El DOL: d'una pràctica a un sentiment!!!

De repent sonen les campanes i el toc és per un difunt. La gent es paralitza de moment per a sentir com és el senyal: 2 tocs són dona, 3 tocs són home. 

Si és algun membre de la família no calen campanes per a saber-ho, si és un conegut o algun veí del poble, és una forma de comunicar-ho a la gent. I això  ha sigut així, des de sempre; la gent naix, viu i mor, i les campanes acompanyen els distints moments i cerimònies de la persona al llarg de la seua vida, fins el moment final en que la “despedixen”. 

A partir d’eixe moment la família del difunt es “fica de dol” i el color negre es fa present. I encara que hui siga més simbòlic que altra cosa, no fa molt les coses eren molt diferents. A més a més, recorde una frase que vaig sentir de xicotet, quan m’auela Pepica i ma tia Carmen anaven de negre i portaven dol de la seua germana Rosario, quan davant els comentaris d’altra dona van citar aquella vella frase que deia: “No et rigues del meu dol, que quan el meu serà vell, el teu serà nou!!”. – Però clar, hi ha coses que encara que escoltem, quan som xiquets no entenen o no acabem de comprendre i no fem cas. Perquè... què era això del dol?

El dol és la manifestació del dolor o l’aflicció davant la pèrdua d’un ser volgut, i principalment és un sentiment de tristesa, apatia, amargura, desconsol... que hui en dia cada u ho viu d’una manera, però que durant segles s’ha marcat per unes regles no escrites i s’ha perpetuat en unes pràctiques que marcaven la pròpia vida personal i familiar i eren seguides i respectades per tots. I per eixe motiu, com a part del nostre passat, tradició i història, mereix també un capítol o recordatori. 

Algunes dones majors, les quals han viscut el que era el dol antigament i veuen el que és ara, diuen que hem passat “d’una barbaritat a un altra barbaritat”, puix en uns casos era per excés i en molts altres casos, ara és per defecte. 

I es que antigament, i al contrari del que passa hui, la majoria de persones, però principalment les dones més majors i algunes joves, anaven vestides de negre, puix quan moria algun familiar, depenent del grau de proximitat o de qui era, li portaven dol més o menys anys. Però si, eren anys!!! 

El problema no radicava sols en la quantitat del temps, sinó que en moltes ocasions... quan estava acabant-se un dol, moria algun familiar i d’eixa forma començava o s’ajuntava un altre dol, i estos anaven empalmant-se. 

Normalment, la pràctica que solia contemplar-se en el dol era:

- Per un tio 1 any de dol.

- Per un uelo o uela el dol eren uns 2 anys.

- Per un pare o una mare la cosa solia ser entre 3 i 7 anys de dol.

- Per un germà, solien ser entre 1 i 3 anys.

- I per l’home o un fill o filla, normalment era ja per a tota la vida.

Encara que també és cert que açò variava i el dol podia ser més o menys llarg depenent de la relació, la mentalitat, el caràcter, el sentiment, etc. 

Un exemple d’açò és, que sent jovenetes m’auela Pepica i la seua germana Rosario cridaven molt l’atenció perquè eren molt guapes i templades, però degut a la mort de són pare (en 1943) anaven de negre (anteriorment ja havien dut dol a s’auela Rosario (en 1936), que s’ajuntà amb la mort de són tio Vicentet (en 1938), anant durant tota la Guerra de negre). Ara, davant la pèrdua del pare, a banda del dolor tornaven a vestir de dol... i quan ja havien passat tres anys de la desgracia (m’auela comptava 20 anys i la germana 23), i els xicons del poble esperaven i pensaven que ja els quedava poc per a llevar-se el negre i poder així admirar-les millor... va morir s’auelo Justo (en 1946),  i elles van continuar amb el dol, amb el que passaren pràcticament la seua joventut vestides de negre. 

Pares, fills, germans, cosins, nets, gendres, nores, uelos, tios, sogres,... les circumstàncies “manaven” i hi havia gent que mai vestia altre color que no fora el negre... I a raó d’açò que conte diré, que les meues 4 besàvies (o bisaueles): Rosario, Vicentica, Salvadora i  Catalina, a excepció d’algun moment puntual quan eren joves, tota la vida van vestir de negre, es casaren de negre i quan van morir, van ser soterrades de negre.

