El
dilluns de Sant Vicent de Pasqua aní de bon mati a fer-me un cafenet al Raval,
a ca ma tia Carmen “la Justa”, i allí estaven reunides, com la majoria de
matins, ma tia Florea, Mari Carmen “la del Sabater”, Rosa “la Canya” i Gloria
“la de Granero” (la que eixe dia faltava
era Rosita “la del Sabater”). A banda del cafè, tenien una mona per a
celebrar el dia, i quan jo em vaig presentar va eixir el tema de com havien
canviat les pasqües, ja que enguany jo l’havia “celebrat” en Islàndia, mentre
que antigament no eixien del terme. Com es ficaren a recordar eixos temps més
antics, ràpidament vaig començar a prendre notes... i ací vos conte, dia per
dia, com recordaven les pasqües “de antes” ací en Llombai, així com altres
referències de Catadau i Alfarp.
Primerament
caldria situar-se pels anys 40/50 del segle XX i tindre present que en eixe
moment la religiositat impregnava la majoria de les celebracions, donant-li un
caràcter molt particular. A més a més, la pasqua eren 4 dies: el dia de Pasqua,
el 2n i el 3r dia de Pasqua i El 4t era el Rosegò. A banda estava, com sempre i
l’últim dia, Sant Vicent (tot açò es
celebrava també en Catadau i Alfarp, encara que en algunes variacions).
El
preàmbul o punt de partida era el diumenge anterior, que era “DIUMENGE de RAMS”. La gent anava a
l’església i allí en missa es repartien “els rams” d’olivera beneits (rams que posteriorment es cremaven quan hi
havia una tronà molt forta “per a espantar-la” i que no fera mal a les collites).
A continuació feien una xicoteta processó i d’ahí es dirigien tots cap a la
plaça Major, on hi havia un hom plantat, a qui li havien ficat un pollastre
dalt del tot i havien engrassat el tronc. Els xicons intentaven fer-se en el
pollastre i el que aconseguia pujar sense caure ni esvarar-se se l’emportava. A
més a més, eixe dia també tots estrenaven alguna cosa, ja que com ve diu el
refrany: “diumenge de Rams, qui no estrena no te mans!!”.
El
dimecres següent era el “DIMECRES SANT o
de la SALPASSA”. Eixe dia, de matí, eixia el rector en els acoliquets a
beneir les cases, motiu pel qual totes les portes estaven obertes. En els 3
pobles portaven una cistella per arreplegar els ous i un plat en sal, però
solament en Llombai m’han contat, que també portaven uns pitxers d’aigua
beneïda.
Davant
d’ell anaven els xiquets en les seues masses de fusta cantant i pegant a les
portes, per avisar que venia el “retor”. Ara bé, mentre que en les cases que no
els dien res i els deixaven pegar, els xiquets passaven i casi ni feien cas,
pegant sols un colp; en les cases on estaven les dones en les graneres
esperant-los perquè no els pegaren a les portes, allí anaven tots a pegar!!! I
mentre a uns els pegava en la granera, altres tocaven per l’altre costat, i
quan la dona es girava aprofitaven els altres, sent un “jaleo”. Damunt els
carrers eren de terra i fang... i el que estava assegurat és que quan més els
dien, més pegaven!! (però això, en part, també
formava part de la festa). A part d’això, els xiquets anaven cantant
cançonetes. En Llombai recorden esta (que
en part és igual als altres pobles i en part varia depenent d’on la cantaven):
La Tomasa te una massa
“pa” pegar-li al “retor”,
Que se’n vaja d’este poble
i en vinga un millor!!
