abans
d’aplegar dalt (per on estarien els
hivernacles de Paco “Sopes”), Blasco Ibáñez es girà i mirant al Marquesat i
tota la vall, va senyalar les diferents muntanyes mentre les nomenava: -el
Puntal, Matamón, la Colaita, el pico de l’Ave, l’Estepar i els Cerros darrera i
el Tello!!! -- i els d’ací es
quedaren asombrats i admirats, ja que en uns dies s’havia ensenyat el nom de
les muntanyes i les sabia diferenciar clarament.
Estes són algunes de les anècdotes que passaren quan este
famós personatge i el seu colaborador (en
qui anys després trencaria tota relació), van visitar la nostra terra.
La seua vida, així com les seues obres i articles serien
seguides per la família, i prova d’això és que en casa jo sempre he conegut
estar en un dels estants totes les seues noveles (les quals, en el nostre cas eren de “m’auelo” Vicente). Una
anècdota que contaven sempre era, que, quan va morir la seua dona Maria, en
1925, com ell estava exiliat fora d’Espanya (estàvem en temps de la Dictadura de Primo de Rivera), i no podia
xafar terra sense ser detingut, va sobrevolar en una avioneta el soterrar,
tirant clavells rojos com a símbol de despedida de la seua primera dona.
Pel que són les coses, el carrer on estava i està “la Casa
dels Boleros”, en temps antics s’anomenava C/ Abadia (ja que estava allí la casa abadia de l’antiga esglèsia dels Sants Joans);
posteriorment i durant la República va ser titulat com periodista Luis Morote;
durant la Dictadura Franquista com C/ Primo de Rivera i ja en la Democràcia la
rotularen com C/ Vte Blasco Ibáñez... i precisament en eixe carrer és on va
viure ell quan estigué en Llombai... encara que eixa història no era massa
coneguda i li’l ficaren per casualitat (es possible que tinguera més noms,
però estos són els més coneguts). I altre detall que a mi m’agrada senyalar
en el mateix carrer és, que ell va ser profundament anticlerical i a dia de hui
encara continua així, ja que la placa on apareix el nóm del carrer esta en la
pared contraria a la que encara manté l’antiga plaqueta de “calle Abadia”, i no
en la mateixa.
En fi, una històrieta més del Marquesat i d’un dels
escriptos més coneguts i universals (que tindrà els seus admiradors o
detractors, com tot personatge públic, però que va tindre amistat en ma casa).
I és de justícia dir, que la primera vegada que vaig sentir aquesta història va
ser de boca del tio Samuel, encara que posteriorment també la vaig sentir a la
tia Glorieta i als majors de la família.
I es que com jo solc dir... en el Marquesat tením i hem
tingut de tot!!!!
Vicente Sanz Viñuelas.
Novembre 2017.