Altre fet que influïa en tot el que estic contant, és que en aquella època la medicina i la ciència no estaven tan avançades com ara i molts xiquets i joves morien, provocant un gran desconsol i dolor en la família. Per exemple, la meua bisauela Salvadora va vore morir a 3 filles: una de 6 anys i una de 4 dies (en 1912) i altra de 27 anys (en 1943), cosa que va fer que ella portara el negre perpètuament.

Però a banda del dolor per la pèrdua i pel negre que a partir d’eixe dia vestirien els seus cossos i part de les seues ànimes, estaven les normes no escrites, però que les pràctiques imposaven, i que ací en Espanya, degut a la Dictadura Franquista i a la forta moral, es van mantenir durant més temps que en altres països i de forma més estricta.

Amb l’inici del dol, o be es comprava algo de tela negra en ca el tio Fabra (qui tenia tenda de teles en el c/Major de Llombai), i les modistes del poble els feien roba nova, o l’havien de dur de València, o directament reaprofitaven la que tenien (ja que tota la roba era tenyida de negre en les calderes, en el corral). Com que la roba de color no es podia dur i ja no servia, es tintava de negre i ja es podia portar. Però clar, açò feia que si la persona era “suaora”, del sol i de la calor també se li traspassava el color a la pell, tintant-li-la. I quan la roba es descoloria calia encendre de nou el foc, ficar la caldera i tornar a tenyir-la, any rere any, fins que el dol acabava en uns casos... o de forma perpetua si no se’l llevaven (esta costum i este procés es pot apreciar en la pel·lícula “la casa de Bernarda Alba” (1987)).

Mentre durava el dol, tots anirien de negre: homes, dones, joves i inclús xiquets (als quals sinó vestien de negre, perquè eren molt xicotets, els vestien de mig dol). Les dones es ficaven, a banda de tota la roba, un mocador negre al cap (el qual havien de dur pel carrer i inclús per dins de casa moltes també el portaven, principalment les dones més majors). Per anar a l’església el primer any utilitzaven manto negre i posteriorment utilitzarien un vel negre tupit, però sempre cobrint el cabells. Les manegues havien de ser llargues i també les calces eren de color negre, sense importar si fora hivern o estiu, ja que estaven de dol i anaven de dol. I en relació al fet de dur calces, moltes dones deien que “una dona sense calces no va vestida”, amb el que era una de les coses que es mirava molt. També, durant eixe temps, no es podia anar a la perruqueria a tallar-se els cabells, motiu pel qual anaven enrotllant-se’l en un topo i aixina duien el monyo baix del vel o del mocador negre. 

Pel que fa als homes, aquests també anaven vestits tots de negre i si portaven jaqueta, se’ls ficava un braçalet negre en la mànega o una llista negra en el coll o en la solapa... encara que una gran majoria portava brusa negra per a treballar. I quan passava el temps que es considerava (però ja he dit que eren anys), posteriorment, tant homes com dones, passaven a anar de mig dol abans de tornar a ficar-se algo de color... si es que tornaven al color. Per exemple, el meu rebesavi o tatarauelo Justo, després de la mort de la seua dona Pepa (en1929) va vestir ja sempre de negre fins a la seua mort.

Pel “que diran” i per les “normes no escrites” però practicades per tots, durant el temps de dol no es podia fer arròs al forn, ja que no podien anar a dur-lo al forn a coure. Tampoc podien fer pastissos ni mones, pel mateix... i era el veïnat o les amistats qui els portaven i regalaven pastissos i mones, ja que tampoc hi havia en els forns o en les botigues per a poder comprar-ne.