Ous ous en la plaça Ous ous al finestró Ous ous a la pallisa
Bastonades al que passa; bastonades al tio Baló; bastonades a la missa;
Ous ous al
ponedor Ous ous a la
finestra ous ous al ponedor
Bastonades al
“retor” bastonades a la tia
Modesta bastonades al “retor”
(Llombai) (Catadau) (Alfarp)
I en Alfarp
també cantaven els xiquets fent un rogle i pegant i alçant les masses (supose que en la resta de pobles també),
la següent cançoneta:
El vicari s’ha perdut
En la font de la Salut,
I el Pelat se l’ha trobat
Amagat en un forat.
Carrer de la Mola / carrer del mercat,
Tonyina de sorra / “abaejo” salat;
Oli de rei, alça el martell;
Oli de casa, alça la massa!!
[*Realment sols he pogut arreplegar alguns fragments,
bàsicament el que recordaven les dones en qui he parlat].
El
rector portava una creu i quan aplegava a les cases, la gent, part de la qual
estava agenollà (al menys en Llombai),
la besava i el rector els beneïa. A continuació li donaven un o dos ous (que anaven guardant els acòlits en la
cistella), i en una cullereta canviaven un poc de sal per la que portava el
rector (costum idèntica en els 3 pobles).
I en Llombai, de l’aigua que portava el rector en un pitxer, la mesclava en la
que li treien, i aixina ho repetien casa per casa (posteriorment les dones solien tirar l’aigua per la casa, a modo de
protecció, cosa que també feien amb la sal).
De
dijous a dissabte venien les “festes” de guardar i de precepte. “DIJOUS SANT” anaven a missa i a vetlar
durant tota la nit al “Nostre Senyor”, i posteriorment a visitar els
“monuments” dels 3 pobles, cantant, ja que estaven tota la nit les esglésies
obertes. També conten que eixe dia era en el qual es transmetien “les oracions”
del qui les sabien als qui les volia aprendre, però ho havien de fer mentre
estiguera el monument, es a dir, mentre “estiguera el Nostre Senyor mort, però
abans d’enterrar-lo” (per exemple eren
les oracions contra “la pressa d’ull”, les de “la mala patà”, les de “la pressa
d’aire” o la de “les parades”). I sols podien ensenyar-se eixe dia, ja que
sinó “perdien” el “don” i no servia ni per a un ni per a l’altre.
Per
la nit, a les 23h, en Llombai s’anava en una creu gran de fusta i en torxes a
les casetes del calvari de l’Ermita per a fer el viacrucis, cantant i resant (actualment eixe viacrucis s’ha traslladat al
“Divendres de Dolor”); En Catadau també es feia (i encara es conserva la costum), de fer el viacrucis per la placeta
del Cuc, on estan les estacions del calvari, traent de nit al Crist Crucificat.
En Alfarp, per contra, eixe dia sols es feien en l’església “les 7 paraules
cantades”. I encara que en temps molt antics el viacrucis es feia dins de
l’església, posteriorment es va traslladar al divendres Sant de matí.
D’eixa
forma, a les 8 del matí del Divendres eixien des de l’església resant les
estacions i es dirigien fins a les
afores del poble, concretament a l’emplaçament de “l’antic cementeri” (conegut també com “on descansen els morts”,
allí al costat de l’Estufa). Treien al Crucificat i crec que posteriorment
al Nazareno (que parava en el c/ Major,
en el cantó del forn de “Redoló”); per altre costat treien a la Dolorosa
pel c/ de Sant Isidre i quan aplegava al c/ Major es trobaven les dos imatges i
juntes ja anaven fins el final (hui sols
trauen una creu i açò, de moment, s’ha perdut també).
El “DIVENDRES SANT”, era impensable menjar
carn (ja que el “alluno i abstinència” es
contemplava de forma rígida), i com no podien tocar les campanes (puix el “Nostre Senyor estava mort”),
tocaven una carraca gran de fusta. A més, un xiquet anava pel poble en una
carraca dient: -Homes i dones a l’ofici, que s’acaba el benefici!! Primer toc per a
l’entierro!!! O Segón toc...!!! – convocant a la gent a l’ofici, ja que
eixe dia no hi ha missa i posteriorment a la processó. Però abans de l’ofici es
feia “l’hora Santa”, que era quan resaven junt al rector tots els que anaven.
