martes, 21 de noviembre de 2017

Quan BLASCO IBÁÑEZ va estar a Llombai (1901-1902)




Enguany, any 2017, al commemorar-se els 150 anys del naixement de l'escriptor, polític i periodista valencià, s’ha declarat com a “Any Blasco Ibáñez”; Per eixe motiu i aprofitant l’efemèride, no podia deixar passar l’oportunitat de contar-vos una xicoteta història de quan el conegut escriptor va passar uns dies ací en Llombai.

Per això ens hauríem de remuntar a finals de l’any 1901 o a l'any 1902. Joaquin Viñuelas Viñuelas, conegut al poble com Joaquin “el Bolero” (el qual era el meu rebesavi o “tatarauelo”, ja que era “l’auelo” patern de “m’auelo” Vicente), tenia amistat en don Paco Morote Greus, qui en aquell temps era director de l’Institut Lluís Vives de València.
En moltes ocasions, don Paco solia vindre ací al Marquesat de cacera o per les festes, i sempre es quedava en casa de “l’auelo” Joaquin, on era acollit com si fora de casa. També vindria algunes vegades junt al seu germà Luis Morote, destacat periodista, escriptor i polític del Regeneracionisme.

He de senyalar que “l’auelo” Joaquin era de tendència lliberal (com dien en “aquell temps”), i que compartia interessos, ideologia i plantejaments en els Morote, motiu pel qual la seua amistat era més forta. Precisament, degut a que sabien que serien ben rebuts en sa casa, en una ocasió va vindre don Paco en companyia del gran Vicente Blasco Ibáñez i el seu col·laborador Rodrigo Soriano, a cavall, per la carretera dels Estrets (venien des de València per Torrent, Montserrat, Montroi, Real...), i durant uns dies es quedaren ací en Llombai. 

La casa de “l’auelo” Joaquin era la que actualment és de la seua neta Glorieta Serrano Viñuelas (en l’actual C/ Blasco Ibáñez, al costat del forn de Diego), i allí es quedaren a dormir en l’habitació del pujar de l’escala (que era la pròpia de “l’auelo” Joaquin i la seua dona Adelina, hui desapareguda). Des d’allí podien vore qui entrava i eixia de la casa sense necessitat de menejar-se, i conten que un dia van vore entrar a Sunción, neboda de Joaquin, que vivia al mateix costat de casa, a donar un recao als seus tios. Sunción en eixe temps tenia uns 18 o 19 anys i era molt guapa i ben plantà, pel que deixà prendats als dos periodistes. Mira com, que com posteriorment volien tornar a vore-la, li dien a Gloria, la filla de Joaquin, que anara a cridar a la seua cosina Sunción en qualsevol excusa per a que anara i poder tornar a vore-la; però pareix ser que no ho aconseguiren ja que Sunción tenia vergonya i no volia anar (esta Sunción posteriorment es va casar i se'n va anar a viure a l'Argentina, motiu pel qual l'anècdota sols es coneix en casa).

Bo, durant uns dies Blasco Ibáñez i Soriano van estar ací en el poble, coneixent la seua història, monuments, a la família Viñuelas; anant de cacera pel terme i disfrutant de la nostra gastronomia i costums. D'igual forma és de suposar que coneixerien a Vicent Peris "el Regino" i a Pepe Bisbal "Tallà", grans amics de Joaquin.

Després d’estos dies de descans se’n tornaren cap a València a cavall, però en esta ocasió per l’Almaguer, i “l’auelo” Joaquin, així com el seu fill major Pepe “el Bolero”, els acompanyaren fins “als Algepsars” (per on hui està la Gasolinera d’Alfarp). Conten que un poc abans d’aplegar dalt (per on estarien els hivernacles de Paco “Sopes”), Blasco Ibáñez es girà i mirant al Marquesat i tota la vall, va senyalar les diferents muntanyes mentre les nomenava: -el Puntal, Matamón, la Colaita, el pico de l’Ave, l’Estepar i els Cerros darrera i el Tello!!! -- i els d’ací es quedaren asombrats i admirats, ja que en uns dies s’havia ensenyat el nom de les muntanyes i les sabia diferenciar clarament.