Per altre costat, si les façanes de les cases no eren de pedra i estaven pintades de blanc, durant el dol no es podien emblanquinar, ni tampoc es podien netejar els dorats de la porta (ni pom, ni pany, ni picaport)... encara que algunes dones, de nit, quan ningú les veia, els torcaven un poc. I per suposat, ni podien anar al cine, ni a les festes, ni a les processons, ni a res. A missa si que podien anar i era d’esperar que anaren a resar pels difunts, però les processons, cas de voler-les vore, havia de ser des de dins de casa d’algun familiar o amistat, de darrere d’una cortina i finestra. I si queien malalts, el metge era el que anava a casa i no al revés. Ah, i si en casa es tenia radio no es podia encendre (a l’igual que posteriorment quan vingué la televisió, esta es tenia apagà, puix estaven de dol).

Dins d’esta pràctica que hui ens pot semblar tan estranya, però que fins els anys 60/70 era la normalitat en els nostres pobles, els homes tenien més privilegis, ja que com molts havien d’anar a buscar el jornal, encara que els primers mesos estaven en casa i anaven a buscar-los allí, al segon o tercer mes ja anaven ells al bar a buscar el jornal... puix era en el bar on es contractaven els homes i es parlava de faena, mentre les dones es quedaven en casa.

I es que una mort en la família ho alterava tot. Si s’havia de prendre la comunió, els xiquets ho feien a la matinà i sense casi que ningú s’enterara ni els veren, puix anaven de dol. A banda, una mort podia paralitzar un festeig o una boda, ja que com no podien eixir de casa, casi no podien ni parlar (i una mostra on això queda clarament reflectit és en la pel·lícula “La mujer de luto” (1964) o la cançó “Dos Cruces”).

També hi ha una frase que diu “que los duelos con pan son menos duelos”, i que marcava que si havia dol, però en la casa hi havia més recursos i diners, era diferent perquè no es patia tant, mentre que si eren més humils o pobrets la situació variava i podia ser més difícil i complicà (no debades moltes vídues o viudos es tornaven a casar, passat el temps de respecte, per a poder viure millor o estar més atesos).

I això era el dol en un temps no tant llunyà, i segur que encara que molts que puguen llegir-ho ara els semble curiós, mols altres segur que ho recordaran o ho hauran sentit o viscut.

Per contra i afortunadament, hui les coses són molt diferents i el dol es principalment un sentiment el qual, segons la persona, el viu i el passa d’una forma o altra... i a la seua manera. El negre continua present, però de forma més puntual i simbòlica... i durant poc de temps. També es veritat que hui es veuen moltes coses i en part s’entenen eixes crítiques d’algunes dones majors, perquè en ocasions i casos, pareix que ni respecten al difunt, siga parent o familiar, i als “2 dies” ja estan ballant... però independentment de tot açò, el principal, pense jo, no és allò que es fa després, sinó el que es fa quan la persona està en vida i necessita als seus... que és quan hi ha remei, i no després, quan ja està tot fet.

El dol és una circumstància per la qual passem tots, puix la mort, com la vida, està present en totes les famílies. Segons el vincle i la relació, la pèrdua és més o manco sentida... però el dolor queda ahi. I si tenim una vida llarga, amb el temps voràs nàixer, però a l’hora “anar-se’n” a molts dels teus éssers volguts, amb el que hi hauran moments d’alegria, però també altres de dol i tristesa. 

Per acabar sols citaré una antiga frase que reflexa que en eixos moments cada u ho passa d’una forma i a la seua manera, ja que:

“cada u plora el seu dol, a la llum del seu cresol”.

Vicente Sanz Viñuelas

Setembre 2019

Història d'una casa... en el carrer Major!!

Una casa és molt més que quatre parets i una teulada. Si ser casa dels teus uelos ja li confereix de per sí un grau i una importància, si a més a més aquesta te una història pròpia... encara li aporta un valor afegit. I es que com voreu, esta casa "parla" de part de la història del nostre poble!!!

Per ella han passat carlins, bandolers, diverses famílies, la CNT, etc. Ha sigut un local, una casa, un bar, una biblioteca, unes oficines... i tot el que ha “vist passar” per davant de les seues portes (o darrere), és el que vos conte i vos explique en esta nova entrega del blog, del que hui és ca m’auela, ací en Llombai.