A
més a més, altra particularitat d’eixe dia era que dones que sabien “tirar la Mida”,
abans d’eixir la processó de l’església, ficaven una cinta roja baix del cap
del Nostre Senyor (en el sepulcre).
En acabar la processó l’arreplegaven i eixa cinta era la que utilitzarien eixe
any per a curar “les parades” de la gent que los ho demanara.
En
Llombai, com “el Nazareno” és de la família Aparisi, quan acabava la processó
feien (i encara fan) “la
Despedida” en la Dolorosa, saludant-se tres vegades les dos imatges. Posteriorment
el traslladen a la casa de la família que li toca eixe any, mentre que la
Dolorosa l’entren a l’església (abans
anava a “ca el Senyoret”, ja que era propietat de la família dels Tavios).
El “DISSABTE de RESURRECCIÓ” era a les 10
del matí (posteriorment passaria a les 12
de la nit), i després de la missa de glória es ficaven a voltejar les
campanes en força i dins de l’església la gent es ficava a fer “ruido” i pegar
en les claus de ferro grandotes en els bancs, mentre els xiquets cantaven la
cançoneta:
Aranyes, aranyes, eixiu del forat;
Que el rei de la glòria ja ha ressuscitat!!!
També
començaven a tirar coets fora, senyalant la resurrecció (segons em conten, encara que tiraven molts coets en els 3 pobles, en
Llombai era on més en tiraven). I altra anècdota que conta “m’auela” Pepica
es, que “s’auelo” Justo (igual que molts
altres homes) solia pujar en la tartana i les haques des de la plaça de la
Creu pel carrer Major eixe dia, i quan començaven a tocar les campanes, com els
animals no portaven “les cabeçades”, ràpidament los les ficava i començava a tocar-les
ells, mentre les portava a bon pas perquè sonaren els “campanillos”, sumant-se
al rebombori general.
El “DIUMENGE de GLÓRIA” o dia de PASQUA, de bon matí en les cases es
pastaven les mones i feien dos coses: o be les portaven en un cabàs a l’alcabó
(que era dalt del forn perquè de la
calentor es feren bones), o be les deixaven en els llibrells i les tapaven
a la vora del foc en una manta i un mantel. Quan ja estaven bones les tornaven
a pastar, els feien la forma, les untaven en clara d’ou batuda i les portaven
al forn a que les cogueren, moment que també aprofitaven per a comparar entre
les dones “a quina li s’havia quedat més
alta o més gran o més bonica”.
A
banda, com no hi havia ous de xocolate, per a que els ous bullits tingueren
coloret, els bullien en corfolls de ceba perquè eixiren “rogets” i en fulles
d’encisam perquè eixiren “verdets”. I en la cistella o el cabasset que s’havien
fet o comprat les xiques, o en el saquet que els havien fet als xicons, els
col·locaven la mona, l’ou bollit, un panet, una llonganisseta de pasqua, mig
“bollet” de xocolate, un encisam xicotet i una tarongeta.
Com
eixe dia tocava, anaven a “l’Encuentro”
i a la missa de glòria. En eixos
anys en Llombai “l’encuentro” el feien en el carrer València (i no en la plaça Major com actualment);
la Mare de Déu eixa de “ca el Senyoret” cap amunt, i el Niño de la Bola (hui trauen al “Cor de Jesús”), des de
l’església cap avall del c/ València. Posteriorment feien una xicoteta processó
i pel C/ Major anaven a l’església. Pel que fa a Catadau, l’Encuentro el feien
i el fan per davant del forn de Maria (on
s’ajunten la plaça de l’Hom i la de Santa Bàrbara), i també en un principi
treien el Niño de la Bola (però hui també
trauen el Cor de Jesús). I en Alfarp, en temps antics l’Encuentro era en el
c/ Sant Josep (actualment el fan a la
plaça de Dalt), i també treien a la Dolorosa i al Niño de la Bola (però posteriorment treien el Cor de Jesús, i
des de l’any passat, el Crist ressuscitat).