Estes són algunes de les anècdotes que passaren quan este famós personatge i el seu colaborador (en qui anys després trencaria tota relació), van visitar la nostra terra.
La seua vida, així com les seues obres i articles serien seguides per la família, i prova d’això és que en casa jo sempre he conegut estar en un dels estants totes les seues noveles (les quals, en el nostre cas eren de “m’auelo” Vicente). Una anècdota que contaven sempre era, que, quan va morir la seua dona Maria, en 1925, com ell estava exiliat fora d’Espanya (estàvem en temps de la Dictadura de Primo de Rivera), i no podia xafar terra sense ser detingut, va sobrevolar en una avioneta el soterrar, tirant clavells rojos com a símbol de despedida de la seua primera dona.

Pel que són les coses, el carrer on estava i està “la Casa dels Boleros”, en temps antics s’anomenava C/ Abadia (ja que estava allí la casa abadia de l’antiga esglèsia dels Sants Joans); posteriorment i durant la República va ser titulat com periodista Luis Morote; durant la Dictadura Franquista com C/ Primo de Rivera i ja en la Democràcia la rotularen com C/ Vte Blasco Ibáñez... i precisament en eixe carrer és on va viure ell quan estigué en Llombai... encara que eixa història no era massa coneguda i li’l ficaren per casualitat (es possible que tinguera més noms, però estos són els més coneguts). I altre detall que a mi m’agrada senyalar en el mateix carrer és, que ell va ser profundament anticlerical i a dia de hui encara continua així, ja que la placa on apareix el nóm del carrer esta en la pared contraria a la que encara manté l’antiga plaqueta de “calle Abadia”, i no en la mateixa.

En fi, una històrieta més del Marquesat i d’un dels escriptos més coneguts i universals (que tindrà els seus admiradors o detractors, com tot personatge públic, però que va tindre amistat en ma casa). I és de justícia dir, que la primera vegada que vaig sentir aquesta història va ser de boca del tio Samuel, encara que posteriorment també la vaig sentir a la tia Glorieta i als majors de la família.

I es que com jo solc dir... en el Marquesat tením i hem tingut de tot!!!! 

Vicente Sanz Viñuelas.
Novembre 2017. 

jueves, 19 de octubre de 2017

La Guerra de Successió al Marquesat a través de les cartes del governador (1707)




            Ara fa 310 anys, es va produir un conflicte dinàstic que va acabar convertint-se en una Guerra Civil i internacional, coneguda com la GUERRA de SUCCESSIÓ a la Corona Espanyola.

Tot i que aquesta guerra es coneix en línies generals, ací vos presente el que va passar durant eixe temps en el Marquesat de Llombai: el pas de tropes, la fugida del governador, els problemes del duc de Gandia per cobrar, la “rebel·lia” dels vassalls etc. 

I això pot ser gràcies a haver trobat les cartes del governador Francesc Figueres al duc de Gandia, qui ens relata en primera persona el que va passar en eixe any de 1707 ací en els nostres pobles.



              Enllaç: Vicente Sanz Viñuelas, "La Guerra de Successió al Marquesat a través de les cartes del governador", en el Llibre de les festes patronals de Llombai, agost de 2016

miércoles, 20 de septiembre de 2017

Una Fira per a Carlet (1848)



           Sabíeu que a Carlet es celebrava una fira en el segle XIX? Coneixíeu que va ser la mateixa Isabel II la que va autoritzar la fira? Vos imagineu que en aquell temps Carlet era només un poble d'uns 1200 habitants?
           Si teniu curiositat podeu llegir-ho al llibre de les festes de Carlet 2017 o bé ací al meu blog, elblogdelmarquesat, on vos parle d'aquesta celebració que s'ha perdut en la bruma del temps i de la qual no ha quedat memòria viva.

           Enllaç: Vicente Sanz Viñuelas, "Una fira per a Carlet (1848)", en Llibre de Festes Majors de Carlet, 2017

jueves, 31 de agosto de 2017

La 1a Falla del Poble (Llombai, 1956-1958)


Per aquells curiosos amants de les Falles i les festes, ací relate com es va formar la 1a FALLA del POBLE com a tal i les seues principals anècdotes, perquè queden guardades per al futur. Esta falla va estar en actiu entre 1956 i 1958, i ja són pocs els que la van viure o conèixer!! La història hem de preservar-la i més quan els majors van desapareguent.








lunes, 7 de agosto de 2017