Si teniu curiositat, o bé podeu llegir-ho al llibre de les Festes 2019 de Llombai, o bé clicar en l’enllaç i disfrutar-lo. Espere que vos agrade!!

Enllaç: Vicente Sanz Viñuelas, “Història d’una casa... en el carrer Major”,en Llibre de Festes en honor a Sant Francesc de Borja, Llombai, agost2019

Història dels "Patxeros" i de "l'auelo" Melchor

              Vols saber d'on ve el malnom dels "Patxeros"?

T'interessa conèixer algun fet que va passar durant la 1ª República Espanyola?

Tens curiositat del que pot passar quan es mesclen interessos i una conjura, aprofitant la inestabilitat política i social... que acaven en morts violentes?

          Si es així, o bé pots llegir-ho al llibre de les festes de Catadau 2019, o bé aci en "elblogdelmarquesat" clicant en l'enllaç de baix.

Espere que vos agrade tant com a mi em va sorprendre!!!

Enllaç: Vicente Sanz Viñuelas: "Història dels "Patxeros" i de l'auelo Melchor", en Llibre Catadau en festes, agost 2019

La primera reina d'Alfarp

 

            Sabieu que enguany fa 50 anys que Alfarp va tindre a la seua primera reina o regina de les festes? Teniu interés de conèixer com va passar i qui va ser l'elegida? No vos pica la curiositat per voler saber com eren les festes fa mig segle?

            Bo, sols heu de cliclar en l'enllaç inferior o bé podeu llegir-lo al llibre de les festes 2019 d'Alfarp!!!  Espere que vos agrade!!

           Enllaç: Vicente Sanz Viñuelas: "La primera reina d'Alfarp", en Llibre de les festes patronals d'Alfarb, juliol 2019

El dia de la SANG !!!

Cada any, ací en el Marquesat, quan arriba el segon dimecres de juliol celebrem “el dia de la Sang”, una festa peculiar, en la que la gent se’n va fora del poble... be a la muntanya o be a la platja, en la família o els amics i dinem en harmonia (normalment paella) i així ho fem any rere any, de generació en generació.

Però d’on ve l’origen d’aquesta festa? S’ha perdut en la boira del temps? Alguns senyalaven si tenia algo a veure en el raïm i la posterior exportació de la pansa cap a Dénia; altres que si era quan començava la campanya del “meló roig”; inclús en una revista de festes en l’any 1960 senyalaven si hi hauria un antic Déu mitològic anomenat “Colaita” a qui li havien de fer sacrificis i d’ahí eixa costum.

Bé, després de buscar i parlar en molta gent major he anat recollint retalls i trossos que, la veritat, són interessants; algunes persones han guardat  i conservat unes històries, mentre que altres han guardat altres... que poc a poc podem anar juntant per tal de complementant “pàgines” de la nostra història... fins poder contar-les de nou, i en el meu cas, tractar de difondre-les. Ara bé, en aquesta ocasió, el que contaré és un hipotètic origen del dia de la Sang, el qual pense que és prou real, però del que no puc aportar proves contundents ni concretes. De totes formes, ahí va la història que jo vos conte.

El 24 de març de l’any passat, vaig anar a parlar en Enrique Garcia Diranzo, més conegut en Llombai com Enrique “el Simplet”, el qual a dia de hui te 90 anys i viu, des de que es va casar, en Alginet... però que tal i com he dit és natural de Llombai. Al parlar sobre coses antigues em va dir que “s’auelo” Vicent “el Fillete”, li contà que el dia de la Sang venia “perquè en el camí de Passelvir hi hagué una batalla o un xoc entre uns que anaven del poble cap amunt i altres que pretenien anar cap al Fondo de Passelvir... i hi hagué una “guerra” en molta sang, la qual va xorrar per les caigudes de Passelvir... i els que finalment guanyaren van decidir donar gràcies i celebrar el haver sobreviscut”. Aquesta història a mi em deixà un poc sorprès, ja que era la primera vegada que l’escoltava...  però per contra ell no sabia rés dels bandolers que hi hagueren per estes terres, històries que en ma casa si que s’havia conservat i que jo li vaig contar.