Una
vegada tot complit, per fi arribava “la festa”, i en acabar de dinar, sobre les
4, totes les quadrilles eixien en els seus saquets o cistelles a “menjar-se la
mona”. Per a eixe dia, xicons i xicones es compraven unes espardenyes de sola
d’espart, a les que anomenaven “pasqüeres” (i
la majoria de vegades eixe dia o a l’endemà ja les havien trencat o cremat).
Aixina,
mentre a Catadau anaven a menjar-se la mona a la Fontxela i alguns també cap a la Casa Izquierdo i a la “carretera”;
en Alfarp se n’anaven a les Casetes
Catxapins i a l’Almaguer. Per
contra, en Llombai en eixe temps anaven a “la
carretera” (que era la zona que anava
dels “4 camins” al “pont de la Fadrina”, encara que alguns també anaven al Rejolar).
Per
a l’ocasió les xiques es feien un davantal (“el pasqüero”), es ficaven
un llaç de paper al cap i es pintaven “els morros”. Algunes quadrilles es
bordaven i ficaven els noms de les penyes en les camises, però no totes ho
feien.
A part de menjar-se la mona, jugaven, cantaven, botaven a la corda i tiraven molts coets. Jugaven a “la Tarara” (fent un corro i ballant), a “la Pixa-en-terra” (ficaven unes pedres al mig d’un corro i estiraven a vora qui tirava les pedres, tenint que fer el que les tirava com si “pixara en terra” de càstig), a “Minyó” (on s’havien d’agafar de “braceo” de dos en dos i cantar mentre ballaven:
A part de menjar-se la mona, jugaven, cantaven, botaven a la corda i tiraven molts coets. Jugaven a “la Tarara” (fent un corro i ballant), a “la Pixa-en-terra” (ficaven unes pedres al mig d’un corro i estiraven a vora qui tirava les pedres, tenint que fer el que les tirava com si “pixara en terra” de càstig), a “Minyó” (on s’havien d’agafar de “braceo” de dos en dos i cantar mentre ballaven:
Minyó, minyó, minyó,
Tremolí, tremolí, tremoló;
Minyó, minyó, minyó,
Tremolí, tremolí, tremoló;
Un, dos, tres, y vuelta al revés!!
I soltaven al que portaven, agarraven a un altre i
tornaven a ballar, fins a ballar en tots).
També
ballaven i cantaven “la conga de Jalisco” i agarrats tots,
anant “cara avant” cantaven:
Aqui se pone, se pone, la punta del pie!!! (tots arrere... i
tornaven cap avant).
Aquí se siembra, se siembra, la
arena del mar!! (i arrere altra volta).
Como esta usted? -Bien, y usted? (i alçant les mans
dien)
Este baile de los carrasquinos, es un baile muy disimulado,
Que poniendo la rodilla en tierra (i s’agenollaven),
este
baile se queda parado!!
Altra
cançó que també cantaven les xicones era:
Si el meu novio em
regala / un mocador a floretes,
Jo mataria una aranya
/ en 50 pataetes.
Ai xumbala
catacaxumbala / ai xumba la del polissó,
I cumba les xiques
guapes... i les lletges al rincó!!
I les guapes al
balcó!!!
I
també els cantaven cara els xicons, que eren els que tiraven els coets:
No
hi ha cebo, ni coets / perquè són de canya verda / i es tiren bufes i pets!!!
(al
moment els xicons es ficaven a tirar-los coets, i elles els contestaven
cantant):
Els xicons d’ací ja no pinten res, i els que pinten ara són els forasters.
Els xicons d’ací, si que pintaran, perquè les xicones a buscar-los van!!