Posteriorment, parlant en altra gent, i destaque en particular a Vicent Bisbal “el Sastre”, aquest també va fer menció a que “s’auela” Consuelo “la Gervasia” li contava que per Passelvir deien els vells “de antes” que hi havia hagut una batalla entre moros i cristians i hi havia hagut molta sang... i esta xorrà per les caigudes.

Clar, per a mi açò era un fil del qual poder estirar... i com soc algo curiós i inquiet, vaig començar a buscar i a llegir a vore si trobava alguna cosa... i es que hi havia un problema, i es que la SANG també es celebra en Corbera, Tavernes de Valldigna, Simat, Benifairó i Dènia (al menys eixos són els pobles que jo conec on és festa eixe dia). Ara bé, sols un element comú tenen a primera vista tots estos territoris... i es que tots eren territori Borja (junt a molts altres). A partir d’ahí, vaig contactar amb l’amic i arqueòleg Miquel Gómez Sahuquillo i estiguérem parlant i comentant dades, testimonis, etc, i segons em va dir ell, la festa es celebrava en antics pobles de població mixta, es a dir, on convivien musulmans/moriscos i cristians (encara que en el cas de Catadau i Alfarp sols hi havia població musulmana, pel que açò no acabava de quadrar). I mentre debatíem i mencionava jo els testimonis de “les batalles” i “la Sang escampada”... un episodi crucial se’ns va presentar al davant: la Revolta de les Germanies.

I es que, mirant la documentació aportada per Miquel... i també l’aportada per antics escriptors, em vaig percatar que totes les poblacions on celebrem la festivitat (Llombai, Catadau, Alfarp, Corbera, Tavernes de la Valldigna, Simat, Benifairó i Dènia) eren territori Borja i van tindre uns altercats per les mateixes dades: juliol de 1521, en plena revolta de les Germanies. I ací ve el possible origen de la festa.

Podríem considerar la revolta de les Germanies (1519-1523) com una de les primeres revolucions modernes. Va nàixer en una situació singular: crisis de subsistència, epidèmia de pesta, absència de les autoritats i la reivindicació dels gremis i els menestrals de la ciutat de València per accedir als càrrecs polítics, cosa que els va enfrontar amb la noblesa i l’oligarquia urbana. Encara que en un primer moment la situació va estar controlada pels moderats, prompte els sectors més radicals es van apoderar del control i van voler dur a terme una revolució més forta, expandint-la pel Regne. A més a més, els enfrontaments també anaven dirigits contra la noblesa i els musulmans o mudèjars, ja que atacar a aquesta població era una forma de ferir als nobles, puix aquests eren vassalls fidels i font del seu poder i riquesa, així com membres dels seus “exercits”.  

Un dels principals enemics del agermanats era el duc Joan II de Borja, cap de la noblesa valenciana i contrari acèrrim a aquesta... i contra ell es dirigiren l’exercit dels agermanats dirigits per Vicent Peris, els quals van eixir victoriosos el 25 de juliol de 1521 en la batalla de Gandia o del Vernissa (en l’actual terme de Palma de Gandia). Una vegada aconseguit açò, les tropes agermanades, radicalitzades, van saquejar la vila i l’horta de Gandia; també van saquejar i incendiar la ciutat de Dénia i van començar a atacar els diferents dominis dels Borja, saquejant i portant a terme la seua venjança. Gràcies a la crònica del dominic fra Damián de Fonseca sabem que dins de la revolta, en eixe any 1521 és va fer un edicte en el qual s’ordenava que tots els moros “en pena de la vida se baptizassen dentro de pocas horas, mandando consagrar sus mezquitas en Iglesias de christianos, y que se celebressen missa en ellas”. En el cas que a nosaltres ens interessa, els agermanats ho van manar i dur a terme en diversos llocs com el Raval de Xàtiva, en el ducat de Gandia, el comtat d’Oliva i el marquesat de Llombai, on vingueren els agermanats d’Alzira. I encara que “los moros aunque entonces se hallavan armados, como estavan acovardados y no se atrevian a resistir a tan gran potencia, por el temor de la muerte con que los amenazavan, determinaron de obedecer y recibir gran parte dellos el baptismo”.

  Però sembla que no tot va ser recollit per les cròniques, supose que per interessos (o cas de recollir-se, no ha aplegat fins a nosaltres), i que si que va haver una resistència i un enfrontament, ja que ningú, sabent que van a per ell, es queda parat sense fer res. Per tant, si atenem a eixes històries contades a partir de la tradició oral, alguns musulmans dels 3 pobles intentaren fugir i amagar-se en el fondo de Passelvir (que en altres èpoques també seria utilitzat per amagar-se i refugiar-se, com per exemple durant la Guerra Civil Espanyola, per ficar un exemple). Però pareix ser que aquests serien perseguits per una “avanzadilla” dels agermanats d’Alzira, produint-se un enfrontament a mort entre els dos grups, on no hi hauria mirament ni contemplacions per part d’uns i altres, derramant-se molta sang, la qual va xorrar per les caigudes de Passelvir. Davant aquest fet, la resta ja va capitular i es va sotmetre als batejos forçosos. En Llombai com estava l’església dels Sants Joans (en l’actual plaça Major) allí va ser on es van produir els batejos dels musulmans del poble, però en Catadau, Alfarp i Alèdua el que passaria seria que els batejarien, en tots els ritus pertinents, però aprofitant l’aigua de les sèquies, ja que allí no hi havia cap església... de forma pareguda al que va passar en Gandia i la major part dels seus dominis, que estaven poblats per musulmans.

  En Tavernes de la Valldigna, encara que sembla que no es va produir cap enfrontament ja que estava allí tot l’exercit del Virrei i per tant no arribaren els agermanats, en una banda del seu terme on hi ha un paratge natural conegut com el Clot de la Font (on quasi s’ajunten els termes dels tres pobles), pareix que algo va passar, puix els de Simat i Benifairó l’anomenen el Clot de la Sang. Segons ha arribat per la tradició d’aquests dos pobles, allí es va produir una batalla entre “moros i cristians”, tal vegada a conseqüència de la fugida dels musulmans en busca d’un lloc segur o d’arribar fins on estava l’exercit reial... no aconseguint-ho i havent un enfrontament... com en les caigudes de Passelvir ací en Llombai (de la qual sembla que tampoc ha quedat rés escrit). I pel que respecta a la vila de Corbera, aquesta s’havia vist atacada a finals del mes de juny d’eixe mateix any de 1521, però seria a finals de juliol, a l’igual que en la resta de pobles, quan es va produir, per part dels agermanats de Sueca i alguns d’Alzira, l’assalt, saqueig i incendi del castell de Corbera.

  Açò va marcar un punt i a part, i més quan en l’any 1525, acabada ja la revolta,  l’església va deliberar i reconèixer els batejos dels musulmans com a vàlids, començant així el temps dels cristians nous o moriscos... el qual duraria fins l’expulsió d’aquests, en 1609. I es que esta gent viuria entre dos rius, puix mai van escapar a la suspicàcia i desconfiança dels cristians vells i no van ser considerats com a cristians autèntics. A més, en temes de fiscalitat, continuarien diferenciats i en condicions desiguals: mantenint uns ingressos de tradició islàmica, a la vegada que havien de coexistir amb noves imposicions. Però certament, l’església va voler marcar i evangelitzar de forma efectiva als moriscos, i una manera de sacralitzar eixos fets va ser la de glorificar al Crist i a la Santíssima Sang (com a símbol de redempció).

A partir d’eixe moment l’evangelització seria un tema de preocupació per als governants; començarien les campanyes “missionals”, la ruta itinerant d’alguns predicadors, ací en Llombai es construiria amb eixe fi el convent de Santa Creu, i es van destinar més mitjans i diners a l’església per a dur-ho a terme. Per D. Vicente Bisbal Del Valle sé que el primer prior de Llombai, el pare Joan Micó, tenia gran devoció a la Sang de Crist... i aixina ho va intentar estendre per estes terres; a l’igual que ho faria en València el Patriarca Sant Joan de Ribera, qui en 1589 ja havia fet imprimir uns himnes de la Sang de Crist (com dels dos Sant Vicents i l’Àngel Custodi), i estaria al front de la diòcesi valentina durant 42 anys.