Molts
es quedaven afònics de tant de cantar. I a poqueta nit, totes les quadrilles,
Raval avall, baixaven agarrats de “braceo”, tirant coets i cantant, per anar
cada u a sa casa. Això feien també el “2n
i el 3r dia de PASQUA”. El catxerulo eren molt pocs els que se’l feien en
canyes i cartó, però si en tenien, si que el volaven i sinó solament cantaven
la cançó.
L’últim
dia era el del ROSEGÒ. Eixe dia es
feia xocolate per la vesprada en el que havia sobrat, i les quadrilles
s’ajuntaven en les casetes de camp o en casa d’algú i “apuraven les sobres”.
Posteriorment
quedava el “DILLUNS de SANT VICENT o
dia dels COMBREGATS” (i també es feia
en els 3 pobles pràcticament igual).
De
bon matí, sobre les 8, eixia el rector baix pali, en capa i portant al
Santíssim, per anar a visitar als malalts i donar-los la comunió. Es formava
una processó en la que anava la banda de música també, i o be anaven en silenci
o be anaven resant el rosari o cantant lletanies (en temps més antics anaven fent sonar una campaneta davant, davant).
Eixe dia sabien a quines cases havien d’anar, ja que la vespra el rector havia
anat a confessar-los. A més, en les cases estaven els familiars esperant-los, i
en els balcons dels carrers per on havien de passar penjaven els cobertors.
Quan
aplegaven a la porta, els familiars agarraven dos ciris i acompanyaven al rector
dins de casa fins a l’habitació on estava el malalt (en Llombai li feien inclús una “alfombra de flors” o tipo enrramà des
de la porta de casa fins “el quarto”). Una vegada allí dins, les persones
combregaven i les beatetes els donaven unes valencianetes perquè se les
menjaren. A l’eixir, de nou escoltats per la família, tocava la banda i continuaven
a visitar a altre malalt (anant a totes
les cases que volien).
Una vegada
acabat açò, tornaven a l’església on feien una missa. I per la vesprada, com ací
en Llombai feien processó, poques quadrilles anaven a berenar (la veritat era més fàcil anar el diumenge
eixe per la vesprada que el propi dia de Sant Vicent). També conten que alguns
anys hi havien clavaris de Sant Vicent, que eren els mateixos que feien la
festa de la Creu, i quan hi havia feien la processó tota en coets. I durant un temps
es van representar els “Miracles de Sant Vicent” allí en la pròpia església, acabant
d’eixa forma les Pasqües!!
Temps
després, ma mare i les amigues ja anaven a “menjar-se la mona” a les
Fontanelles, al Castell d’Alèdua o al piquet de la Talaia, però la resta poc
més o manco era el mateix. Per contra, jo moltes coses d’eixes ja no les he conegudes
com a tal. En els amics anàvem per Pasqua al castell d’Alèdua, a l’assut, a la
cova de les Meravelles o el Riu. Posteriorment se n’anàvem a Gandia la primera
setmana de Pasqua, i la segons ens quedàvem de caseta i de paella... i hui ja
es completament diferent a tot el que acabe de contar, puix molts aprofiten per
a viatjar... encara que al menys un dia si que ens reunim per a fer “dinar de pasqua”.
Esta
clar que la vida va canviant, que hi ha costums que desapareixen i tradicions
que es conserven, es modifiquen o es recuperen. El dia de la Salpassa esta
tractant de recuperar-lo Joan Gerard “el
de Llapisera”, així com els Miracles de Sant Vicent, desde fa 3 anys els
hem tornat a representar gràcies a Susi i a Paco “Xaxa”.
Senzillament,
en estes lletres sols vull deixar memòria del que era “la Pasqua” per als
nostres majors, i encara que tal vegada se m’ha passat algo, he obviat o desconec
més detalls, que servisca perquè la gent conega part de les nostres costums i història;
com eren i hui... com són!!
Vicente Sanz Viñuelas.
Abril 2018.