  D’aquesta forma, com l’església hauria instituït o dedicat el més de juliol a la Preciosíssima Sang del Nostre Senyor (mes en el qual s’havien produït els fets de les Germanies, així com els batejos), començaria a fer-se una celebració en la que es festejava la “victòria de la creu i de la sang bona i verdadera contra la sang impura, com a forma de salvar estes terres pel seu efecte redemptor”. I es que hem de tindre present que esta època (principalment els segles XVI i XVII durant la Monarquia dels Austries), va estar caracteritzada per allò de la “limpieza de sangre”, la que ordenava i organitzava la pròpia vida pública. 

D’eixa forma, esta celebració (de la qual tenim proves i tradició més antigues... com per exemple és l’ermita de la Sang, de Llíria), s’unia a altres festes com el Corpus Christi, el Divendres Sant i l’exaltació del Crist o de la Santa Creu.

I açò principalment es donaria en poblacions mixtes de cristians vells i moriscos on uns manifestarien de forma clara que tenien “eixa distinció”, i alhora s’intentaria la verdadera conversió i evangelització dels altres.

L’Expulsió dels Moriscos en l’any 1609 marcaria un punt i a part... i de nou existeix una relació entre estes poblacions, i es que tots els moriscos vassalls del ducat de Gandia van eixir pel port de Dènia (quedant despoblades un gran nombre d’alqueries que no tornarien a repoblar-se mai més, com va passar en Alèdua).

Des d’eixe moment, i amb l’arribada de la nova població cristiana a partir de les Cartes Pobles per a repoblar les diferents terres (com va passar en Catadau i Alfarp, on ara la població seria totalment nova, així com en Llombai on habitarien per una part les antigues famílies cristianes i per altra els nou vinguts), esta litúrgia o celebració perdria força (puix ara ja tots eren cristians), i en alguns llocs be podria desaparèixer, be podria modificar-se o be es mantindria (com podria ser el cas de la Valldigna i Dénia), al continuar celebrant-se allí, dins de les seues festes Majors o patronals.

En Llombai, possiblement els cristians vells que quedaren continuarien celebrant la festa, encara que més de forma particular que de forma sacra, i per extensió... puix els 3 pobles estan molt junts i al remat tots estem emparentats per amistat o família, s’adoptaria aquesta festa en tot el Marquesat. I cosa curiosa, al llarg del temps tant en Corbera com en Llombai, Catadau i Alfarp no hi hauria cap celebració de tipus religiós, mentre que a Tavernes celebren al Crist i el Porrat (un mercadet o fira tradicional, celebrada baix l’advocació d’algun sant en el paratge del Clot de la Font o de la Sang, on també acudeixen a celebrar la festa els de Simat i els de Benifairó), i a Dènia celebren les seues festes majors (dedicades a la Santíssima Sang), amb els coneguts “bous a la mar”. 

En definitiva, i al llarg del temps, hauria variat la veneració de la Sang de Crist del culte litúrgic a una pietat o devoció popular, que en alguns casos ni es recorda per la falta d’escrits, tradició o memòria... i que continua celebrant-se en forma de celebració de la vida i l’harmonia, passant un dia diferent que podria tindre eixa base u origen en un temps passat, les Germanies, les quals van ser molt significatives i que ens va marcar com a poble... i on encara hui podria perdurar un dels seus efectes colaterals.

I ací queda escrit l’hipotètic origen d’aquesta festa tant nostra, i que inclús en Llombai ha quedat marcada en el C/ la Sang, ja que eixe dia va ser quan el referit carrer va ser obert, allà per l’any 1970, i com a tal van voler retolar-lo.

Solament diré per acabar: -Ale, anem se’n a “celebrar la Sang”, que hui és el segon dimecres de juliol... i toca dinar paella!!!!!!!

Vicente Sanz Viñuelas

Juliol 2019